L'amfiteatre fou construït al sud-est de la ciutat de Tàrraco, fora del recinte emmurallat al sud de la via Augusta, al costat del mar i prop de la porta d'accés a la ciutat.
L'existència de l'amfiteatre palesa la importància assolida per Tàrraco dintre del conjunt de colònies de l'Imperi. De fet, Tàrraco va ser una de les poques ciutats d'Hispània on es va construir un amfiteatre quan ja es disposava d'un circ i d'un teatre, privilegi que només tenien les principals ciutats de l'Imperi.
Edificat en l'època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle i dC), es va reformar l'any 221, durant el govern de l'emperador Heliogàbal, i el 21 de gener de 259 fou l'escenari de l'execució del bisbe cristià Fructuós amb els seus diaques Auguri i Eulogi, fet que motivà, al segle vi, la construcció d'una basílica visigòtica de culte dedicada a aquests màrtirs, a la qual se superposà, al segle xii, l'església romànica de Santa Maria del Miracle.
Els amfiteatres romans
Els amfiteatres romans eren edificis públics on se celebraven combats de gladiadors entre si o contra animals salvatges i, també, lluites entre animals de la mateixa o distinta espècie. Ocasionalment, s'hi oferien espectacles navals o naumàquies (del llatínaumachia).
Amfiteatre romà de Tàrraco
L'amfiteatre de Tàrraco
Tàrraco va ésser una de les poques ciutats d'Hispània on es va bastir un amfiteatre, fet que confirma la importància i representativitat política de la colònia en el decurs dels dos primers segles de la nostra Era. Ubicat fora del primitiu recinte emmurallat, al costat de l'actual platja del Miracle. Les excavacions arqueològiques permeten datar la construcció en l'època de la dinastia Flàvia a la segona meitat del segle i dC.
De planta el·líptica; les dimensions màximes del mateix són 130 x 102 m.[2] Presenta dos elements funcionals fonamentals: l'arena, al centre, i on es desenvolupava l'espectacle. Encara s'hi aprecia una fossa i dependències subterrànies, que segurament devien servir per tancar les feres destinades als jocs), i la cavea, o graderia, seia el públic.
Les grades eren construïdes damunt d'un pòdium, fet de carreus, per protegir els espectadors en els espectacles amb participació de feres. La situació de l'amfiteatre a la vessant del turó que baixa fins a la mar va permetre aprofitar la mateixa roca natural per a la construcció de les grades, la imma i media cavea, del sector N.O. Per a la resta es van bastir grans estructures mitjançant monumentals arcs i voltes, en formigó, opus caementicium i amb blocs d'opus quadratum.
Dos murets dividien les graderies en tres sectors on se situaven els espectadors segons la categoria social. Les places preferents eren les situades més a prop de l'arena. A cada sector (maenianum) hi havia un passadís per facilitar el desplaçament dels assistents. Per sota les grades discorrien, també, una sèrie de passadissos que es comunicaven amb els distints maenianum, o sectors, mitjançant unes obertures o vomitoria. Davant els vomitoris es troben petites escales que baixen entre les grades, dividint cada maenianum en seccions en forma de falca. És a dir, el sistema és molt funcional i encara ara s'empra en els grans edificis d'espectacles.[3]
El podi es conserva parcialment, tindria una alçada de 3,25 m i original tenia una decoració de pintura sobre dels blocs de pedra local, revestit amb lloses de marbre (possiblement durant la restauració de l'edifici l'any 218). Tant la primera decoració pintada, com la segona amb lloses es conserven en la zona nord-oriental. A aquesta reforma correspon la inscripció considerada més llarga de la península Ibèrica, en commemoració de la restauració. Estava formada per 52 blocs i se situava en el podi de l'edifici, coronant-lo.[2]
El passadís de servei que anava per darrere del podi, de 0,87 m d'ample i 2,50 m d'alçada, estava pavimentat amb petites pedres lligades amb argamassa i la paret que el delimitava era d'opus vitattum. S'han conservat diversos carreus que formaven part del revestiment de les grades, amb inscripcions referents als individus que les ocupaven.[2]
Les excavacions arqueològiques dutes a terme a l'amfiteatre han permès recuperar nombrosos blocs de pedra perforats, que tenien funció de contrapès per aixecar la lona que cobria l'amfiteatre, el velum.[2]
Les dues portes principals que comunicaven directament l'arena amb les dependències auxiliars i amb l'exterior de l'edifici, s'obrien als extrems del seu eix llarg. Hi ha, també, portes als extrems de l'eix curt, per on sortien gladiadors i feres. En el traçat d'ambdós eixos, per sota del nivell de l'arena, s'obren uns fossats destinats a ubicar serveis auxiliars de l'amfiteatre i dels espectacles que s'hi desenvolupaven. Són visibles actualment.[3]
La construcció de l'amfiteatre comportà l'obliteració de la necròpolis de cronologia augustal relacionada amb el traçat de la Via Augusta. Tenia una capacitat aproximada de 14.000 espectadors. Va ser construït per encàrrec d'un sacerdot del culte imperial «Flamen Romae Divorum et Augustorum», es conserva part de la inscripció de donació de l'edifici per part del flamen, durant el principat de Trajà o Hadrià.[2]
Basílica i església
Amfiteatre de Tarragona. Es pot observar al bell mig de l'arena les restes del temple romànic
El 21 de gener de l'any 259 dC va patir martiri —fou cremat viu— a l'arena el bisbe de Tarragona, Fructuós, amb els seus diaques Auguri i Eulogi. En commemoració d'aquest fet, hom va bastir en el mateix lloc del martiri una basílica visigòtica de tres naus i absis de ferradura, datada al segle vi.
