Aquesta edició del Giro d'Itàlia pren la sortida des de Belfast (Irlanda del Nord), amb una contrarellotge per equips. Després de tres etapes per l'illa d'Irlanda la cursa fa el primer dia de descans per traslladar-se fins al sud d'Itàlia, a Bari i iniciar el recorregut per terres italianes cap al nord. Després d'una primera etapa plana arriben les primeres dificultats muntanyoses, amb dues etapes de mitja muntanya, amb final a Viggiano i Montecassino. Les primeres etapes d'alta muntanya arriben en la vuitena etapa, amb final a Montecopiolo i tres ports de muntanya en els darrers 50 quilòmetres, i la novena, amb final al cim de Sestola, un port de 16 km i rampes de fins al 13% de desnivell, abans del segon dia de descans. En la segona setmana de cursa els ciclistes afrontaran la primera contrarellotge individual de la present edició i dues noves etapes d'alta muntanya, amb final al Santuari d'Oropa i Plan di Montecampione. Un tercer dia de descans donarà pas a la darrera setmana en què sols la darrera etapa, amb final a Trieste, és senzilla. Destaca l'etapa reina, una etapa que el 2013 es va haver de suspendre per neu,[4] amb el pas pel Gavia, Stelvio (Cima Coppi) i final a Val Martello, la cronoescalada fins al monte Grappa i l'ascensió, el penúltim dia, al Zoncolan, una ascensió de 10,1 quilòmetres a l'11,9% de desnivell i punts de fins al 22%.
Equips participants
Els 18 equips UCI ProTeams són automàticament convidats i obligats a prendre part de la cursa. Com a vencedor de la copa d'Itàlia de ciclisme en ruta del 2013 l'GW Erco Shimano fou convidat a participar en la cursa l'octubre de 2013.[5] El 16 de gener de 2014 els organitzadors RCS Sport anunciaren les tres places que quedaven vacants, les quals havien estat escollides per votació en les xarxes socials a partir d'una llista de vuit equips professionals continentals.[6] Les places foren atorgades als equips: Bardiani CSF, Colombia i Neri Sottoli.[7][8]
La primera etapa del Giro d'Itàlia de 2014 es disputa pels carrers de Belfast (Irlanda del Nord) sota la modalitat de contrarellotge per equips i un recorregut de 21,7 quilòmetres. El recorregut no presenta cap dificultat especial, més enllà dels habituals girs tancats en un traçat urbà. S'estableixen dos punts de control intermedis, als quilòmetres 7,9 i 15,3 d'etapa.[13]
L'etapa va estar marcada per la fina pluja que va caure durant part de la seva disputa i que va deixar la carretera molt perillosa. La pluja va afectar els equips de manera diversa, sent el Garmin-Sharp el més perjudicat, en patir una caiguda múltiple de quatre dels seus corredors que obligà a abandonar al seu cap de files, Daniel Martin, amb una fractura de clavícula.[14] Un altre dels perjudicats va ser el Team Katusha de Joaquim Rodríguez, que va perdre més d'un minut i mig respecte a l'Orica-GreenEDGE, vencedor de l'etapa. El canadenc Svein Tuft, primer del seu equip en travessar la línia d'arribada es vestí amb el primer mallot rosa.[15][16][17]
Primera etapa en línia del Giro íntegrament per Irlanda del Nord, amb inici i fi a Belfast. D'inici el recorregut es dirigeix per l'interior de l'illa fins a trobar la costa nord i la Calçada del Gegant. A partir d'aquell punt se segueix la costa cap al sud fins a arribar novament a Belfast. El recorregut és totalment pla i sols hi ha dues cotes de quarta categoria, als quilòmetres 127 i 195.[18]
Darrera etapa per terres irlandeses, amb un recorregut força planer i sols dues petites cotes de quarta categoria durant el primer tram d'etapa, als quilòmetres 32 i 51. Després d'uns primers quilòmetres per Irlanda del Nord s'entra a la República d'Irlanda al quilòmetre 75. Poc després s'arriba a la costa est de l'illa i se segueix cap al sud fins a arribar a Dublín.[22]
