Victor Fleming va néixer al Banbury Ranch, prop del que actualment és La Cañada Flintridge, a Califòrnia. És fill d'Eva Hartman i William Richard Lonzo Fleming.[1] Va treballar a la secció fotogràfica durant la Primera Guerra Mundial i va exercir de cap de fotografia amb el president Woodrow Wilson a Versalles, França.[2]
Carrera com a director
Victor Fleming va entrar en el món del cinema casualment. Després de fer un gran nombre de feines en diferents àrees (com a mecànic de bicicleta, taxista, mecànic), va conèixer el productor i director Allan Dwan al qual va servir com a xofer. De la mà de Dwan, Fleming comença a entrar en contacte amb el món del teatre i de la interpretació i, de fet, s'uneix a Douglas Fairbanks i John Emerson per realitzar alguns projectes. A més, va ser un dels càmeres d'Intolerance de D. W. Griffith el 1916.
A la Primera Guerra Mundial Fleming va ser el supervisor de les escenes aèries de Fairbanks i, posteriorment, seria el càmera personal del president nord-americà Woodrow Wilson a la Conferència de París. Així va ser com, el 1919, Fleming va obtenir els diners necessaris per realitzar el seu primer film When the Clouds Roll By. A partir d'aquí dirigí una sèrie de títols menors i no és fins a 1925 quan dirigí per a la Paramount, Lord Jim (1925). Durant aquests anys, llançà a la fama a diferents actors: Clara Bow amb la pel·lícula Mantrap, Emil Jannings amb The Way of All Flesh i Fleming li dona la primera oportunitat sonora a Gary Cooper a El virginià.
Però sens dubte serà recordat per a la posteritat per haver estat el director que finalment va aparèixer en els títols de crèdit d'Allò que el vent s'endugué. Una pel·lícula que fou aposta personal del productor David Selznick i que va passar per diferents mans abans d'arribar a les de Fleming, que la va acabar i per la qual va guanyar un Oscar a la millor direcció el 1939.
Va morir sobtadament, quan es dirigia cap a un hospital de Cottonwood, Arizona,[5] després de patir atac de cor el 6 de gener de 1949. La seva mort es va produir poc després d'acabar Joan of Arc (1948) amb Ingrid Bergman, una de les poques pel·lícules que no va fer per a MGM. Malgrat crítiques mixtes, la versió cinematogràfica de Fleming de la vida de Joana d'Arc va rebre set nominacions a l'Oscar, i en va guanyar dos.
.jpg)
