Vincent Ludwig Persichetti (Filadèlfia, 6 de juny de 1915 – 14 d'agost de 1987) fou un compositor, pedagog i pianista estatunidenc. Va ser reconegut per la integració de diverses idees noves en composició musical a la seva pròpia feina i ensenyament, així com per ser professor de molts dels millors compositors de la Juilliard School.
Vida
Persichetti va néixer a Filadèlfia, Pennsilvània, en 1915 i va continuar vivint a aquesta ciutat durant tota la seva vida. Encara que els seus pares no eren músics, la seva educació musical va començar ben aviat. Persichetti va ser matriculat en el Combs College of Music a l'edat de cinc anys, on va estudiar piano, Orgue, contrabaix, i més tard, teoria musical i composició amb Russel King Miller, al que va considerar com a professor més influent a la seva formació.
A 14 anys va fer la primera interpretació pública de les seves obres. Quan va arribar la seva adolescència, Persichetti ja es pagava la seva educació mitjançant concerts i com a pianista acompanyant. Continua estudiant i agafa experiència com intèrpret orquestral, organista d'esglèsia i pianista a una emissora de ràdio. A més del desenvolupament de les seves facultats musicals, Persichetti va assistir a una escola d'art i va demostrar ser un àvid escultor fins a la seva mort. Després de rebre el seu diploma superior el 1936 immediatament se li va oferir una plaça com a professor.
Als 20 anys, Persichetti era simultàniament cap del departament de teoria i composició al Combs College of Music, estudiava direcció amb Fritz Reiner al Curtis Institute, estudiava piano amb Olga Samaroff i composició al Conservatori de Filadèlfia. Va obtenir el master el 1941 i un doctorat el 1945, així com un diploma de direcció a Curtis. El 1941, mentre encara era un estudiant, Persichetti va encapçalar el departament de composició i teoria, així com el departament d'estudi de postgrau al Conservatori de Filadèlfia.
El 1947, William Schuman li va oferir un lloc com a professor a Juilliard. Els estudiants de Persichetti van incloure Einojuhani Rautavaara, Leonardo Balada, Steven Gellman, Peter Schickele (P.D.Q. Bach), Michael Jeffrey Shapiro, Claire Polin, Toshi Ichiyanagi, Robert Witt (qui també estudiat amb Persichetti a la Filadèlfia Conservatory), Philip Glass i Marga Richter. Va esdevenir director de l'editorial Elkan-Vogel el 1952.
Música
Persichetti és una de les figures més importants de la música americana del segle xx, tant com a mestre i com a compositor. Els seus Hymns and Responses for the Church Year ha esdevingut un repertori estàndard per cors d'església. Les seves nombroses composicions per grups de vent són sovint tractades com introduccions a la música contemporània per a estudiants d'instituts i universitats. El seu primer estil va ser marcat per les influències de Stravinsky, Bartók, Hindemith, i Copland abans de desenvolupar el seu propi als anys 50.
El seu estil va ser marcat per l'ús de dos elements als quals es refereix com "graceful" i "gritty": el primer sent més líric-melòdic, i l'últim sent més abrupte i intensament rítmic. Freqüentment va utilitzar politonalitat i pandiatonisme a la seva escriptura. El fet d'abraçar diverses corrents de pensament musical fa que sovint les composicions d'aquest compositor siguen difícils de tractar. Aquesta tendència queda vigent a tota la seva carrera com a compositor, i no s'aprecien molts canvis al seu estil. Frecuentment componia mentre conduïa el seu cotxe, de vegades fent anotacions sobre un paper al volant.
Les composicions per a piano formen la major part de la seva sortida creativa, amb un concert, un concertino, dotze sonates, i una varietat d'altres peces escrites per l'instrument. Aquestes composicions, a més de virtuosistiques, també hi havia de pedagògiques i per a nivell amateur. Va escriure moltes peces adequades per intèrprets menys madurs, considerant-los capaços d'obtenir un seriós valor artístic.
Persichetti és també un dels compositors més importants pel repertori de banda, amb les seves 14 obres per a aquesta formació.