Primera etapa en territori italià i la més curta de les que es disputen en línia, amb tan sols 112 quilòmetres entre Giovinazzo i Bari. Un cop a Bari els ciclistes hauran de fer vuit voltes de 8,3 km per un circuit urbà.[25]
Etapa disputada sota la pluja que va convertir el recorregut en una pista de patinatge. Per aquest motiu els ciclistes van decidir no disputar l'etapa, marxant a ritme de cicloturista, fins als darrers quilòmetres, quan després de negociacions amb els organitzadors van aconseguir que en la darrera volta no comptessin els temps. En l'esprint el més ràpid fou Nacer Bouhanni (FDJ), mentre en la general no es produïren canvis. Destaca l'absència de Marcel Kittel (Giant-Shimano) en la sortida afectat per un procés febril.[26][27][28]
Després d'uns primers 60 quilòmetres totalment plans seguint la costa del golf de Tàrent el recorregut deix la costa per dirigir-se a Viggiano, on s'arriba després d'haver superat tres petites cotes, el Valico d. Serra di San Chirico de tercera categoria (km 138), i dues de quarta ja en el tram final d'etapa, pels carrers de Viggiano (km 191) i en l'arribada, a la mateixa vila, amb dos quilòmetres finals al 6% de desnivell.[29]
Al quilòmetre 15 es va formar l'escapada del dia integrada per onze ciclistes, la qual va arribar a tenir fins a sis minuts de diferència. Amb tot, l'empenta del gran grup, encapçalat pel Team Katusha, Team Sky, BMC Racing Team i Team Tinkoff-Saxo va fer que aquesta s'anés reduint i finalment Bjorn Thurau (Team Europcar) fou el darrer en ser neutralitzat, a 13 km de meta, poc abans de passar per primera vegada per Viggiano. Tot i que la pluja havia deixat molt lliscant la carretera, Gianluca Brambilla (Omega Pharma-Quick Step) s'escapà en el descens i. aconseguí fins a mig minut, però fou neutralitzat a manca d'un quilòmetre. El Team Katusha va imprimir un fort ritme en el darrer ascens i durant un instant es va trencar el grup de favorits, amb Daniel Moreno i Joaquim Rodríguez al capdavant, junt a Julián Arredondo (Trek Factory Racing) i Edvald Boasson Hagen (Team Sky). Finalment l'esforç del líder, Michael Matthews, va permetre unir-se tots els favorits. Diego Ulissi (Lampre-Merida) apareixent pel darrere va imposar-se clarament en l'etapa. En la general no es produí cap canvi significatiu.[30][31]
Etapa més llarga de la present edició, inicialment prevista sobre 247 quilòmetres,[32] però que degut a unes esllavissades prop de Polla s'hagué de modificar el recorregut i augmentar-lo fins a 257 quilòmetres.[33] Durant el recorregut els ciclistes han de superar dues dificultats puntuables, una cota de quarta categoria durant la primera meitat d'etapa i l'arribada final a Montecassino, de segona categoria, amb 9,2 km de pujada al 5,1% de desnivell i rampes màximes de fins al 10%.[32]
L'etapa va estar marcada per una nombrosa caiguda a manca d'onze quilòmetres per l'arribada que va provocar que el gran grup es trenqués, quedant al davant un petit grup amb Cadel Evans (BMC Racing Team) i el líder Michael Matthews (Orica-GreenEDGE) com a principals corredors. Aquest grupet es va jugar la victòria d'etapa, la qual fou pel líder Matthews. Per darrere, a 49 segons, arribaren la resta de favorits, amb excepció de Joaquim Rodríguez (Team Katusha) que ho va fer a més de set minuts.[34] La caiguda va fer que el "Purito" hagués d'abandonar el Giro, ja que es trencà dues costelles i un dit de la mà. Els seus companys d'equip, Àngel Vicioso i Giampaolo Caruso, també hagueren d'abandonar per culpa de la caiguda.[35]
Etapa per l'interior de la península Itàlica a l'alçada de Roma. Durant el trajecte els ciclistes hauran de superar dues cotes puntuables, una de tercera categoria (km 28,6) i una de quarta (km 171,5), abans d'uns darrers quilòmetres totalment plans.[36]
