Després del trencament amb Convergència, Unió no va aconseguir representació ni al Parlament[2] ni al Congrés,[3] ni tampoc cap eurodiputat.[4] El març del 2017, el partit es va veure abocat a la dissolució, per ordre judicial, a causa de problemes econòmics i de manca de representació parlamentària, segons ho confirmà el seu llavors secretari general Ramon Espadaler.[5]
Trencament de la federació amb Convergència Democràtica de Catalunya
Després d'algunes desavinences i moments tensos entre els dirigents dels dos partits que formaven la federació, principalment per les eleccions del 27 de setembre de 2015 i quin havia de ser el full de ruta pel que fa a la independència, el moment més tens va arribar després dels resultats del referèndum que va celebrar Unió Democràtica el 14 de juny de 2015, en què va aprovar el seu propi full de ruta -que no incloïa la independència- amb un 50,5% dels vots,[7] motiu pel qual CDC va donar un ultimàtum de tres dies als democratacristians perquè decidissin si seguien el full de ruta pactat entre els convergents, ERC i el President de la Generalitat.[8] Unió va respondre a Convergència el 17 de juny amb la sortida dels tres Consellers d'Unió (Joana Ortega, Ramon Espadaler i Josep Maria Pelegrí) del Govern. Pel que fa als càrrecs de segon nivell, els membres del sector independentista van negar-se a abandonar el seu lloc dins el govern i van acusar a la direcció democratacristiana de fer xantatge al President[9] La crisi va acabar provocant el trencament de la federació amb Convergència Democràtica de Catalunya.[10]
Pèrdua de representació al Parlament i al Congrés
Josep A. Duran i Lleida i Ramon Espadaler a la convenció programàtica estratègica d'Unió, el 19 de juliol de 2015 a Caldes de Malavella
Després del trencament de la federació i amb la fi del suport al govern català, Ramon Espadaler va declarar que Unió es presentaria en solitari a les eleccions anticipades del 27 de setembre a la cambra catalana del mateix any, amb la intenció de quedar-se amb el "vot moderat" del que havia estat CiU. El partit apostava per la independència amb el diàleg corresponent, en el marc d'una estricta legalitat espanyola.
Per contra, però, poc abans que es proclamés un candidat a la llista per a les eleccions, diverses delegacions territorials van proclamar les seves dissolucions, per motius de divergències entre la direcció i les agrupacions, sobretot pel que feia al procés independentista català. Aquestes delegacions van ser, per aquest ordre: Terres de l'Ebre, Barcelona-ciutat, Vallès Occidental, Berguedà, Vallès Oriental, Garraf, Ripollès i l'Anoia, on la direcció del partit va establir-hi unes gestores per evitar un desgovern.
Tot i aquests fets, el President del Consell Nacional assegurava que mentre això no afectava Unió, el partit seguia creixent cada dia més, en entrevistes a 8TV i a TV3. Al mateix temps, les cares més conegudes que havien format part del partit (Núria de Gispert, Joan Rigol i Antoni Castellà, entre altres) van ser expulsats d'Unió per les mateixes desavinences o van presentar la dimissió al partit, i van constituir-se en un nou partit anomenat Demòcrates de Catalunya. Dels 16 diputats que el partit tenia en el si de la federació CiU abans d'aquest trencament, 6 diputats van abandonar o van ser expulsats del partit. Per tant, Unió va acabar la Desena Legislatura amb 10 diputats. El 17 de juliol de 2015 el partit va presentar una nova imatge del partit de cara les properes eleccions al Parlament de Catalunya.[11]
Van començar la campanya electoral amb totes les enquestes en contra. Segons el mateix partit, l'objectiu és tenir grup parlamentari propi al Parlament, i per això a principis de setembre de 2015 es va presentar la plataforma Catalans pel Seny.[12] Unió va centrar la seva campanya apel·lant al seny de la tercera via. La seva proposta pel que fa al sobiranisme és aconseguir una disposició addicional a la Constitució Espanyola que reconegui la realitat nacional catalana.[13]