Va escriure nou simfonies, de les quals les primeres dos van ser retirades (per ser les primeres dues simfonies d'altres compositors americans de finals dels anys 30 i principis dels 40, William Schuman i Peter Mennin), i quatre quartets de corda.
Moltes de les seves altres composicions són organitzades per sèries. Una d'aquestes, una col·lecció de composicions principalment instrumentals es van titular Parables, que conté 25 obres, molts per a instruments de vent sense acompanyament (llistat complet a sota). Les 15 Serenates inclouen combinacions poc comunes, com un trio per trombó, viola, i cello, així com seleccions per orquestra, per banda, i per duo de pianos.
Llista d'obres
Concertino for Piano, op.16, 1941
Symphony no.1, op.18, 1942
Symphony no.2, op.19, 1942
Dance Overture, op.20, 1942
Fables, op.23, 1943
The Hollow Men, op.25, 1944
Symphony no.3, op.30, 1946
Serenade no.5, op.43, 1950
Fairy Tale, op.48, 195
Symphony no.4, op.51, 1951
Symphony for Strings (Sym. no.5), op.61, 1953
Symphony no.7 ‘Liturgical', op.80, 1958
Piano Concerto, op.90, 1962
Introit, op.96, 1964
Symphony no.8, op.106, 1967
Symphony no.9 ‘Sinfonia janiculum’, op.113, 1970
Night Dances, op.114, 1970
A Lincoln Address, op.124, 1972
Concerto per corn anglés i cordes, op.137, 1977
Banda:
Divertimento, op.42, 1950
Psalm, op.53, 1952
Pageant, op.59, 1953
Symphony for Band (Sym. no.6), op.69, 1956
Serenade no.11, op.85, 1960
Bagatelles, op.87, 1961
So Pure the Star, preludi coral, op.91, 1962
Masquerade, op.102, 1965
Turn not thy Face, preludi coral, op.105, 1966
O Cool is the Valley (Poema per a Banda), op.118, 1971
Drop, Drop Slow Tears, preludi coral, op.104, orgue, 1966
Parable V, op.112, carillon (pianola), 1969
Parable VI, op.117, orgue, 1971
Do Not Go Gentle, op.132, orgue, 1974
Auden Variations, op.136, orgue, 1977
Dryden Liturgical Suite, op.144, orgue, 1980
Harpsichord Sonata no.2, op.146, 1981
Song of David, op.148, org, 1981
Harpsichord Sonata no.3, op.149, 1981
Harpsichord Sonata no.4, op.151, 1982
Harpsichord Sonata no.5, op.152, 1982
Parable XXIV, op.153, clavicèmbal, 1982
Harpsichord Sonata no.6, op.154, 1982
Little Hpd Book, op.155, 1983
Harpsichord Sonata no.7, op.156, 1983
Harpsichord Sonata no.8, op.158, 1984
Serenade no.15, op.161, clavicèmbal, 1984
Give Peace, O God, preludi coral, op.162, orgue, 1985
Harpsichord Sonata no.9, op.163, 1985
Premis
En honor de la influència de Persichetti a la música americana, el 19 de maig de 1984 se li va atorgar el Premi al Merit per la Universiy of Pennsylvania Glee Club.[1] Aquest premi es dona des de 1964 com a agraïment a aquell individu que hagi fet una contribució significativa al món de la música.
Cassaro, James P. "Persichetti, Vincent". Grove Music Online (OperaBase, source: The New Grove Dictionary of Opera, 1992), ed. Deane L. Root (accés per subscripció), accés 12 Maig 2011.
Patterson, Donald L., and Janet L. Patterson. "Vincent Persichetti: A Bio-Biography". Westport, Conn: Greenwood Press, 1988.
Simmons, Walter G. "Persichetti, Vincent". Grove Music Online, ed. Deane L. Root (accés per subscripció) accés el 12 Maig 2011.
Simmons, Walter. Voices of Stone and Steel: The Music of William Schuman, Vincent Persichetti, and Peter Mennin. Lanham, MD: Scarecrow Press, 2011. ISBN 978-0-8108-5748-3.