Primera etapa d'alta muntanya de la present edició del Giro, amb tres ports de muntanya en els darrers 50 quilòmetres: Cippo di Carpegna, de primera categoria (km 143), un port de 7,8 quilòmetres i uns darrers 6 quilòmetres al 9,9% de mitjana; Villaggio del Lago, de segona, amb 9,3 quilòmetres d'ascensió al 6,3% de desnivell; i l'arribada final a Montecopiolo, de primera categoria, amb 6,5 quilòmetres d'ascensió i tres quilòmetres finals al 7%.[39]
Segona etapa amb final en alt consecutiva, amb una etapa dividida en dues parts: uns primers 110 quilòmetres totalment plans i una part final més accidentada, amb el pas pel coll Sant'Antonio (3a categoria, km 123) i Rochetta Sandri (4a, km 148), abans de l'ascensió final a Sestola, una llarga ascensió de 16,5 quilòmetres i un tram central de l'ascensió de 4 quilòmetres al 8,7% de desnivell.[42]
Al quilòmetre 56, poc després d'una caiguda que dividí el gran grup en dos, es va formar una nobmrosa escapada integrada per 14 ciclistes, cap d'ells ben situat en la general. La bona entesa dels escapats els va dur a obtenir 8 minuts sobre el líder, però tot i que el Team Tinkoff-Saxo va augmentar el ritme pel darrere, Pieter Weening (Orica-GreenEDGE) i Davide Malacarne (Team Europcar), els més forts de l'escapada, van poder disputar-se la victòria d'etapa a l'esprint, sent Weening el vencedor final. Entre els favorits sols es va moure Domenico Pozzovivo (AG2R La Mondiale), que a manca de quatre quilòmetre llançà un dur atac que li va permetre esgarrapar 26 segons sobre Evans.[43][44][45]
Etapa sense cap dificultat puntuable pel gran premi de la muntanya, però que en els darrers quilòmetres, ja dins el nucli urbà de Salsomaggiore Terme presenta un petit desnivell que pot complicar la vida als esprintadors.[46]
Primera etapa després del dia de descans, sense més història que una escapada formada per Andrea Fedi (Neri Sottoli) i Marco Bandiera (GW Erco Shimano) que fou neutralitzada a uns deu quilòmetres de meta. A partir d'aquell punt es va incrementar el ritme de cursa tot preparant l'esprint final, però a 750 metres de l'arribada va caure Tyler Farrar (Garmin-Sharp), arrossegant amb ell a terra altres ciclistes. Al capdavant quedaren una vintena de ciclistes que es disputaren la victòria i Nacer Bouhanni (FDJ) tornà a ser el més ràpid, aconseguint la tercera victòria de la present edició, amb la qual cosa iguala la fita de Laurent Jalabert el 1999. En la classificació general no es produí cap canvi.[47]
Segona etapa més llarga de la present edició, entre Collecchio i Savona, a la costa de la Ligúria, durant la qual s'han de superar dos ports de segona categoria: el Passo Cento Croci (km 66) i Naso di Gatto (km 221), amb 7,2 quilòmetres d'ascensió al 8% i rampes de fins al 13%, a tan sols 28 quilòmetres per l'arribada i un descens irregular, a trams, fins a la mateixa línia d'arribada.[48][49]
Una nombrosa escapada formada per 14 ciclistes va encapçalar l'etapa fins a les rampes del segon coll del dia, el Naso di Gatto. Entre els escapats hi havia Julián Arredondo (Trek Factory Racing), que consolidà el mallot de la muntanya, i Georg Preidler (Giant-Shimano), darrer supervivent de l'escapada, neutralitzat en el descens. Entre els favorits no hi hagué moviments i el gran grup va estar liderat en tot moment pels homes del BMC Racing Team. En el descens atacà Michael Rogers (Team Tinkoff-Saxo), sense que ningú ho impedís, i ràpidament aconseguí 40 segons sobre el líder. A manca de dos quilòmetres sols disposava de 15 segons, un temps que va ser suficient per obtenir la seva primera victòria de l'any. El líder i la resta de favorits arribaren 10 segons rere seu i sols destaca la pèrdua de 4 minuts i mig per part de Diego Ulissi (Lampre-Merida).[49][50]
Primera contrarellotge individual de la present edició, amb un recorregut sinuós entre vinyes i amb tres pujades en el seu recorregut. Només de sortida hi ha l'ascensió fins a l'alt de Boscasso, que es corona al km 12,6. Posteriorment, en els darrers quilòmetres, hi ha dues ascensions no puntuables. Els darrers 1.700 metres tenen un desnivell del 4,2%.[51]
