Fill del noble Biví de Viena,[1] possiblement fill al seu torn de Bosó el Vell, fundador de la dinastia dels bosònides. La seva germana Riquilda de les Ardenes fou la concubina i després segona esposa (870) del rei Carles II el Calb, el qual va donar a son cunyat l'abadia de Saint-Maurice d'Agaune, al Valais, que anteriorment havia tingut el seu oncle matern Hucbert.[1]
Després del repartiment de Meerssen Carles el Calb va anar a prendre possessió dels territoris assignats a la part del regne de Provença que havia estat de Lotari II d'Itàlia (+ 869). Allí el duc de la Borgonya Cisjurana, Girard del Rosselló, s'oposava a Carles el Calb que en canvi tenia el suport dels arquebisbes de Lió i de Viena del Delfinat (Vienne). A la tardor del 870, Bosó acompanyava el seu cunyat Carles i fou l'executor de la liquidació dels dominis del duc Girard del Rosselló junt amb el marquès Bernat de Gòtia i el comte Odó d'Orleans. El rei francès li va donar llavors el comtat de Troyes. Carles va atacar Viena del Delfinat defensada per la dona de Girard, Berta. La ciutat va resistir durant uns dos mesos, però les tropes reials van devastar la rodalia i Girard va demanar una capitulació honorable. Girard cedí llavors Viena del Delfinat a Carles el Calb que en prengué possessió la vigília de Nadal de l'any 870. Carles va incorporar el Lionès i el Vienès al seu regne i el gener del 871, va nomenar a Bosó governador (duc) d'aquests territoris,[3] càrrec ocupat fins llavors per Girard.
El 872 Carles el va nomenar conseller i cambrer del seu fill Lluís el Tartamut, nebot per part de mare de Bosó, que des del 867 era rei d'Aquitània. Bosó va rebre tanmateix el comtat de Bourges o Berry i el càrrec de comte d'Alvèrnia en lloc de Gerard II al qui va deposar (Gerard II era fill de Gerard I, mort a la batalla de Fontenoy-en-Puisaye el 841).
El 875, a la mort de l'emperador Lluís II el Jove, Bosó va acompanyar al rei Carles el Calb a Itàlia per rebre el títol imperial del papa Joan VIII.[4] Llavors el nou emperador va nomenar el seu cunyat "duc" (càrrec equivalent a governador) de Llombardia i de Provença. El febrer del 876, a Pavia, Carles el Calb abans de retornar a França, va nomenar Bosó com a virrei d'Itàlia.[3] Aquest mateix any es va casar amb Ermengarda, la filla única del difunt emperador Lluís II el Jove.[5]
El març del 877, Bosó va tornar a França, cridat pel rei. Aquest va confiar llavors el virregnat d'Itàlia i el ducat a Provença a Hug l'Abat, fill de Conrad I de Borgonya i nebot de l'emperadriu Judit de Baviera (la mare de Carles el Calb), però Hug l'Abat tindria com associat a Ricard el Justicier, el germà de Bosó i mai en va prendre possessió ocupat com estava a Nèustria. Aquest mateix any, a la mort del seu oncle el comte Eccard, Bosó va rebre els comtats de Mâcon i de Chalon.[6] Amb aquests feus era posseïdor de quasi tota la vall del Roine (Vienès i Lionès), del Saona (Mâcon i Chalon) i de Provença. Abans de morir el mateix 877 Carles el Calb va signar la Capitular de Quierzy que feia hereditaris els honors comtals.[7]
Sota Lluís el Tartamut
Bosó havia estat en contra de la segona campanya d'Itàlia que havia fet abans de morir el rei Carles el Calb i junt amb altres magnats del regne va conspirar contra el rei i després contra el seu successor. Bosó de Provença (llavors encara era anomenat Bosó de Vienne), Hug l'Abat de Nèustria, Bernat Plantapilosa de Tolosa i Alvèrnia i Bernat de Gòtia, Septimània, Berry-Aquitània i Autun es revoltaren. Carles el Calb va morir el 6 d'octubre del 877 però els rebels van continuar contra el seu fill i successor Lluís II el Tartamut i li van imposar la confirmació dels seus privilegis.
