Era fill d'Antoni Rovira i Mateu, sabater nascut a Sarral i d'Àngela Virgili i Llorens, nascuda a Altafulla.[2] Nascut el 1882 a Tarragona, Antoni Rovira i Virgili s'instal·là a Barcelona el 1900 per a estudiar-hi Dret, carrera que només acabaria quinze anys més tard. Es casà després amb Maria Comas, amb qui marxà a viure al barri barceloní d'Horta el 1916. Va tenir dos fills: Antoni i Teresa Rovira i Comas.[3]
A causa de la seva carrera política hagué de fugir un cop completada l'ocupació franquista de Catalunya. S'exilià primer a Montpeller i més endavant a Perpinyà.
Narrà l'exili a França des d'una perspectiva personal a Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries de l'èxode català. Escrit el 1939, es publicà per primer cop a Buenos Aires el 1940 amb la revista Catalunya.[4][5] S'han produït diverses reedicions: Curial (1976), Premsa Catalana (1989) i Proa (1999).[6] La darrera reedició la dugueren a terme el 2014 A Contra Vent i Xarxa de Mots gràcies a una campanya de micromecenatge.[7] L'editor Quim Torra defineix l'obra com «un assaig a mig camí d'un dietari i d'un reportatge periodístic».[8]
Com Rovira i Virgili, diversos escriptors també van narrar el que havien viscut en pròpia pell durant la primera etapa de l'exili a França en obres memorialístiques com De lluny i de prop (1973), de Lluís Ferran de Pol, o L'exiliada (1976), d'Artur Bladé i Desumvila.[9]
Fou autor d'un munt de llibres sobre el fet nacional, entre els quals cal remarcar la Història dels moviments nacionals, El nacionalismo catalán, Nacionalisme i federalisme i la monumental Història Nacional de Catalunya. L'any 1937 obtingué el premi Valentí Almirall, concedit a la millor recopilació d'articles periodístics.
Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Peticions, de Reforma del Reglament, de Governació, de Cultura i de Justícia i Dret, així com de les Comissions de Reglament Interior, de Constitució i de Llei Municipal.
L'1 d'octubre de 1938 fou elegit vicepresident Primer del Parlament, la qual cosa li comportà la Presidència interina de la Cambra, quan Josep Irla hagué d'ocupar, també interinament, la Presidència de la Generalitat, després de l'assassinat de Lluís Companys pel franquisme l'octubre del 1940. Acabada la guerra, s'exilià a França (primer a la Vil·la Chinois de Montpeller i posteriorment a Perpinyà).[16]
A la fi de la Segona Guerra Mundial formà part, a França, del govern del president Irla, i el 1946 s'instal·là a Perpinyà, des d'on continuà escrivint un seguit de llibres que aparegueren pòstumament. També va escriure un seguit de llibres sobre la prehistòria a Catalunya.
Entrada de la seva casa natal al carrer Major, amb una placa damunt la porta.
Antoni Rovira i Virgili va condemnar[17] els noms de les lletres de l'abecé a la castellana (efe, ele, eme, ene, esse), i va donar-hi els noms tradicionals (ef, el, em, en, es) divergint en aquest punt amb Pompeu Fabra. D'altra banda, entre 1923 i 1928 va defensar públicament la llengua auxiliar internacional esperanto a diversos articles i editorials de publicacions com La Publicitat o La Nau.[18] De fet, uns anys abans a "El crim de Pere Poc", una de les narracions d'Episodis (1909) i que segons Magí Sunyer conté diversos fets autobiogràfics (un jove estudiant tarragoní de dret a Barcelona, amb dificultats econòmiques i que passarà un temps a la presó), el protagonista "té una passió noble, que constitueix el seu únic fanatisme: l'esperanto".[19]
Rovira va tenir una influència decisiva en l'aplicació immediata dels nous preceptes ortogràfics a les revistes L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, publicacions de gran penetració popular. Va descobrir en el treball de Fabra un talent i uns coneixements que ningú abans havia formulat. El va ajudar en la seva tasca de donar a la societat catalana un model de llengua equilibrat comunicativament. A més, va tenir una gran influència entre les classes populars i menestrals de tendència republicana en l'àmbit de la reforma ortogràfica.
