Emma Vilarasau Tomàs (Sant Cugat del Vallès,6 d'abril de 1959)[1] és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió, des del 1989 casada amb el company d'ofici Jordi Bosch amb qui ha tingut dos fills.[2] És considerada com una de les millors actrius de Catalunya i una de les millors en dramatúrgia motiu pel qual el 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi «per la trajectòria de conjunt que la distingeix en els àmbits del teatre, el cinema i la televisió».[3] Igualment, el 2017 va obtenir el Premi Nacional de Cultura «per la seva professionalitat en el món del teatre i la televisió des de finals dels anys 1980».[4]
Als 15 anys es va apuntar a l'Agrupació Teatral Maragall, que era el grup de teatre de Sant Cugat, on amb Les mosques de Jean-Paul Sartre va pujar per primera vegada a l'escenari d'un teatre. Després d'estudiar a l'Escola Santa Isabel de Sant Cugat, es va matricular per a fer el COU a Barcelona i on va viure tota l'ebullició política després de la mort del dictador Francisco Franco. El 1976 va entrar a l'Institut del Teatre de Barcelona i ho deixa, i després de fer un any d'estudiar Magisteri, torna a l'Institut i el 1980 completa els estudis, que va aprofundir en seminaris i altres cursos amb figures com Joan Enric Lahosa, John Strasberg o Carlos Gandolfo.[9] De seguida va obtenir el primer treball professional a l'obra Món, dimoni i carn, que va dirigir Carme Portaceli, amb escenografia de Fabià Puigserver. Després Lluís Pasqual va dirigir per primera vegada un taller de postgraduats de l'Institut i van fer un Molière: L'impromptu a Versalles, de gira, cobrant i al costat de Núria Comas, Andreu Benito, la Mercè Arànega i Jaume Valls.[10]
Així com sortir del col·legi de monges i entrar a un institut va ser per a Vilarasau entendre políticament què era el món, entrar al Teatre Lliure va ser entendre què era el teatre, de què servia, per a qui servia, de quina manera s'havia de fer i de quina manera s'havia de mirar.
El 1987 va ser la víctima del torturador Fermí Reixach a L'última copa de Harold Pinter[15] i tingué un paper menor a Lorenzaccio, Lorenzaccio, versió de Guillem-Jordi Graells i Lluís Pasqual sobre l'obra d'Alfred de Musset.[16] L'any següent té un paper secundari a La bona persona de Sezuan, protagonitzada per Anna Lizaran.[17] Aquell mateix va debutar al cinema i a la televisió. Per un costat va ser la protagonista d'Una nit a Casa Blanca d'Antoni Martí, on va interpretar a una noia amb caràcter que arrossega a Carles Pongiluppi, més jove, i que finalment serà el qui tregui més profit de l'aventura.[18] També va intervenir en el vodevilAmb la mosca al nas, de Georges Feydeau, gravat als estudis de TV3.[19]
Novament al Mercat de les Flors, el 1988 va encapçalar el repartiment de Combat entre negre i gossos, dirigida per Carme Portacelli i al costat de Joan Miralles i Andreu Benito.[20] El 1989 va protagonitzar amb Lluís Homar i Anna Lizaran Les noces de Fígaro, dirigida per Fabià Puigserver.[21] El 1990, Xicu Masó la va dirigeir en un paper secundari a Els gegants de la muntanya[22] i Sergi Belbel a la comèdia Tàlem al Teatre Romea.[23] També és aquest any va aparèixer per primera vegada en una comèdia musical per la televisió: Mirandolina, adaptació musical per a TV3 escrita per Jordi Teixidor, amb música de Joan Vives i direcció de Ricard Reguant. Soc com soc, protagonitzada per Alberto Closas, també fou la seva primera aparició en una sèrie televisiva.
Fabià Puigserver la va triar a finals de 1990 per a interpretar la Marta del drama d'Àngel Guimerà Terra baixa.[24] El Manelic era Lluís Homar i el Sebastià, Joan Miralles.[25] La Marta va ser la desagradable experiència de tenir una estrena molt marcada pels nervis. Vilarasau estava embarassada, era l'últim espectacle de Fabià, hi havia moltes expectatives en aquell paper. A primers d'octubre de 1990, i sense abandonar el registre dramàtic, es va posar a la pell de Blanche Dubois, un dels personatges femenins més complexos de l'escena del segle xx. L'obra, Un tramvia anomenat Desig, de Tennessee Williams, comptà amb la direcció de Manel Dueso. El 1991, va actuar a Els últims vespres de carnaval, dirigida per Lluís Pasqual.[26] Dins d'un cicle de grans clàssics catalans, Vilarasau va intervenir el 1992 en un altre Guimerà, La filla del mar, en una posada en escena de Sergi Belbel.[27]
Feia temps que l'actriu venia exhibint en treballs ben diversos, la majoria al Teatre Lliure, una interpretació rellevant, però va ser el seu monòleg a La infanticida de Víctor Català l'obra que li va donar més prestigi, tot utilitzant el geni de l'escriptora amb una força commovedora.[28] Després d'interpretar una reposició de Les noces de Fígaro[29] va tornar al Teatre Lliure amb l'enunciat comú Imma / Emma. Dos Monòlegs, un doble programa de bon teatre protagonitzat per dues actrius estretament vinculades a la companyia de la Vila de Gràcia: Imma Colomer i Emma Vilarasau. Ambdues intèrprets van reviure així uns estimables treballs en solitari, monòlegs produïts en el seu dia pel Centre Dramàtic de la Generalitat. Es tracta de No havia d'haver vingut, escrit per Feliu Formosa per a Imma Colomer, i La infanticida, de Víctor Català, amb Vilarasau com a protagonista, treball pel qual l'actriu va rebre el premi d'interpretació que concedeix la crítica barcelonina.[30]
