Joan Maria fou nomenat duc de Milà el setembre de 1402 a la mort del seu pare als 13 anys, assumint la regència del ducat la seva mare. A l'ascens d'aquesta el ducat es disgregà en diverses faccions, entre les quals sobresortí la dirigida per Facino Cane. Els seguidors d'aquest últim van aconseguir fer néixer en Joan Maria la desconfiança envers la seva pròpia mare, ordenant el duc el seu empresonament al castell de Monza l'any 1404, on morí poques setmanes després, probablement enverinada. En 1403 el papa Bonifaci IX va fer un acord amb el ducat pel qual Bolonya, Perugia i Assís van caure sota el control del Papa.[1]
Aprofitant la malaltia de Facino Cane, que es trobava a la ciutat de Pavia, un grup de nobles conspiradors van assassinar Joan Maria davant les portes de l'església de Sant Gotard a Milà. Aquest mateix dia, i al seu llit de mort, Facino va fer jurar als seus seguidors que donarien suport i encoratjarien l'ascens al ducat de Felip Maria. Així mateix, sembla que fou ell mateix el que suggerir que la seva esposa Beatriu de Tende es casés amb el nou duc a la seva mort, fet que així va succeir.
Durant el seu govern va començar la decadència dels Visconti, perdent les possessions que el ducat tenia a la regió del Vèneto.
Referències
↑Brizzi, Carlo. Il sogno del Principe. Braccio da Montone (en italià). Brizzi, 2006. ISBN 8890146818.
.jpg)
.svg)