Com en totes les contrarellotges la sortida es va fer seguint l'ordre invers a la classificació general establerta el dia anterior. El primer ciclista a prendre la sortida va ser Svein Tuft (Orica-GreenEDGE), primer líder d'aquesta edició, que es trobava a més de 2 hores del líder. Patrick Gretsch (AG2R La Mondiale) va ser el primer ciclista a baixar de l'hora. Els primers ciclistes a prendre la sortida ho van fer en sec, però la pluja va fer acte de presència i Thomas De Gendt (Omega Pharma-Quick Step) va ser dels darrers en acabar l'etapa en sec. De Gendt va establir el millor temps, cinc segons millor que Gretsch. Per millorar aquest temps s'hagué d'esperar a l'arribada de Diego Ulissi (Lampre-Merida), que deixà el temps en 58' 51", 50 segons millor que De Gendt. El temps d'Ulissi només seria superat pel vencedor d'etapa, Rigoberto Urán (Omega Pharma-Quick Step), que el millorà en 1' 17". Aquesta extraordinària contrarellotge va servir a Urán per convertir-se en el primer colombià a vestir-se de rosa. El líder Cadel Evans (BMC Racing Team) va perdre 1' 34", un temps similar al perdut per Rafał Majka, passant a la segona i tercera posició en la classificació general. Domenico Pozzovivo (AG2R La Mondiale) i Nairo Quintana (Movistar Team) van perdre més de 2 minuts en l'etapa, quedant a dos minuts i mig i tres minuts i mig respectivament del líder Urán.[52][53][54]
Etapa totalment plana, amb una sola cota de quarta categoria, la Salita di Rivara, al quilòmetre 123, i final a Rivarolo Canavese, als afores de Torí.[55]
Etapa d'alta muntanya, amb dues parts ben diferenciades. Els primers 80 quilòmetres sols tenen una petita dificultat de 3a categoria al km. 30,5; mentre els 80 quilòmetres finals acullen tres difícils ports. El final és a Oropa, on es recorda la remuntada de Pantani en l'edició de 1999 i on Pietr Ugrumov va fer patir a Induráin el 1993, després de 12 quilòmetres d'ascensió i rampes de fins al 13%. Abans hauran superat Alpe Noveis (km 95) de 9 km al 7,9% i rampes de fins al 16%, i Bielmonte, un port més suau, però de 18,4 quilòmetres.[57]
Etapa marcada per una escapada integrada per 21 ciclistes que aconseguí arribar a meta amb tres minuts sobre el mallot rosa. Enrico Battaglin va ser el més fort en l'ascensió al Santurari d'Oropa, aconseguint d'aquesta manera la seva segona victòria al Giro després de l'aconseguida l'any anterior. Entre els favorits no hi hagué moviments de lluny, i sols Pierre Rolland (Team Europcar va atacar a manca de 50 quilòmetres per l'arribada. Finalment va recuperar 38" al líder que li van servir per entrar entre els deu primers classificats. Domenico Pozzovivo (AG2R La Mondiale) i Nairo Quintana (Movistar Team) van recuperar 21" i 25" respectivament al líder després que l'italià ataqués a manca de 3,5 quilòmetres per l'arribada i Rigoberto Urán (Omega Pharma-Quick Step) mostrés símptomes de debilitat.[58][59]
Llarga etapa totalment plana per la plana del Po fins que a manca de 20 quilòmetres comença la llarga i dura ascensió a Montecampione. Aquesta ascensió es pot dividir en tres parts: uns primers 11 quilòmetres amb una mitjana del 8,1%, tot seguit 3 quilòmetres més suaus al 3,8% i uns darrers 5,5 quilòmetres al 8,7% de desnivell.[60]
Etapa molt curta i dura després del tercer i darrer dia de descans de la present edició del Giro, amb tres colossos de més de dos mil metres d'altura. És la mateixa etapa que en l'edició anterior va haver de ser suspesa per culpa de la neu.[4] Després d'uns 6 primers quilòmetres de baixada comença l'ascensió al Gavia (2.618 m) de 17,6 km, amb una mitjana propera al 8% i rampes que arriben al 16%. Només finalitzar el seu descens, a Bormio, comença l'ascensió al Stelvio (2.758 m), cima Coppi, amb 21,7 km d'ascensió al 7% de desnivell i rampes que arriben al 14%. Un llarg descens de gairebé 50 quilòmetres i més de 2.000 metres de desnivell, durà els ciclistes als peus de la darrera ascensió, l'inèdit port de Val Martello, de més de 22 quilòmetres d'ascensió.[62]
