La Copa del Món de Futbol de 2018 va ser la XXIa edició de la Copa del Món de la FIFA, una competició de futbol internacional quadriennal que se celebra entre les seleccions nacionals masculines de les associacions membres de la FIFA. Es va celebrar entre el 14 de juny i el 15 de juliol de 2018 a Rússia.[1] Aquest país va rebre els drets per allotjar la competició el 2 de desembre de 2010.
Es tracta de la primera Copa del Món que se celebra a l'Europa de l'Est,[2] i l'onzena edició que se celebra al continent europeu. Per primera vegada en la història el torneig es disputa en dos continents diferents (Europa i Àsia).[3] Tots els estadis menys un es trobaven a la Rússia europea, amb l'objectiu de mantenir un programa de viatges prou adequat. Amb un cost estimat de 14.200 milions de dòlars, es tracta de la Copa del Món més cara de la història.[4]
La fase final consisteix en 32 seleccions nacionals, incloent 31 equips seleccionats mitjançant diferents fases classificatòries, i la selecció hoste, que es va classificar automàticament. Dels 32 equips, 20 repetien la seva participació de l'edició de 2014, inclosa la vigent campiona, la selecció alemanya, mentre que tant la selecció islandesa com la selecció panamenya participaven en una Copa del Món per primera vegada en la seva història. Es van disputar un total de 64 partits en 12 estadis situats en 11 ciutats diferents. La final es disputà el 15 de juliol a l'Estadi Lujniki de Moscou.[5]
Selecció de la seu
El 29 d'octubre de 2007 la FIFA va anul·lar el sistema de rotació de continents, encara que els països pertanyents a les confederacions que van albergar les dues edicions anteriors no poden presentar ara candidatures. Això descartaria els països de l'Àfrica (Sud-àfrica organitzarà l'edició de 2010) i Amèrica del Sud (Brasil farà el mateix el 2014) com a possibles organitzadors. El Comitè Executiu va confirmar el 20 de desembre a Tòquio que la FIFA obrirà un procés de candidatura simultani per als dos tornejos. El gener de 2009, es van enviar els formularis d'inscripció de candidatura a les associacions, i el Comitè Executiu de la FIFA nomenarà els dos amfitrions al final del procés de candidatura el desembre de 2010.
Calendari
Data
Esdeveniments
15 de gener de 2009
Inici formal de recepció de candidatures
2 de febrer de 2009
Tancament per presentar les candidatures
16 de març de 2009
Termini final per a la presentació dels formularis d'inscripció
14 maig 2010
Cap de presentació de l'informe complet per al concurs
2 desembre 2010
FIFA anunciarà les seus de 2018 i de 2022
Política de rotació de continents
Confederacions FIFA
Després de la selecció de les candidatures de la Copa del Món de Futbol de 2006, la FIFA va decidir una nova política per a determinar els amfitrions de les futures edicions. Les sis confederacions del món —que corresponen aproximadament als continents— es tornarien per a allotjar els campionats, per a una edició específica, dins de les seves associacions nacionals. Aquest sistema es va iniciar amb la selecció de (Sud-àfrica) 2010 i (Brasil) 2014, només oberta a membres CAF i CONMEBOL, respectivament.
El setembre de 2007, el sistema de rotació va ser objecte d'examen quan es va proposar que només les dues últimes confederacions seus de la Copa del Món no poguessin ser escollides. Aquesta proposta va ser aprovada el 29 d'octubre de 2007, a Zúric, Suïssa pel Comitè Executiu de la FIFA. En virtut d'aquesta política, només és permesa una oferta de la regió de l'Amèrica del Nord, Àsia, Europa, o Oceania per a 2018, ja que Àfrica i Amèrica del Sud no són elegibles. De la mateixa manera, cap membre de la CONMEBOL podria haver fet una oferta per a 2022, ja que aquesta confederació fou escollida pel 2014.
Candidats inscrits a la FIFA a competir per l'organització
Els països que van expressar la seva intenció d'organitzar aquest torneig i el següent al President de la FIFA, Joseph Blatter, van ser els següents:
El gener de 2009, la Federació Mexicana de Futbol va demanar a la FIFA ser seu del Mundial 2018, aprofitant la seva experiència en organitzar les Copes Mundials de 1970 i 1986, a més de comptar amb una gran afició futbolística. Tanmateix, el 28 de setembre del mateix any, Decío de María, secretari tècnic de la Federació, va descartar la candidatura a organitzar el Mundial de 2018 o 2022 causa de la falta de solvència econòmica del país per assumir els costos de l'esdeveniment.
Votacions
Representants de Rússia celebrant l'elecció el desembre de 2010.
