En 1996 va refundar-se en forma d'associació, amb el nom Unió Democràtica del Poble Valencià,[3] definint-se com a associació inspirada en el personalisme comunitari, que té per objecte impulsar iniciatives i realitzar activitats que servisquen per a transformar la vida cultural, cívica i política del País Valencià.
Després del I Congrés fundacional de juny de 1965, en el que s'aprovà la "Declaració de principis de la Unió Democràtica del Poble Valencià", UDPV assistí a les Primeres Jornades de l'Equip Democratacristià de l'Estat Espanyol (EDCEE) celebrades en 1966 a l'abadia de Montserrat. El 16 d'abril de 1967 signà un pacte de col·laboració amb Unió Democràtica de Catalunya. En col·laboració amb militants comunistes, participà en la campanya contra el referèndum franquista de 1968. També va mantenir alguns contactes amb el Partit Socialista Valencià. En la dècada dels seixanta feien servir com a butlletí intern la revista Al Vent, publicada sota l'empara de la diòcesi de Sogorb-Castelló, que publicà desset números entre 1964 i 1968.
Gràcies al suport de la Democràcia Cristiana europea i al perfil socioeconòmic dels seus militants, el partit arribà a la transició amb una estructura i organització molt sòlides, si bé això mai es traduiria en resultats electorals.[2] A les eleccions generals espanyoles de 1977 es va presentar com a part de l'Equip de la Democràcia Cristiana, però no va obtindre representació, amb uns resultats de 48.416 vots (2,6%)[5] al País Valencià, molt per davall de les expectatives creades.[2] Entre les causes del fracàs del seu resultat es trobarien la feblesa de la marca de l'Equip de la Democràcia Cristiana, que es presentà fraccionada a les eleccions i amb un referent estatal vinculat al passat (Gil Robles),[2] però també la irrupció d'un competidor per l'espai del centre, la Unió de Centre Democràtic, coalició que aconseguí unificar la major part dels partits de dreta,[6] i que no es trobava vinculada a l'oposició com UDPV, sinó als elements reformistes del règim franquista (tot i que a l'Estat Espanyol tenien una importància major que no al País Valencià, on la presència de gent amb rerefons franquista a les llistes va ser marginal),[7] fet que els va proporcionar major projecció pública que l'Equip de la Democràcia Cristiana combinada també amb una imatge de modernitat i canvi de la qual Gil-Robles mancava.[2] Els inesperats resultats, van fer que el seu màxim dirigent, Vicent Ruiz Monrabal, considerara públicament que a València havia fallat el valencianisme, ja que els valencians van votar a partits amb seu a Madrid.[5]
La forta inversió durant la campanya electoral deixà el partit en bancarrota.[2] A més, la desfeta electoral va provocar que la major part de la militància abandonara la formació i es passara a la UCD,[5] deixant a UDPV amb molt poca militància.[2] No obstant això, en les eleccions generals de 1982 el candidat Vicent Miquel i Diego va anar com a membre de la UDPV en la coalició electoral Unitat del Poble Valencià, auspiciada i encapçalada per Francesc de Paula Burguera, líder del PNPV, d'ideologia semblant a UDPV i on els militants restants acabarien convergint[2] i ocupant llocs importants.[5]
A. Colomer, Retrobar la tradició. El valencianisme d'inspiració cristiana de la postguerra a la transició, Saó, València, 1996.
A. Colomer, "El nacionalisme valencià d'arrel personalista. D'Acció Nacionalista Valenciana a Unió Democràtica del Poble Valencià" en M. Lanusse, J.A. Martínez i A. Monzon, Vida amunt i nacions amunt. El País Valencià en temps de globalització, Publicacions de la Universitat de València, València, 2008, p. 319-334.
L.B. Prats, "La Unió Democràtica del País Valencià i la qüestió nacional", en M. Lanusse, J.A. Martínez i A. Monzon, Vida amunt i nacions amunt. El País Valencià en temps de globalització, Publicacions de la Universitat de València, València, 2008, p. 335-350.