A aquesta basílica martirial, s'hi va superposar, en el segle xii, l'església romànica de Santa Maria del Miracle, de planta de creu llatina: les restes visibles en l'actualitat damunt l'arena del sector de llevant de les grades pertanyen, fonamentalment a aquest temple romànic.
De la basílica visigòtica, construïda en el sector sud-est de l'edifici, se'n conserven els fonaments, part de les portes, paviments, i 10 basaments de columna. És un edifici de tres naus, amb un cor en l'eix longitudinal, i una cambra annexa que formava part del projecte original de l'edifici. Al seu voltant es formà una àrea cementirial amb 48 enterraments i dos recintes funeraris. Les dimensions totals de la basílica eren de 22,75 per 13 m.[2]
Les restes de l'església de Santa Maria del Miracle, que se superposà a la visigòtica, pertanyen fonamentalment a la construcció romànica, de planta de creu llatina i cúpula vuitavada sostinguda per trompes còniques. Després d'experimentar noves modificacions durant el període gòtic, l'any 1576 el temple fou cedit per l'arquebisbat de Tarragona als frares trinitaris, que hi van bastir un convent amb un gran pati emmurallat.[2]
Història
Les investigacions arqueològiques han permès de fixar la cronologia de l'amfiteatre a la segona meitat del segle i, fet que palesa la importància assolida per Tàrraco dins de les colònies de l'Imperi.[4]
L'any 259 el bisbe de Tarragona, sant Fructuós, fou cremat viu juntament amb els seus diaques a l'arena de l'amfiteatre. En commemoració del martiri, al segle vi hom va construir al lloc del martiri una basílica visigòtica a la qual se superposà l'església romànica del segle xii.[4]
Després d'experimentar noves modificacions durant el període gòtic, l'any 1576 el temple fou cedit per l'arquebisbat de Tarragona als frares trinitaris, que hi varen bastir un convent amb un gran pati emmurallat.[4]
Entre els anys 1780 i 1911 l'Estat va ser el propietari del conjunt,[4] i durant aquest període va tenir diversos usos (al segle xix hi van ser allotjats els presos que treballaven a les obres d'ampliació del port de Tarragona)[2] que van ocasionar noves intervencions arquitectòniques.[4]
L'any 1862 la construcció del ferrocarril afectà part del monument, el sector de les grades.[5]
El 1911 la propietat va passar a l'Ajuntament.[4] A partir de 1914 - 1949 es començà a prendre consciència de la importància de la zona, amb la realització d'excavacions puntuals, tot i que no fou fins a 1951 que es realitzà una excavació sistemàtica. L'any 1964 es reconstruí part de la graderia.[5]
Actualment, durant el festival Tàrraco Viva, és l'escenari on es desenvolupen les activitats relacionades amb la reconstrucció històrica de la lluita de gladiadors i també es fan representacions, basades en les actes martirials de Sant Fructuós.[6]
Protecció genèrica
L'any 2000 la UNESCO va incloure les ruïnes de l'amfiteatre dins la llista de Patrimoni Mundial com a integrant del «Conjunt Arqueològic de Tàrraco».
Tot el terme municipal de Tarragona està protegit i declarat pel Decret 652/1966, de 10 de març (BOE de 22 de març de 1966) i d'acord amb l'àmbit III amb un nivell de protecció d'acord amb la vigent Llei 9/93 del Patrimoni Cultural Català, Bé Cultural d'Interès Nacional a la categoria de BCIN-zona arqueològica.
El bé es troba dins la zona de respecte del «Conjunt històric», protegit i declarat pel Decret 652/1966, de 10 de març (BOE de 22 de març de 1966) amb un nivell de protecció d'acord amb la vigent Llei 9/93 del Patrimoni Cultural Català de Bé Cultural d'Interès Nacional a la categoria de Conjunts (BCIN) (R-I-53-0073).
Les ruïnes de l'amfiteatre estan declarades monuments historicoartístics pel Reial Ordre de 5 d'agost de 1924 (Gazeta de 9 d'agost de 1924). Nivell de protecció d'acord amb la vigent Llei 9/93 del Patrimoni Cultural Català: BCIN (R-I-51-0297 i R-I-51-0298). Bé Cultural d'Interès Nacional a la categoria Monument Històric.
Referències
↑AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 116. ISBN 84-393-5437-1.