D'una altra banda, va tenir un paper molt important en la defensa de l'ús del català i en la lluita per la seva oficialitat. Va fer aquesta reflexió en el context de l'escenari plurilingüista europeu del moment. Concretament, es va fixar en el cas de Bèlgica i va utilitzar el seu exemple per defensar la seva posició: «La cooficialitat, entesa com a duplicació de llengües, retrocedeix, per a fer lloc a l'oficialitat singular de cada llengua dins el seu territori. En la lluita dels dos criteris que hi ha per a l'establiment de la igualtat dels idiomes dins els Estats plurilingües, s'accentua a Bèlgica, com a tot arreu, el triomf del criteri de l'unilingüisme territorial.»[20]
Malgrat tot, sempre va advocar per l'oficialitat exclusiva del català, fins i tot un cop perduda la batalla de la Constitució i l'Estatut per implementar aquesta mesura. En compensació, va intentar proclamar el català com a llengua pròpia a l'Estatut interior per així poder donar-li l'eficàcia legal corresponent.
Pel que fa a les seves obres de tema lingüístic, va escriure un Diccionari català-castellà i castellà-català (1913), compost a partir dels diccionaris publicats fins al moment. Contenia un miler d'adagis castellans amb la correspondència catalana i a la inversa. D'aquesta manera es podia comprovar que n'hi havia molts d'iguals entre les dues llengües. També va escriure una Gramàtica elemental de la llengua catalana (1916). En aquesta obra es pot observar com Rovira i Virgili segueix gairebé sempre les directrius de l'obra de Fabra. Entén que la llengua normativa s'ha de fonamentar sobre el parlar de Barcelona, però amb aportacions dels dialectes. Per aquest fet, en aquesta gramàtica hi ha referències a les variants geogràfiques del català. Encara que, a vegades, de forma genèrica. També va escriure una Novíssima ortografia catalana (1913) que era un vocabulari ortogràfic segons les normes de l'Institut d'Estudis Catalans i les obres i treballs dels millors filòlegs.
Obra
Narrativa breu
Episodis. Barcelona: L'Avenç, 1909.
Teatre de la natura. Sabadell: La Mirada, 1928.
Poesia
La collita tardana. Mèxic, D. F.: Catalònia, 1947.
La collita darrera.Poesia inèdita. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2019.
Infantil i juvenil
Història de Catalunya. Barcelona: L'Ocell de Paper, 1933.
L'11 de Setembre del 1714 [Il·lustracions de Josep Obiols]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1934.
Teatre
Nova vida. Tarragona: E. Pàmies, 1905.
Crítica literària o assaig
La Representació proporcional en el sufragi universal. Barcelona: Llibr. Espanyola, 1910.
El nom del Premi Rovira i Virgili, dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, és una mostra d'homenatge i reconeixement. Es va convocar per primera vegada l'any 1984 i, posteriorment, entre els anys 1991 i 2010.
Rovira i Virgili, Antoni. La guerra de les nacions. Generalitat de Catalunya, 2015. ISBN 9788439394136.
Rovira i Virgili, Antoni. Les valors ideals de la guerra. Generalitat de Catalunya, 2017. ISBN 9788439395331.
Anguera, Pere. Rovira i Virgili 50 anys després. Valls : Cossetània, 2000. (El Tinter (Cossetània Edicions); 17)
Carod-Rovira, Josep-Lluís. Antoni Rovira i Virgili i la qüestió nacional:Textos polítics 1913-1947. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 1994. (Catalans il·lustres (Catalunya. Generalitat); 9)
Ferré, Xavier. Pompeu Fabra vist per Antoni Rovira i Virgili. Revista de Catalunya (Barcelona: Fundació Revista de Catalunya), núm 137 (febrer 1999)
Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Servei Central de Publicacions. Homenatge a Antoni Rovira i Virgili. Barcelona, 1980.
Ginebra, Jordi. Antoni Rovira i Virgili, gramàtic i lexicògraf. Revista de Catalunya (Barcelona: Fundació Revista de Catalunya), núm 144 (octubre 1999)
La victòria de Pompeu Fabra. Introducció i edició de Jordi Ginebra i Marina Mallafrè. Tarragona: 2008, Universitat Rovira i Virgili.
