Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent. Podeu col·laborar actualitzant-lo o afegint-hi la informació que manca. «Motiu no especificat»
Nascut Ronald Walken a Astoria, al barri del Queens, és fill de Rosalie Russell, immigrant escocesa, i de Paul Walken, d'origen alemany, que tenen un forn.[1] Fa, amb els seus germans Kenneth i Glenn, diverses aparicions en sèries de televisió quan té uns deu anys. Fa cursos de ball i estudia a la Professional Children's School.[2] Comença estudis superiors a la Universitat Hofstra però els abandona des del primer any, el 1963, preferint dedicar-se a la seva passió per l'escena. En principi actor de teatre i de comèdia musical, actua a nombroses peces a Broadway i Off-Broadway a mitjans dels anys 1960 al començament dels anys 1970 i canvia el seu nom de Ronald a Christopher al començament de la seva carrera. El 1966, obté el seu primer gran paper interpretant Felip II de França a The Lion in Winter, paper per al qual rep el premi Clarence Derwent Award.[3] El 1969, es casa amb Georgianne Thon, una actriu que es reconverteix més tard en directora de càsting, amb qui es manté casat més de quaranta anys més tard. La parella mai no ha tingut fills.
El 1980, retroba Cimino a La porta del cel però la pel·lícula és un punyent fracàs comercial i és destrossada per la crítica. Té llavors el primer paper a Els gossos de la guerra (1981), on interpreta un mercenari, i sorprèn el públic amb el seu número de claquetes acompanyat d'un striptease en la comèdia musical Pennies from Heaven (1981).[2] Comparteix protagonisme a Brainstorm amb Natalie Wood però l'actriu mor ofegada just a finals del rodatge, el 1981, quan ha convidat Walken a passar el Dia d'acció de gràcies amb ella i el seu marit a bord del seu iot.[3]Brainstorm surt el 1983 i, el mateix any, Walken té també el paper principal a La zona morta, de David Cronenberg, adaptació de la novel·la de Stephen King. Accepta tant papers secundaris com principals i la seva «imatge» li facilita els papers de « durs » i de dolents, sobretot a les pel·lícules Panorama per matar (1985), de John Glen, un James Bond on interpreta Max Zorin, un industrial bojament megalòman, i At Close Range (1986), de James Foley, on actua el pare de Sean Penn, un cruel cap d'una banda.[2] Al final dels anys 1980, els seus papers són menys notables però té tanmateix l'ocasió demostrar una vegada més el seu talent de ballarí en la comèdia musical Puss In Boots (1988), fa el paper d'El gat amb botes.[3]
En el transcurs dels anys 1990, col·labora moltes vegades amb el seu amic Abel Ferrara, en principi a The King of New York (1990), on interpreta Frank White, un baró de la droga recentment alliberat de presó i qui vol recuperar el seu territori, després The Addiction (1995), The Funeral (1996) i New Rose Hotel (1998).[3] El 1992, interpreta dos nous papers de «dolents»: el multimilionari Max Schreck a Batman Returns, de Tim Burton, i el baró de la droga Paco Meisner en Le Grand Pardon 2, pel·lícula francesa d'Alexandre Arcady on dona la rèplica a Richard Berry i Roger Hanin. Fa el paper d'un productor sense escrúpols a Wayne's World 2 (1993), després fa dues aparicions notables per a una sola escena a True Romance (1993), on fa de padrí de la màfia que intenta arrencar informacions de Dennis Hopper, i a Pulp Fiction (1994), on encarna un militar que conta al jove Butch Coolidge la història del rellotge familiar que ha anat a portar-li.[2]
El seu personatge de Vincenzo Coccotti a True Romance figura a la 85a plaça de la classificació dels 100 millors personatges de pel·lícules, establert per la revista Empire.[6] Explora el gènere de terror a The Prophecy (1995) encarnant el renegat Arcàngel Gabriel, paper que reprendrà en dues continuacions de la pel·lícula, abans d'enfrontar-se a Johnny Depp a Nick of Time (1995). Continua interpretant papers de criminals, sobretot a L'últim home (1996), on s'enfronta a Bruce Willis, i Suicide Kings (1997), on interpreta un padrí de la màfia que aparentment s'ha penedit. Troba Burton a Sleepy Hollow (1999), on fa el personatge del cavaller sense cap.
Apareix llavors en comèdies, un registre que no ha abordat sovint fins llavors, amb Buscant l'Eva (1999), Couple de stars (2001) i Plots with a View (2002). El 2000, fa la seva tornada a Broadway interpretant en la comèdia musical James Joyce's The Dead, per la qual és nominat al Premi Tony al millor actor.[2]
Acumula llavors segons papers fent tries més o menys felices. El 2004, apareix a Man on Fire al costat de Denzel Washington, abans d'encarnar el marit-robot adorat de Glenn Close per a la pel·lícula de Frank OzLes dones perfectes. Treballa llavors en diverses comèdies que coneixen l'èxit al box-office, Wedding Crashers (2005), Click (2006) i Hairspray (2007), on canta i balla amb John Travolta. Torna al teatre el 2010 amb la peça A Behanding in Spokane per la qual és nominat al Premi Tony al millor actor.[7] Continua rodant en moltes pel·lícules al començament dels anys 2010, explicant que no té ni fills, ni hobby, raó per a la qual refusa rarament un paper.[2]
Un hoax segons el qual l'actor hauria decidit presentar-se a la presidència dels Estats Units a les eleccions circula el 2008. Un fals lloc oficial escampa aquesta broma[8] Sovint aïllat en papers de dolents, Walken ha demostrat igualment moltes vegades la seva afinitat per a papers còmics i ha animat de set vegades l'emissió televisada Saturday Night Live, on ha gaudit demostrant el seu talent com a ballarí i cantant i parodiant alguns dels seus papers més foscos.[3]