Cada equip havia de nomenar una llista preliminar de 35 jugadors. De la llista preliminar, l'equip va haver d'escollir una llista final de 23 jugadors (tres dels quals han de ser porters) el 4 de juny. Els jugadors de la plantilla final poden ser reemplaçats a causa d'una lesió greu fins a 24 hores abans de l'inici del primer partit de l'equip i aquests canvis no han d'haver format part de la llista preliminar.[9]
Per als jugadors escollits a l'equip preliminar de 35 jugadors, hi va haver un període de descans obligatori entre el 21 i el 27 de maig de 2018, excepte els que participaven en la final de la Lliga de Campions de la UEFA 2017–18, que es va jugar el 26 de maig.[10]
Inicialment, les llistes preliminars tenien 30 jugadors, però, al febrer de 2018, es va anunciar que el nombre de jugadors que es nomenarien en les llistes provisionals augmentaria a 35.[11]
El 16 de març de 2018, el Consell de la FIFA va aprovar l'ús de l'Àrbitre assistent de vídeo (VAR) per primera vegada en un torneig de la Copa Mundial de la FIFA.[12]
El 29 de març de 2018, la FIFA va publicar la llista de 36 àrbitres i 63 àrbitres assistents seleccionats per supervisar partits.[13] El 30 d'abril de 2018, la FIFA va publicar la llista de 13 àrbitres assistents de video, que actuaran únicament com a VAR en el torneig.[14]
El 30 de maig de 2018, l'àrbitre saudita Fahad Al-Mirdasi va ser prohibit per vida per un intent de maninupació d'un partit,[15] i ell i els seus dos àrbitres assistents, Mohammed Al Abakry i Abdulah Al Shalwai, van ser eliminats. No es va nomenar un nou àrbitre, però dos ajudants assistents, Hasan Al Mahri dels Emirats Àrabs Units i Hiroshi Yamauchi del Japó, van ser afegits a la llista.[16][17]
En total, 209 de les 210 federacions afiliades a la FIFA van entrar a la fase de classificació, amb l'excepció de las seleccions de Zimbàbue i Indonèsia desqualificades del procés de classificació, mentre Rússia està classificat automàticament pel dret de ser el pais organitzador. Durant una sessió a Zúric, es va anunciar la repartició de les 31 places restants.
La Copa del Món de 2018 va ser la primera de la història per les seleccions de Panamà i d'Islàndia. El Senegal i Egipte disputaven el seu segon i tercer Mundial, respectivament. El Perú era la selecció participant que més edicions havia estat sense jugar a una Copa del Món, concretament d'ençà de la de 1982. Set dels vuit equips que han estat campions del món alguna vegada –Alemanya, Anglaterra, Argentina, Brasil, Espanya, França i Uruguai– es classificaren per al torneig, amb Itàlia com a gran absent.
Les 32 seleccions es reparteixen en vuit grups de quatre, anomenats amb lletres entre A i H. Els quatre equips s'enfronten una vegada entre si en un sistema de tots contra tots, per un total de tres jornades de dos partits cada una. Cada victòria són 3 punts per al guanyador i cada empat 1 punt per sengles equips. Una vegada jugats tots els partits, els dos millors equips de cada grup avancen a la segona fase, d'eliminació directa.
Els criteris de classificació són els següents, per ordre de preferència:[19]
La segona fase és eliminatòria a partit únic. Si un partit està empatat al final del temps reglamentari, es juga una pròrroga de 30 minuts (dues parts de 15 minuts) i si al final d'aquesta el final prossegueix, es juga una tanda de penals per determinar el guanyador de l'eliminatòria.[19] Per primera vegada en una Copa del Món de la FIFA, si es juga una pròrroga es permetrà una quarta substitució addicional per bàndol.[12]
El primer partit de la competició va ser entre Rússia i l'Aràbia Saudita. Per quarta Copa del Món consecutiva, el partit de debut el va jugar la selecció amfitriona. Iuri Gazinski, de cap, va marcar el primer gol del mundial i obrí camí a una victòria del seu equip per 5–0.