Amb poc més de 100.000 vots, Unió va quedar finalment sense representació al Parlament de Catalunya.[2] Tot i això, en una compareixença pública, els seus portaveus van anunciar que es presentarien a les Eleccions generals espanyoles de 2015, en què Unió tampoc va obtenir representació i va perdre més de la meitat dels vots obtinguts el 27 de setembre.[3] Va obtenir 64.513 vots i es va convertir en una força extraparlamentària. S'acabà així la carrera de més de 30 anys de Duran i Lleida al Congrés. El desembre de 2015, el partit només tenia un eurodiputat (Francesc Gambús) i un centenar de càrrecs locals.[14]
Concurs de creditors
Seu d'Unió Democràtica, a Barcelona
El març de 2016 el partit va anunciar un preconcurs de creditors per fer front a un deute de 19 milions d'euros.[15] Van posar a la venda diverses de les seves seus. Uns mesos després, el 13 de setembre de 2016 el partit va acollir-se formalment a un concurs de creditors, després d'intentar sense èxit que La Caixa i altres 70 creditors els condonessin parcialment el deute. Es va fer públic que la xifra total del deute ascendia a 22.498.520 euros, amb uns actius de només 5.866.023 i 16 empleats. El jutge va determinar que l'empresa Deloitte fos l'encarregada d'administrar el concurs.[16][17] Posteriorment el partit es va desvincular formalment de la Fundació Institut d'Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn amb l'objectiu de salvar-la del concurs de creditors.[18]
Liquidació
Un cop el concurs de creditors va finalitzar sense èxit, es va concloure la impossibilitat d'un pla de viabilitat, fet que va obligar a decretar la liquidació pel mateix jutge, el 24 de març de 2017. Aquest procés implica el cessament de tota activitat i fer efectiva la dissolució de l'organisme. El mateix dia, Ramon Espadaler, fins al moment secretari general, va enviar un comunicat al seus militants informant dels fets.[19]
El 8 de gener de 2013 el partit va admetre haver-se finançat irregularment durant els anys 90 a través de subvencions per a la formació d'aturats, tal com van reconèixer els seus dirigents durant el procés judicial d'un dels diversos casos de corrupció del partit (entre els quals destaquen el Cas Turisme i el Cas Treball).[21] L'anomenat cas Pallerols es va tancar amb un acord entre la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat i de la Generalitat i les defenses dels sis acusats. El pacte va implicar una important rebaixa de les penes de presó, i cap dels culpables arribaria a entrar a presó. Unió va haver de retornar 338.483 euros dels fons sostrets.[22] L'endemà ERC, ICV-EUiA, PP,C's i la CUP van demanar la dimissió de Josep Antoni Duran i Lleida per l'acord signat.[23]
El març de 2014 el jutjat número 21 de Barcelona va acusar Unió de desviar 178.000 euros des de la Fundació Catalunya i Territori.[24]
a Artur Mas era cap de llista de CiU, però Joana Ortega ho era d'UDC
Unió de Joves
Unió de Joves fou la branca juvenil d'Unió Democràtica de Catalunya. La reunió fundacional de les joventuts d'Unió es va produir el 29 de gener de 1932.[27] Lluità per la recuperació dels drets nacionals de Catalunya, en un Estat propi dins la Unió Europea, i treballà per una societat bastida amb els valors humanistes, essent més lliure, justa i solidària. La Unió de Joves juntament amb la Joventut Nacionalista de Catalunya formaven les joventuts de Convergència i Unió fins que la coalició es va dissoldre. En el 16è Congrés Nacional, celebrat el 18 i 19 d'octubre de 2014, va ser elegit president Oriol Gil,[28] en substitució d'Iban Rabasa, i secretari general Borja Cerdà, en substitució de Roger Montañola.