Etapa marcada per unes dures condicions meteorològiques, amb pluja a les parts baixes i fred i neu al pas pel Gavia i l'Stelvio. Durant l'ascensió al Gavia el Movistar Team va imposar un fort ritme que va deixar bona part dels caps files sense cap gregari al seu costat. Per davant Robinson Chalapud (Colombia) va coronar en solitari, seguit a mig minut per Julián Arredondo (Trek Factory Racing) i Jarlinson Pantano (Colombia). Durant el llarg descens Franco Pellizotti (GW Erco Shimano), Dario Cataldo (Team Sky), Robert Kiserlovski (Trek Factory Racing) i Alexis Vuillermoz (AG2R La Mondiale), entre d'altres, saltaren del gran grup per unir-se als escapats als peus de l'Stelvio. Aquest grup afrontà les primeres rampes amb poc més de dos minuts i mig sobre el grup del líder, Rigoberto Urán (Omega Pharma-Quick Step). En la llarga ascensió a l'Stelvio la neu i el fred van tornar a fer acte de presència, sent Cataldo el primer a coronar-lo, després d'atacar a manca de 72 quilòmetres per l'arribada. El grup dels favorits passà a poc més de dos minuts. Un cop coronat Radio Corsa va comunicar que l'organització posaria una moto al davant per indicar els punts perillosos, però pel twitter del Giro es comunicà que es neutralitzaria la baixada. Aquesta piulada fou esborrada poc després, però la polèmica ja estava servida. En el descens Pierre Rolland (Team Europcar) es llançà al capdavant i sols fou seguit per Nairo Quintana i Gorka Izagirre (Movistar Team), Matteo Rabottini (Neri Sottoli), Ryder Hesjedal (Garmin-Sharp) i Romain Sicard (Team Europcar). Ràpidament ampliaren les diferències, sent de dos minuts en finalitzar el descens de l'Stelvio respecte al líder. En el tram pla fins a Val Martello les diferències entre Quinata i Urán es van mantenir, amb Cataldo sempre en solitari al capdavant. En l'ascensió final Quintana va imposar un fort ritme, fins a superar Cataldo i deixar enrere tots els companys d'escapada, per proclamar-se vencedor d'etapa i nou líder de la cursa, amb 1' 41" sobre Rigoberto Urán, després que aquest perdés més de 4 minuts en arribar a meta.[63][64]
Etapa de transició a l'espera de les tres etapes següents que han de definir el vencedor final de la cursa. El terreny és gairebé sempre en descens, i sols hi ha tres petites cotes de quarta categoria durant el seu recorregut, al km 107, 162 i 188, a 20 de l'arribada.[65]
Etapa marcada per una nombrosa escapada formada per 25 ciclistes, cap d'ells important en la general, que es va disputar la victòria davant la passivitat del gran grup. Thomas De Gendt (Omega Pharma-Quick Step) fou el primer a trencar les hostilitats entre els escapats durant l'ascensió a la darrera de les dificultats del dia, el Mur di Ca' del Poggio. A ell se li uniren quatre corredors més, entre els quals hi havia Stefano Pirazzi (Bardiani CSF), que a manca d'un quilòmetre va saltar amb força cap a la victòria. En creuar la línia d'arribada va fer diverses butifarres a l'aire. El gran grup arribà a més de 15 minuts, sense que es produís cap canvi en la general, tot i els intents d'alguns equips perjudicats per la victòria de Quintana el dia anterior.[66][67]
Primera de les tres etapes d'alta muntanya per les Dolomites que acabaren clarificant el vencedor de la cursa. Els primers 50 quilòmetres són en continua ascensió, des dels 370 metres fins al pas de San Pellegrino (1.918 m), al quilòmetre 54,5, de primera categoria i rampes de fins al 15%. Al quilòmetre 123 hi ha el segon port del dia, el curt però dur pas del Redebus (1.457 m), amb 5 quilòmetres al 9,5%, de segona categoria. Per finalitzar l'etapa una altra ascensió fins al Refugi Panarotta, amb 17 quilòmetres d'ascensió i 1.300 metres de desnivell. Aquesta és la quarta vegada que el Giro finalitza en aquest indret, sent la darrera visita el 1966.[68]
