Simultàniament, i com a organitzador dels grups armats del FLNKS, participà amb Tjibaou i Yeiwéné Yeiwéné en la negociació per la presa d'ostatges d'Ouvéa. També es negà a participar en l'última sessió dels Acords de Matignon de 1988 afirmant en una entrevista a Le Monde l'1 de juliol de 1988L'esclau s'ha compromès a estrènyer la mà del seu amo per reconciliar els francesos.[1] El 4 de maig de 1989 va sortir il·lès de l'atemptat que va matar Tjibaou i Yeiwéné a Ouvéa.[2]
Com a president de la Província del Nord, se centrà en el reequilibri per a compensar la seva comunitat endarerrida en el desenvolupament econòmic, social i d'infraestructures. Aquesta política inclou l'adquisició per la SOFINOR (Societat de Finançament de la Província) a Jacques Lafleur el 5 d'octubre de 1990 del 85% del capital de la Société minière du Sud Pacifique (SMSP, que no sols reuneix les concessions mineres del grup Lafleur, sinó també interessos en l'hostaleria o l'agricultura) a fi de permetre als canacs d'esdevenir actors en el domini de la producció de níquel i en el desenvolupament econòmic del territori, la construcció i l'obertura per filials de la SMSP de dues importants infraestructures hoteleres el 1992, el Club Méditerranée « Koulnoué-Village » de Hienghène i el Novotel « Malabou Beach Resort » de Poum), el llançament del programa d'habitatges a les tribus anomenat « Pla Jorédié » que preveia la construcció de 100 a 150 habitatges tant en l'àrea tribal per persones amb ingressos mensuals inferiors a 210.000 F CFP i fora de l'àrea tribal per aquells amb ingressos mensuals d'entre a 70.000 i 210 000 FCFP, així com la posada en pràctica del « pla PHAX » (del nom de les quatre àrees tradicionals de la Província: Paici-Camuki, Hoot ma Waap, Ajië-Aro i Xaracuu) qui permetrà a partir de 1994 - 1995 de dispensar cinc hores d'ensenyament per setmana aquelles llengües canac que hi puguin ser emprades (una hora d'expressió oral, dues hores d'educació física, una hora d'educació artística i una hora de geografia, d'història o de ciències, sense que l'alfabetització en llengua materna estigui realment previst en tant que el pla és vist àmpliament com una « operació virtual ») i dur a terme activitats culturals associant mestres i pares d'alumnes.
En tot moment va tenir un paper de moderat i pragmàtic, fomentant la negociació amb el RPCR, cosa que li va valdre l'enemistat de Palika, que en aquells moments representava l'avantguarda radical del FLNKS i en particular de Paul Néaoutyine, qui el va acusar d'abandonar la independència com a objectiu i d'apartar dels càrrecs del territori a aquells que no eren d'UC. Tot i així, a les eleccions provincials de Nova Caledònia de 1995 renovà el seu mandat com a president provincial, però va perdre l'alcaldia de Canala.
Abandó del FLNKS
Contrari a la celebració d'un referèndum per a 1998 que podien perdre, fou també un dels impulsors de l'Acord de Nouméa, i formà part de la delegació del FLNKS amb François Burck i Rock Wamytan. Això fou desautoritzat pel buró polític del FLNKS i d'Unió Caledoniana, que exigien l'entrega a la SMSP, per a l'obtenció de combustible per a la futura Planta del Nord, del massís miner de Tiebaghi, aleshores propietat de la Société Le Nickel, filial d'Eramet, que es negava a donar aquesta concessió.
El 3 de febrer de 1998 va registrar la FCCI com a partit polític, que adopta una visió més pragmàtica per a assolir la independència refusant l'independentisme ètnic i acceptar les condicions socials i ètniques del destí comú (tot nen nascut en aquesta terra de Nova Caledònia pertany a la mateixa comunitat, per a esdevenir un poble). A les eleccions provincials de Nova Caledònia de 1999 va encapçalar les llistes del FCCI a la Província del Nord, on va assolir el 15,5% dels vots i 4 diputats de 22 (contra 8 d'UNI-Palika, 6 d'UC i 4 del RPCR). Malgrat perdre la presidència provincial restà com a àrbitre de la situació, i ho aprofità per a donar suport la llista dels ara moderats UNI-Palika, de Paul Néaoutyine. Alhora, fou nomenat vicepresident del Congrés de Nova Caledònia en el govern de Pierre Frogier i responsable d'educació fins a 2004.
Durant aquest temps participà en l'aplicació de la transferència de competències de l'ensenyament primari públic, la creació de la Direcció d'Educació de Nova Caledònia (DENC) i posar en marxa polítiques educatives a Nova Caledònia. Com a tal, ha estat un dels organitzadors del primer simposi sobre l'aprenentatge espacial, al novembre de 2002 al Centre Cultural Tjibaou sobre el tema: "Per una escola de l'èxit a Nova Caledònia", i durant la qual se centra en la lluita contra el fracàs escolar [20]. A més, va presidir de 2003 a 2004 un comitè directiu per a l'adaptació i integració escolar (AIS).
Tanmateix, el seu prestigi es va veure afectat per les acusacions dels membres del FLNKS, que l'acusen d'afeblir el moviment independentista, i endemés el 30 de maig de 2000 fou condemnat a un any de llibertat condicional i una multa d'1,25 milions de francs per un delicte d'ingerència (desviament de diners), però no fou inhabilitat del seu càrrec. A les eleccions provincials de Nova Caledònia de 2004 va obtenir només el 5,75% dels vots i un escó, quedant ell mateix fora de l'Assemblea.
El 2007 fou condemnat a 3 anys de presó (dos en ferm) i una multa de 12 milions de francs del Pacífic, embargament de béns i privació dels drets civils per abús de béns socials i fallida després d'una sèrie de malversació de fons a la regió de Canala entre 1997 i 2.000 per Thierry Chambon, marit de la seva neboda, que va portar del seu municipi com a consultor tres empreses al poble.[3] Tanmateix, en fou plenament absolt pel Tribunal d'Apel·lació de Nouméa el 6 de novembre de 2007.[4]