William Byrd (c. 1540 - 4 de juliol de 1623) va ser un dels primers compositors anglesos coneguts. Tota la seva vida va estar marcada per contradiccions, i com a bon exponent de l'home renaixentista, no pot classificar-se fàcilment en un determinat estil. Va viure fins i tot ben entrat el segle xvii sense escriure obres en el nou estil barroc, però la seva grandiosa col·lecció de composicions per a teclat va marcar el començament de la música barroca per a clavecí i orgue.
Un document legal recentment descobert indica que Byrd va néixer el 1540, o bé, a la darreria de 1539, i no el 1543 com havien sostingut alguns biògrafs. Igual com molts altres joves virtuosos del Renaixement, Byrd va iniciar els seus estudis instrumentals i teòrics a una edat molt primerenca. Molt segurament, va cantar a la Chapel Royal (capella Reial) en el transcurs del regnat de Maria I d'Anglaterra (1553-1558), sota la direcció de Thomas Tallis.
Encara que aparentment va ser un compositor anglicà, lligat estretament a la reina Isabel I d'Anglaterra, Byrd va rebre una influència catòlica acusada.[1] Segons l'historiador de música John Harley, Byrd era l'únic membre de la seva família simpatitzant amb el catolicisme. El seu germà John era un membre fidel de l'Església anglicana a Southwark, mentre que la seva germana, el seu nebot i la seva neboda es casaren amb protestants.
Va escriure molta música sacra segons el ritu catòlic romà, si bé ho va fer de manera intermitent, sobretot en els seus últims anys; els Gradualia en són un bon exemple. Probablement, arran d'això, no va obtenir un reconeixement ampli i merescut durant la seva vida, però es va guanyar el respecte de la comunitat catòlica.
Non nobis Domine
Non nobis Domine és cànon atribuït a aquest compositor. Es canta tradicionalment a Anglaterra com a acció de gràcies en el banquets públics i en altres ocasions de festa. La circumstància d'haver utilitzat el tema Palestrina induí a Ricciotti a atribuir la paternitat del cànon al cèlebre compositor italià. Però segons Pepusch i Mattheson, fou Byrd el verdader autor. Aquest cànon és dels anomenats perpetu; està en el mode mixolidi, i es presenta en diverses solucions, oferint en les obres de Bach un tractament lliure, que no s'ajusta bé a les severes regles del contrapunt estricte. Ha sigut usat el tema per Händel, Bach i Mendelssohn.
Misses
William Byrd va compondre tres misses entre 1592 i 1595.
Malgrat ser catòlic practicant durant tota la seva vida, sembla que això no obstaculitzà llur carrera en la Chapel Royal durant el regnat protestant d'Elisabet I d'Anglaterra. Tot i això, el 1593, quan s'enduriren les lleis, Byrd es traslladà des de Londres a un petit llogaret d'Essex, prop de la residència de sir John Petre, el seu poderós mecenes, que també era catòlic.
Aquestes foren les circumstàncies sota les que Byrd desenvolupà llur carrera de compositor de música litúrgica catòlica. Entorn de 1592-1595 publicà les seves tres versions de la missa; per a tres, quatre i cinc veus. Totes tres són misses lliures; és a dir, que no prenen com a model el cant pla o altres obres preexistents.
En lloc d'això, les misses usen la tècnica del motiu principal, on cada moviment comença amb el mateix material musical; els moviments són Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus i Agnus Dei. Les misses tenen una escala relativament petita, i segurament anaven destinades a serveis privats.
Després Byrd es dedicà a un altre projecte grandiós: un arranjament de tota la música cantada en el servei de les misses durant tot l'any, que no estava inclosa en els arranjaments anteriorment mencionats. Aquest s'imprimí en dos volums, coneguts com a Graduale, de 1605 i 1607, malgrat el marcat clima anticatòlic després de l'anomenada Conspiració de la Pólvora de l'any 1605.
En les interpretacions de les Misses, cadascun dels cantants ha de mantenir una clara individualitat per a contribuir a recrear l'atmosfera íntima i secreta del culte privat i així assolir una bona interpretació.
Referències
↑John Harley: "New Light on William Byrd," 'Music and Letters', 79 (1998), 475-88