El 1993 va intervindre a Dansa d'agost, un viatge a la memòria de la mà d'una família irlandesa protagonitzat per Anna Lizaran i Muntsa Alcañiz,[31] interpretació per la qual va ser guardonada amb el Premi Margarida Xirgu[32] i de la crítica teatral de Barcelona.[33] Poc després va intervenir a Roberto Zucco dirigida per Lluís Pasqual.[34][35] A principis de 1994, Emma Vilarasau i Jordi Bosch van encapçalar el repartiment d'El barret de cascavells, de Luigi Pirandello, dirigits en aquesta ocasió per Lluís Homar, que s'estrenava en aquestes funcions.[36] Va tenir una fugaç aparició com a minyona espantadissa de la família Foix a la pel·lícula La febre d'or, dirigida per Gonzalo Herralde.[37] Amb Ferran Rañé va interpretar el 1993 Busco el senyor Ferran, dirigida per Pere Planella. És llavors quan li arriben els primers papers de sèries de televisió i el 1993, Vilarasau fa diverses col·laboracions a la telecomèdia de TV3 d'ambient urbà Quico, protagonitzada per Ferran Rañé,[38] l'any següent ho fa a Estació d'enllaç, i el 1995 a Secrets de família.
El 1996 li ofereixen el paper protagonista d'una gran sèrie de TV3: Nissaga de poder. El repartiment, de més de 30 actors principals, estava encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Dauder, que a la sèrie de televisió feien d'Eulàlia i Mateu Montsolís, dos germans propietaris d'unes caves al Penedès, membres d'una rica família. Vilarasau és una dona frívola i marcada pel seu obscur passat.[39] Gràcies a aquest personatge com a dolenta del culebrot, Vilarasau es va fer força popular a Catalunya i va despertar grans passions a favor i en contra, i el final tràgic del personatge va donar lloc a un debat de grans fondàries entre els seguidors de la telenovel·la.[40] El poder de la televisió la convertí en un rostre conegut, el seu èxit va sobrepassar les previsions més optimistes, i en el període entre gener i abril de 1996 la quota de pantalla va ser del 38%, amb una punta de 955.000 espectadors.[41]
Emma Vilarasau, però, prefereix el públic anònim del teatre[42] i l'espectacle Busco el senyor Ferran li va tornar a donar l'oportunitat del joc teatral, compartit amb Ferran Rañé i dirigida per Pere Planella. Aquesta obra de Jean-Claude Carrière va estar en cartell al Teatre Villarroel de Barcelona fins al final del mes de març,[43] i va començar després una gira per Catalunya. La personalitat que hi adoptà, una dona misteriosa que era tot un terbolí, li va fer potenciar un histrionisme còmic per a tractar el món de la parella des d'un enfocament poc convencional.
Francesc Orella i Emma Vilarasau varen coincidir el 2003 al film Utopia, dirigit per Maria Ripoll. Els dos actors santcugatencs col·laboraren de nou a la pantalla gran amb Els nens salvatges, la nova pel·lícula de Patricia Ferreira, amb qui ja havia treballat a Para que no me olvides.[47] Amb un muntatge dirigit per Ariel García Valdés al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va estrenar el 2005 Tres germanes, les altres dues eren Laura Conejero i Nora Navas. Amb direcció de Sergi Belbel, el 2010 va protagonitzar Agost, de Tracy Letts, que va arribar al TNC després d'haver obtingut un dels èxits més rotunds de l'escena de Broadway dels darrers anys. Amb prop de 40.000 espectadors, després de dues pròrrogues i amb la promesa de tornar l'abril de l'any següent, es convertí en l'obra de la temporada.[48]
El 2023 va estrenar Teatre Romea en el marc del darrer Festival Grec de BarcelonaLali Symon, una comèdia amb Mont Plans i Júlia Bonjoch i dirigida i escrita per Sergi Belbel.[10] L'any següent va tornar al cinema per a protagobitzar Casa en flames, en el paper de la Montse, una mare que ha dipositat totes les seves esperances en reunir a la seva família un cap de setmana d'estiu a Cadaqués.[8] La pel·lícula en un mes va recaptar gairebé un milió d'euros i es va situar com la segona pel·lícula en català més vista de la dècada, només superada per Alcarràs (2022).[49]
Para que no me olvides, 2005, de Patricia Ferreira, com a Irene (guanyadora del premi Sant Jordi a la millor actriu i nominada al premi Goya a la millor actriu)
Mujeres en el parque, 2007, de Felipe Vega, com a Clara
Cruzando el límite, 2010, de Xavi Giménez, com a Mare
Desclassificats, 2012, de Pere Riera, dirigida per Abel Folk i Joan Riedweg, com a Sílvia Utgés (TV Movie)
Els nens salvatges, 2012, de Patricia Ferreira, com a directora de l'institut
‡ Del 1963 al 1983 es va atorgar el premi a la millor actuació sense distingir sexe o nacionalitat. Aquí apareixen només els guanyadors femenins i espanyols.
.jpg)
.jpg)
.svg)