L'església de Sant Pere a Malaca, construïda el 1710 a l'època del bisbe Manuel do Santo António. L'església de Sant Josep a Singapur, construïda a l'inici del segle xx sobre el lloc de l'anterior església edificada per Vicente de Santa Catarina, successor de Francisco da Silva Pinto e Maya, entre el 1851 i el 1853.[1]
L'arxidiòcesi comprèn tot el territori de la ciutat-estat de Singapur, on es troba la catedral de Bon Pastor
El territori s'estén sobre 716 km² i està dividit en 29 parròquies
Història
La diòcesi de Malaca va ser erigida el 4 de febrer de 1558 amb la butllaPro excellenti praeeminentia del papa Pau IV i posada sota la jurisdicció del padroado del rei de Portugal. La seu de la diòcesi era la ciutat de Malaca, capital del sultanat homònim.
Cap a mitjans del segle xvii els neerlandesos van arrabassar el control dels territoris malais als portuguesos, implementant una política de restricció de les activitats missioneres, prohibició del culte i repressió de les poblacions catòliques, majoritàriament formades pels descendents eurasiàtics dels primers colons portuguesos. Segons el testimoni del missioner Laurent Imbert, l'any 1821 a Singapur la comunitat catòlica estava formada per només dotze persones.
Amb l'arribada dels holandesos, la diòcesi de Malaca va ser suprimida de facto i els pocs bisbes reconeguts per la Santa Seu van haver de residir a Timor o Flores o romandre a Europa. Un alentiment de la repressió es va produir durant la guerra de successió espanyola a principis del segle xviii, quan holandesos i portuguesos van trobar aliats, i això va permetre una certa llibertat de culte als catòlics, que en aquesta ocasió van construir l'església de Sant Pere a Malaca (1710). El darrer bisbe portuguès va ser nomenat l'any 1804.
Mentrestant, a principis del segle xvii, amb el naixement de Propaganda Fide, Roma va intentar eludir els inconvenients creats amb el patrocini reial portuguès erigint els vicariats apostòlics que depenien directament de la Santa Seu. El 1669 va sorgir el vicariat apostòlic de Siam (l'actual arxidiòcesi de Bangkok) amb territori desmembrat de la diòcesi de Malaca. Quan el rei de Siam va expulsar missioners estrangers l'any 1779, un grup de cristians amb el vicari apostòlic Arnaud-Antoine Garnault va trobar refugi primer a Kedah i després a Penang, al nord de Malàisia.
El 1819 la Companyia Britànica de les Índies Orientals va comprar Singapur, i els catòlics de l'illa van demanar repetidament al vicari apostòlic de Siam, Esprit Florens, que els enviés un sacerdot resident; Florens va escriure a Roma per saber si la península malaia depenia del seu vicariat. Mentrestant, també es van traslladar els portuguesos, que encara consideraven aquelles terres sota la jurisdicció del padroado i que es van afanyar a enviar des de Macau un sacerdot portuguès, Francisco da Silva Pinto i Maya. El 1827el papa va establir, amb un decret de Propaganda Fide, que la jurisdicció sobre Singapur depenia del vicariat apostòlic de Siam. El govern portuguès es va negar a reconèixer el decret papal i l'arquebisbe de Goa va amenaçar d'excomunió a qualsevol que infringís els seus drets metropolitans a la seu de Malaca.
L'enfrontament es va fer frontalment el 1838 quan la diòcesi va ser suprimida amb el breuMulta praeclare del papa Gregori XVI[2] i la seva jurisdicció va passar als vicariats apostòlics d'Ava i Pegù (avui arxidiòcesi de Yangon), a Birmània. Tanmateix, el 1840 va passar de nou sota la jurisdicció del Vicariat Apostòlic de Siam, confirmant així el decret de 1827.
El 10 de setembre de 1841, amb el breu Universi dominici gregis, el papa Gregori XVI va dividir el vicariat de Siam en dues parts, donant lloc al vicariat apostòlic del Siam oriental (del qual descendeix l'arxidiòcesi de Bangkok) i el vicariat apostòlic del Siam occidental, que posteriorment va prendre el nom de vicariat apostòlic de Malaca-Singapur. La missió en el nou vicariat va ser confiada als missioners de les Missions estrangeres de París, que hi treballaven ja des de 1832, dirigits pel vicari Jean-Paul-Hilaire-Michel Courvezy.
Arran del concordat entre la Santa Seu i el govern portuguès de 1886, es va resoldre la vella qüestió de la jurisdicció entre el patronat reial i Propaganda Fide: amb l'article 9 del concordat, la unió de les parròquies dependents del Padroado (Sant Pere) a Malaca i Sant Josep a Singapur[3]) amb la diòcesi de Macao, mentre que l'article 10 deixava lliure a la Santa Seu « de nomenar els bisbes i de prendre les decisions que consideri oportunes en benefici dels fidels ».[[4]
En virtut de l'article 10 de l'esmentat concordat, el 10 d'agost de 1888 Roma va procedir a elevar el vicariat apostòlic a diòcesi amb la carta apostòlica In Indosinensibus del papa Lleó XIII, assignant-li novament el nom de diòcesi de Malaca.
El 25 de febrer de 1955 va cedir porcions del seu territori en benefici de l'erecció de les diòcesis de Kuala Lumpur (ara arxidiòcesi) i Penang; el mateix dia, en virtut de la butlla Cum per apostolicas del papa Pius XII, fou elevada al rang de seu metropolitana amb el nom d'"arxidiòcesi de Malaca-Singapur" i amb les dues diòcesis de Kuala Lumpur i Penang com a sufragànies.
El 18 de desembre de 1972, a causa de l'efecte de la butlla Spe certain ducti del papa Pau VI, l'arxidiòcesi es va dividir donant lloc a la diòcesi de Malaca-Johore (avui diòcesi de Melaka-Johor), mentre que la resta va prendre el nom actual d'arxidiòcesi de Singapur, però, perdent la dignitat d'una seu metropolitana i esdevenint una seu arxiepiscopal immediatament subjecta a la Santa Seu .
El 1981 es va acabar la jurisdicció dels bisbes de Macau sobre l'església i la parròquia de Sant Josep de Singapur, encara que, per facilitar la transició, la parròquia va continuar sent oficiada per sacerdots enviats de Macau fins al 1999.[1]
↑Il significato i le conseguenze del breve Multa praeclare sono dibattute: non è chiaro se il breve soppresse le diocesi tout court, oppure se sottrasse i territori, all'epoca sotto il dominio inglese, dalla giurisdizione delle diocesi del padroado attribuendone la giurisdizione ai vicariati apostolici. Vedi Giacomo Martina, Pio IX (1851-1866), Roma 1985, pp. 376-385 (in particolare p. 383). Già dal XVII secoloRoma i Lisbona avevano una visione diversa dell'applicazione dei diritti di patronato: per la Santa Sede il Portogallo poteva legittimamente esercitare i diritti di patronato solo sui territori che facevano parte, nella metà dell'Ottocento, del proprio impero coloniale; per Lisbona le antiche concessioni della fine del XV secolo avevano ancora valore giuridico, per cui il padroado si estendeva, in linea di principio, dal Brasile fino al Giappone, anche su quei territori che nel frattempo erano passati sotto i domini coloniali inglesi, francesi ed olandesi.
↑Di fatto nell'Ottocento dalla diocesi portoghese di Malacca dipendevano queste due sole chiese.
.png)