Alfreð Finnbogason va marcar el primer gol de la història d'Islàndia en una Copa del Món, que serví per firmar un 1–1 en el seu debut contra l'Argentina.[59]
Luis Suárez disputà el seu partit número 100 amb l'Uruguai davant l'Aràbia Saudita, en el qual anotà el seu 52è gol amb la selecció que donà la classificació matemàtica als uruguaians.[61]
Classificats pels vuitens de final: Rússia (Grup A), Uruguai (Grup A)
El partit entre Bèlgica i Tunísia, amb un resultat final de 5–2, marcà el rècord de més partits seguits en una Copa del Món sense un empat a zero, amb 27. Prèviament, el rècord el tenia la Copa del Món de 1954, amb gols en tots els seus 26 partits.[62]
Romelu Lukaku, amb dos gols davant els tunisians, es va convertir en el primer jugador d'ençà de Diego Maradona en marcar dos doblets consecutius en una Copa del Món.[63]
24 de juny
La victòria per 6–1 d'Anglaterra sobre Panamà va ser la major de la història dels anglesos en una Copa del Món, millorant el seu rècord previ de 3–0 aconseguit en tres ocasions, així com l'única vegada que aquests hi superaven els tres gols marcats en un mateix partit.[64] En aquest mateix partit, Felipe Baloy va marcar el primer gol panameny de la història a un Mundial.[65]
Amb el seu gol contra el Japó, el senegalès Moussa Wagué es va convertir en el golejador africà més jove de la història en una Copa del Món (19 anys i 268 dies).[66]
Classificats pels vuitens de final: Anglaterra (Grup G), Bèlgica (Grup G)
En l'últim partit d'Egipte en aquesta Copa del Món, contra l'Aràbia Saudita, el seu porter Essam El-Hadary es va convertir en el jugador més vell de la història de la competició, jugant amb 45 anys i 161 dies.[67]
El penal assenyalat a favor de Portugal en el partit contra l'Iran va ser el 19è d'aquesta edició (8è gràcies al vídeoarbitratge), un rècord absolut a la Copa del Món, superant els 18 penals xiulats en les edicions del 1990, 1998 i 2002.[68][69]
Classificats pels vuitens de final: Espanya (Grup B), Portugal (Grup B)
Amb la derrota per 2–0 davant Corea del Sud, Alemanya va quedar eliminada de la Copa del Món a la fase de grups per primera vegada en la seva història. Va ser la quarta vegada en les cinc últimes edicions que la vigent campiona quedà fora de la segona fase, com Espanya el 2014, Itàlia el 2010 i França el 2002 (Brasil, el 2006, sent l'única excepció).[72]
Classificats pels vuitens de final: Brasil (Grup E), Suïssa (Grup E), Suècia (Grup F), Mèxic (Grup F)
Havent-se jugat tots els partits del Grup H, el Japó i el Senegal quedaren amb el mateix nombre de punts, la mateixa diferència de gols, el mateix nombre de gols a favor i empataren el seu enfrontament directe, obligant a aplicar el criteri de punts de fair play per determinar qui avançava a la segona fase i qui quedava eliminat (-4 el Japó i -6 el Senegal). Era la primera vegada a la història que es requeria d'aquest criteri per desempatar entre dos equips.[73][74]
Classificats pels vuitens de final: Colòmbia (Grup H), Japó (Grup H)
El partit entre França i l'Argentina, amb victòria per 4–3 a favor dels francesos, va ser la primera vegada a un Mundial d'ençà d'un partit dels vuitens de final de la Copa del Món de 1986 entre la URSS i Bèlgica (3–4) que un equip perdia tot i marcar 3 gols.[75]
Després del partit contra l'Argentina, Didier Deschamps es va convertir en el seleccionador amb més partits al capdavant de la selecció francesa, amb 80, superant Raymond Domenech.[76]
Espanya, que mai no havia aconseguit guanyar una selecció amfitriona en una Copa del Món, allargà la seva malastrugança en aquest aspecte perdent contra Rússia en tanda de penals; era la quarta vegada en la seva història, després de caure eliminada contra Itàlia (1934), Brasil (1950) i Corea del Sud (2002).[77] La selecció espanyola va completar més d'un miler de passades, rècord absolut de la competició, malgrat caure eliminada.[78]
Mèxic va quedar eliminada a vuitens de final per setena Copa del Món consecutiva –més del doble de vegades que qualsevol altra selecció–, perdent per 2–0 contra el Brasil.[79]
El colombià Yerry Mina anotà un gol per tercer partit consecutiu, forçant la pròrroga contra Anglaterra, per convertir-se en el defensa més golejador de la història de la Copa del Món, igualant el rècord de 3 gols de Paul Breitner el 1974.[80]
L'eliminació del Brasil en mans de Bèlgica i de l'Uruguai en mans de França va implicar que, per cinquena vegada a la història, hi hagués únicament seleccions europees a les semifinals d'una Copa del Món.[81] A més, seria la primera vegada en què el Brasil, Alemanya i l'Argentina estarien simultàniament absents a les semifinals.[82]
Pilota del Mundial Telstar 18Harry Kane aconseguí la Bota d'Or del torneig, amb 6 dianes i un hat-trickEl brasiler Fernandinho, autor d'un autogol per la selecció belga. Aquesta Copa del Món fou l'escenari de 12 autogols, un rècord que duplicava l'anterior.
Un jugador amonestat amb targeta vermella, directa o indirecta, o dues targetes grogues en diferents partits rep una suspensió automàtica pel pròxim partit. En cas de targeta vermella directa, la FIFA pot decidir extendre la suspensió a més d'un partit si la falta és molt greu. En cas que un jugador acumuli dues targetes grogues o una vermella en el seu últim partit de la competició, haurà de complir la suspensió en el seu pròxim partit oficial amb la selecció nacional.
Després dels quarts de final, les amonestacions acumulades als jugadors expiren, a fi que cap jugador es perdi la final o el partit pel tercer lloc per acumulació de targetes grogues.
Aquest és un premi individual concedit al final de cadascun dels 64 partits de la competició al millor jugador de cada partit. Oficialment i per motius de patrocini és anomenat «Jugador Budweiser del Partit» i es escollit mitjançant una votació pública a la pàgina web de la FIFA durant la segona part de cada partit.[84]
.svg){kind=small}
.svg)
.jpg)
.jpg)
