Sarral tenia estatus de vila reial, és a dir, pertanyia al rei, com Montblanc, i estava exempta del senyoriu de la noblesa, de l'Església o de les corporacions.
Geografia
Llista de topònims de Sarral (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
S'han trobat restes prehistòriques al terme, la qual cosa indica que es trobava habitat des de temps antics. També s'han trobat restes de vil·les romanes.
Després de la Reconquesta, el territori restava sota la jurisdicció del castell de Forès. Al segle xi el lloc era conegut com a Saüc i pertanyia a les terres del castell de Forès. El rei d'Aragó i comte de Barcelona, Alfons I el Cast, li atorgà carta de població l'any 1180 i es constituí com Vila Reial. El 1187, el mateix rei donà al Monestir de Santes Creus el privilegi de fer ús del jaciment de ciment i del forn de Sarral. El 3 de novembre de 1285, el rei Pere II d'Aragó cedí el domini de les terres al monestir de Santes Creus. Donada l'oposició de la població a dependre del cenobi, el lloc tornà a quedar en mans de la corona el 1383.
Finalitzada la Guerra dels Segadors, el rei Felip IV entregà el lloc al marquès de Mortara en recompensa per la seva lleialtat durant la guerra. El 1800, en morir el VII marquès sense fills, el lloc passà al marquès de Figueira que fou senyor del lloc entre 1828 i 1833.
Encara que es coneix l'existència d'un castell durant l'edat mitjana, no queda cap rastre de la seva presència. Se suposa que va estar ubicat en el lloc en què està l'Ajuntament actual. Es coneix també que la vila va estar en un temps emmurallada i que els murs foren destruïts durant la guerra civil catalana contra Joan II.
Celler Cooperatiu de Sarral,[3] obra modernista de l'arquitecte Pere Domènech i Roura de 1914.[4] Està format per tres naus, més elevada la central, a l'estil de les masies catalanes.[4] Els finestrals verticals amb forma rectangular s'escalen a la façana seguint el pendent de la coberta i s'organitzen de dos en dos a les naus laterals.[4] Cal destacar el dipòsit, suportat per tres pilars de maó vist i coronat amb coberta cònica. L'any 1934 es va afegir un segon edifici quasi idèntic al primer.[4]
↑AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 112. ISBN 84-393-5437-1.
↑Calvet, Jordi «Entre Catedrals del vi». Sàpiens [Barcelona], núm. 71, 9-2008, p. 60-61. ISSN: 1695-2014.
.JPG)
