«Yesterday» és una famosa cançó composta per Paul McCartney i apareguda en l'àlbum Help! de The Beatles el 1965. Segons el Llibre Guinness dels rècords, Yesterday és la cançó més emesa per ràdio en tot el món.[1] Continua sent popular avui dia i, amb 2.200 versions[2] és una de les cançons més versionades de la història de la música enregistrada.[a] McCartney ha comentat en diverses ocasions que considera aquesta cançó la millor de les seves composicions.
Yesterday fou la primera gravació del grup en què cantava un sol membre de la banda. És una balada sobre l'amor perdut i es diferencia notablement dels treballs anteriors de la banda; per això la resta dels membres no van acceptar llançar-la en un senzill al Regne Unit.
La cançó fou composta exclusivament per McCartney però, a causa de l'acord sobre les composicions del grup, als crèdits s'atribuïa a la parella "Lennon/McCartney". Anys després McCartney va intentar invertir l'ordre dels noms però no ho va fer davant les protestes de Yoko Ono, la vídua de John Lennon.[5]
En l'enregistrament original de l'any 1965 als estudis d'Abbey Road va participar-hi el violoncelista català Francesc Gabarró.
Composició i estructura
Aparentment senzilla, amb només McCartney tocant una guitarra saxona Epiphone Texan[6] amb el suport d'un quartet de corda en un dels primers usos del Beatles de músics de sessió,[7] "Yesterday" té dues seccions contrastades, que es diferencien en melodia i ritme, produint una sensació de varietat i un contrast adequat.[8] La melodia principal és de set compassos de llargada, extremadament rara a les cançons populars, mentre que el pont, o "vuit mig", és la forma més estàndard de vuit compassos, sovint dues frases de quatre compassos combinades.
La primera secció ("Yesterday, all my troubles seemed so far away...") s'obre amb un acord de fa[9] (s'omet la tercera part de l'acord[10]), després passa a Mi m7[11] abans de procedir a La7 i llavors a Re menor.[12] En aquest sentit, l'acord inicial és un esquer; tal com assenyala el musicòleg Alan Pollack, la tecla d'inici (fa major) té poc temps per establir-se abans d'«anar cap al re menor relatiu».[12] Assenyala descobrir que aquesta diversió és un dispositiu compositiu utilitzat habitualment per Lennon i McCartney, que descriu com a «gratificació diferida».[12]
«
(anglès) As is often the case with the over-exposed war horses of any artsy genre, whether or not you "like" this song, there's some good reason why it became so over-exposed in the first place. (hint) It's a fine piece of work with something going for it in virtually every department: the unique arrangement, an attractive tune, even some asymmetrical phrasing and a couple of off-beat chord progressions.[12]
(català) Com passa sovint amb els cavalls de guerra sobreexposats de qualsevol gènere artístic, tant si us agrada o no aquesta cançó, hi ha una bona raó per què es fes tan sobreexposada en primer lloc. (suggeriment) És una bona obra amb alguna cosa útil en pràcticament tots els departaments: l'arranjament únic, una melodia atractiva, fins i tot una mica de fraseig asimètric i un parell de progressions d'acords fora del temps.
»
Segons Pollack, la segona secció ("Why she had to go I don't know...") és menys sorprenent musicalment sobre el paper del que sembla. Començant per Mi m7,[11] la progressió harmònica es mou ràpidament per la major, re menor i (més a prop de fa major) si b♭, abans de resoldre's tornant a Fa major, i al final d'això, McCartney manté el F mentre les cordes baixen per resoldre's a la tecla d'inici per introduir la reformulació de la primera secció, abans d'una breu frase de tancament tararejada.[12]
Pollack va descriure la composició com «veritablement inspirada», citant-la com un exemple de «l'estil [de Lennon i McCartney] per crear híbrids estilístics»;[12] en particular, lloa la «tensió irònica que es genera entre els contingut sensibler del que toca el quartet i la naturalesa moderada i sòbria del mitjà en què es toca».[12]
La tonalitat de la cançó és fa major (tot i que, com que McCartney va afinar la seva guitarra tot un pas per sota, tocava els acords com si estés en sol,[10]) on la cançó comença abans de desviar-se cap a la tonalitat de re menor. És aquest ús freqüent del menor, i la progressió harmònica ii–V7 (acords Mi m i La7 en aquest cas) que hi porta, el que dona a la cançó la seva aura melancòlica. L'acord La7 és un exemple de dominant secundària, concretament un acord V/vi. L'acord Sol7 del pont és un altre dominant secundària, en aquest cas un acord V/V, però en lloc de resoldre-ho a l'acord esperat, com passa amb el La7 a Re m al vers, McCartney el segueix amb l'acord IV, un Si♭. Aquest moviment crea una línia descendent cromàtica de Do–Si–Si♭–La per acompanyar la lletra del títol.
L'arranjament de cordes reforça l'aire de tristesa de la cançó a la línia del violoncel que connecta les dues meitats del pont, en particular la "nota blava" setena al segon pas del pont (el mi♭ tocat després de la línia vocal "I don't know / she wouldn't say") i en el recorregut descendent de la viola que torna el pont als versos, imitada per la veu de McCartney a la segona passada del pont.[13][12] Aquesta línia de viola, la frase "blava" del violoncel, el Si agut sostingut per el violí sobre el vers final i l'ús mínim del vibrato són elements de l'arranjament de cordes atribuïbles a McCartney més que a George Martin.[14]
↑Guinness World Records va citar "Yesterday" com la cançó més versionada – 2.200. No obstant, "Summertime", una ària composta per George Gershwin per a l'òpera de 1935 Porgy and Bess té més de 30.000 actuacions enregistrades, moltes més que les 1.600 reclamades per "Yesterday".[3] El lloc web de Guinness World Records el 2017 enumera 67.591 com el total del registres mundials de "Summertime".[4]
↑The New Beatles Complete. Wise Publications, 1992, p. 284. ISBN 0711932824.
↑ 10,010,1Pedler, Dominic. The Songwriting Secrets of the Beatles. Omnibus Press, 2003, p. 29. ISBN 0711981671. «Listen to the start of 'Yesterday' to sample McCartney's 'no thirds' G5 shape (though, as he explains on the Anthology 2 version, he is tuned down a whole tone to F).»
↑ 11,011,1Pollack l'anomena un mi disminuit, la partitura publicada mostra Em7.
↑Hallberg, Eric. Eric Hallberg presenterar Kvällstoppen i P 3: Sveriges radios topplista över veckans 20 mest sålda skivor 10. 7. 1962 - 19. 8. 1975. Drift Musik, 1993, p. 130. ISBN 9163021404.
↑Hallberg, Eric; Henningsson, Ulf. Eric Hallberg, Ulf Henningsson presenterar Tio i topp med de utslagna på försök: 1961 - 74. Premium Publishing, 1998, p. 53. ISBN 919727125X.
Cahill, Greg «Encore: It Was 40 Years Ago Today – How the Beatles Launched a String-Playing Revolution». Strings Go to Journal Record, 20:1:130, 6-2005.