Arxiu històric Ferran Camps
El 12 de novembre de 2018 l'Arxiu Nacional de Catalunya va ingressar la documentació històrica i moderna d'Unió Democràtica de Catalunya, des del 1931 fins a la seva liquidació. Amb la voluntat de preservar el seu fons documental, un patrimoni rellevant per al coneixement de la història política de Catalunya al llarg del segle xx, a iniciativa de l'Arxiu Nacional, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, per resolució del conseller Santi Vila de 5 de juliol de 2017 va incloure l'anomenat Arxiu Històric Ferran Camps (UDC) en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català. S'aconseguí per aquesta via oferir, tan aviat com fou possible, protecció legal a l'arxiu històric de la formació política, immersa en procediment concursal de fallida.[29]
El Jutjat Mercantil número 4 de Barcelona, en iniciar el setembre de 2016 el procediment de concurs ordinari, va assignar l'administració concursal d'Unió Democràtica de Catalunya (en Liquidació) a la firma d'advocats Deloitte Abogados, S.L.P. L'esmentat administrador concursal va certificar a mitjans de 2018 que, una vegada exhaurida la fase judicial de presentació d'ofertes per a l'adquisició del patrimoni del partit, no existia cap oferta per a l'adquisició de l'arxiu. El Departament de Cultura va presentar una oferta econòmica simbòlica amb l'objectiu d'aconseguir, de la manera més ràpida possible, l'ingrés d'aquest fons documental.[29]
El fons documental d'Unió Democràtica de Catalunya ocupa un volum de més de 200 metres, instal·lats en 408 caixes, 10 mobles arxivadors i un paquet de grans dimensions que conté la bandera històrica del partit. Es tracta de documentació textual, cartells, fotografies, material de difusió i objectes, àudio i vídeo, documentació electrònica, hemeroteca (fins a 69 capçaleres d'edició pròpia), biblioteca i fitxer temàtic.[29]
D'una banda, aplega l'Arxiu Històric Ferran Camps (UDC) inclòs el 2017 en el Catàleg del Patrimoni Documental Català (190 caixes i 76 metres de documentació, aproximadament), identificat, organitzat i succintament descrit a iniciativa del propi partit, entre 2013 i 2016, tot just abans del cessament de les seves activitats. L'arxiu del partit experimentà els mateixos avatars de repressió i exili del partit. Amb la transició política i la legalització del partit el 1977, Unió emplaçà la seva seu al carrer València de Barcelona i després la traslladà a la Travessera de Gràcia el 1997. A partir d'aquell moment, Ferran Camps (1945-2002), polític i periodista, afiliat des del 1963, inicià el procés d'organització de l'arxiu, amb l'objectiu de recuperar-ne el patrimoni històric i documental; l'arxiu començà a funcionar com a servei intern i s'obrí a la consulta amb finalitats de recerca. En 2007 es produí el trasllat definitiu de l'arxiu a la darrera seu del partit al carrer Nàpols de Barcelona, des d'on ha ingressat ara a l'Arxiu Nacional.[29]
L'Arxiu Històric Ferran Camps (UDC) inclou la documentació més antiga i pròpia d'Unió (òrgans directius, delegacions territorials, comissions sectorials, Unió de Treballadors, Unió de Dones, Unió de Joves, Unió de la Gent Gran i Unió de Famílies); de la coalició/federació Convergència i Unió (1979-2015) (documentació electoral, d'enllaç entre ambdues formacions i de la tasca política a les institucions locals, nacionals, espanyoles i europees), de vint-i-quatre subfons corresponents a documentació procedent de militants veterans, d'entre els quals destaquen pel seu volum els de Carme Illa, Ignasi Farreres, Joan A. Codina, Ferran Camps, Jaume Jané i Miquel Coll i Alentorn; finalment, aquesta part del fons aplega documentació procedent de l'Institut de Cultura Política (ICP) (1977-1979) i la Fundació Doctor Lluís M. Vila d'Abadal (1984-1996).[29]
L'Arxiu Nacional inclou també un segon bloc de documentació que no forma part de l'Arxiu Històric Ferran Camps i pertany a l'organització i l'activitat del partit en els darrers anys de la seva existència. Ocupa 218 caixes i més 87 metres. Conté documentació de la presidència i la secretaria d'organització, el Comitè de Govern, el Consell Nacional, els congressos ordinaris i extraordinaris, la Unió de Joves, la Unió de Treballadors, les Intercomarcals de Barcelona-Ciutat i Barcelona-Comarques, la gestió econòmica, les campanyes electorals i un gran volum de documentació corresponent a expedients de simpatitzants i militants.[29]
Amb l'arxiu s'han preservat també dues peces emblemàtiques de la història del partit: la gran senyera de seda amb el primer logotip quadrat d'Unió brodat amb fils de seda, a manera d'estendard, que romangué a l'exili fins a la celebració del 5è Congrés Nacional (1978) i la talla de fusta de Sant Jordi que era en els despatxos de presidència del parit des dels primers anys de la República.[29]