El maig del 878 el papa, amenaçat pels atacs sarraïns i per nobles italians, es va refugiar a Arle, on estava Bosó amb la seva esposa Ermengarda. Bosó el va acompanyar a Troyes on es va celebrar una gran assemblea que havia de decidir sobre els conflictes de l'imperi i especialment la revolta de Bernat de Gòtia i les ambicions del bastard Hug l'Abat que volia reconquerir les terres de Lotaríngia per la corona francesa. El papa va proposar al rei Lluís el Tartamut d'anar amb ell a Roma per ser coronat emperador però el rei, ja malalt, i amb por de morir pel camí, va refusar aquest honor. Bosó que tornava a ser virrei d'Itàlia, va fer un acord secret amb el papa, i el va acompanyar amb l'objectiu de fer-se reconèixer rei d'Itàlia,[nota 2] però la maniobra va fracassar davant l'oposició dels nobles italians i de molts bisbes i Bosó va tornar a Arle furiós.
El seu amic el papa Joan VIII, de manera inesperada, va refusar aquesta elecció, la qual va considerar que feia prevaler els interessos privats per sobre dels de l'imperi. El papa va arribar a tractar Bosó de tirà i usurpador. No obstant el 879 l'administració ja estava en marxa i consten diversos actes en relació als comtats. El juliol del 880, Bosó va nomenar un abat de la seva confiança, Giló de Tournus, com a bisbe de Langres.
Contra Bosó es van aliar Lluís III de França, Carloman II i els seus cosins Carles III el Gras i Lluís III el Jove, que es van reunir el juny del 880 a Gondreville a Lorena. A finals del 880 les tropes aliades després de recuperar Autun, Besançon, Chalon, Mâcon i Lió es van presentar davant de Viena del Delfinat. Bosó es va refugiar amb les seves tropes a les muntanyes deixant la defensa de la ciutat en mans de la seva esposa Ermengarda. Quan Carles III el Gras va marxar per anar a recollir la corona d'Itàlia, Lluís III i Carloman II van abandonar el setge permetent el retorn de Bosó a la seva capital.
Carles III el Gras, elegit emperador d'Occident, va reprendre la guerra des del mes d'agost del 881. Les tropes del rei Carloman II van retornar al setge de Viena però assabentats de la mort de son germà el rei Lluís III, produïda el 5 d'agost, va aixecar el setge per anar a recollir la successió. Mentrestant les tropes de Carles III van arribar a la zona i van aconseguir conquerir la vila que fou saquejada i incendiada.[9]Ricard el Justicier, germà de Bosó, va agafar sota la seva protecció a la seva cunyada i a la seva neboda Engelberga i les va portar a Autun. Bosó es va refugiar a Provença.[10]
Final
El 884, a la mort de Carloman II, qui no havia tingut fills, l'emperador Carles III el Gras fou cridat a exercir la regència de França. Llavors va proposar a Bosó de reconèixer-lo com a rei de Provença sota la simple condició de fer-li homenatge. Els drets de Bosó a Provença eren legítims doncs derivaven de la seva dona Ermengarda de Provença filla de Lluís II el Jove (Lluís II rei d'Itàlia i emperador) qui havia estat sobirà del país i havia mort sense fills mascles. Bosó va acceptar, i va quedar instaurat formalment com a rei en aquesta part de l'antic regne que mantenia sota el seu control.
Va morir el 10 de gener del 887[11] i fou enterrat a la catedral de Saint-Maurice de Viena del Delfinat.[12] A la seva mort el seu fill Lluís era un infant. La seva segona esposa Ermengarda, ajudada per Aurelià arquebisbe de Lió i per Barnoí bisbe de Viena, va assegurar la regència. Son cunyat (germà de Bosó), Ricard II de Borgonya anomenat Ricard el Justicier, va heretar els seus honors i es va declarar el protector del seu nebot Lluís i es va apoderar del govern dels estats de Bosó. L'emperador Carles III el Gras era l'únic sobirà regnant en posició d'oposar-se als drets de Lluís a l'herència paterna i per prevenir qualsevol oposició de la seva part, Ermengarda va anar a visitar al sobirà (887), per demanar la seva protecció per a Lluís. Privat d'hereu legítim, Carles III el Gras, va omplir les esperances a la reina; va adoptar Lluís com a fill, i li va concedir el títol de rei, cosa que li va permetre de retornar i regnar a Provença sota regència de sa mare.[11]
↑ El nom Bosó és una forma alterada d' Ambrós, nom d'origen grec que significa "immortal".
↑ Aquesta teoria queda confirmada a través d'una carta del Papa Joan VIII adreçada a la sogra de Bosó, l'ex-emperadriu, Engelberga d'Alsàcia, amb la qual li anunciava un futur brillant per al marit de la seva filla, Ermengarda d'Italia