Dura i llarga cronoescalada fins al cim del Mont Grappa que es pot dividir en dues parts. Els primers 7,5 quilòmetres són totalment plans, mentre els darrers 19,3 quilòmetres són de dura ascensió, al 8% de mitjana.[70]
Com en totes les contrarellotges la sortida es va fer seguint l'ordre invers a la classificació general establerta el dia anterior. El primer ciclista a prendre la sortida va ser Jetse Bol (Belkin Pro Cycling Team). Els primers ciclistes a arribar feren uns temps molt discrets. Stefano Pirazzi (Bardiani CSF) va ser el primer a acostar-se a l'hora deu minuts, Tim Wellens (Lotto-Belisol) el primer a baixar-hi i Franco Pellizotti (GW Erco Shimano) el primer a baixar de l'hora nou minuts, però la victòria d'etapa se la jugaven els líders de la general, que en els temps intermedis estaven millorant tots els registres fets fins aleshores. Fabio Aru (Astana Qazaqstan Team) i Nairo Quintana (Movistar Team) feren el millors temps i finalment en la meta Quintana guanyà amb 17" sobre Aru i quasi un minut i mig sobre Rigoberto Uran (Omega Pharma-Quick Step), amb la qual cosa deixava sentenciat el Giro. L'exhibició d'Aru li va servir per situar-se a tan sols 43" de la segona posició final, mentre gairebé s'assegurava el podi en distanciar a Pierre Rolland (Team Europcar) en quasi dos minuts.[71][72]
Darrera etapa d'alta muntanya d'aquesta edició del Giro que ha d'acabar de determinar les posicions finals. L'etapa es pot dividir en dues parts. La primera meitat d'etapa és més aviat planera, mentre en la segona hi ha les tres dificultats muntanyoses de l'etapa: el pas del Pura (km 103,7) de primera categoria, el Sella Razzo (km 126,7) de segona i l'ascensió final fins al Mont Zoncolan, de primera, amb 10,1 km d'ascensió amb una mitjana superior al 12%, rampes de fins al 22% i un tram central de 6 km al 15%.[73]
En el quilòmetre 8 d'etapa es forma una nombrosa escapada formada per 18 ciclistes, entre els quals hi havia Michael Rogers i Nicolas Roche (Team Tinkoff-Saxo), Franco Pellizotti (GW Erco Shimano), Dario Cataldo (Team Sky) o Francesco Manuel Bongiorno (Bardiani CSF). Aquests escapats arribaren plegats als peus del Zoncolan amb temps suficient per disputar-se la victòria d'etapa. Rogers, Pellizotti i Bongiorno van demostrar ser els més forts i marxaren en solitari cap a meta, però el mal comportament dels afeccionats italians va fer que Bongiorno hagués de posar peu a terra i no pogués seguir el ritme del Rogers, el qual es dirigí en solitari cap a la seva segona victòria d'etapa en aquesta edició del Giro. En el gran grup l'etapa va estar controlada en tot moment pels homes del Movistar Team. Igor Antón va comandar la primera part de l'ascensió al Zoncolan, per tot seguit ser els homes de l'Omega Pharma-Quick Step els que imprimissin un fort ritme. A manca de 3 quilòmetres Nairo Quintana va accelerar i sols fou seguit per Rigoberto Urán. Ambdós arribaren plegats a meta, amb la qual cosa Quintana confirmava la victòria en la general i Urán la segona posició. Fabio Aru va mantenir la tercera posició al podi.[74]
Etapa plana, amb una sola cota de quarta categoria al quilòmetre 21,7 i un circuit final pels carrers de Trieste de 7,2 quilòmetres al qual hauran de donar set voltes.[75]
Durant la disputa del Giro hi ha altres classificacions, els líders de les quals no reben cap mallot especial. Aquests serien els Traguardi Volante o esprints especials; Azzurri d'Itàlia; Fuga Pinarello; Esperit combatiu; Energy Prize i Joc net.
_pictogram.svg){kind=small}
_(cropped).jpg)
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
