Teodoric III (rei dels francs)

Plantilla:Infotaula personaTeodoric III

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(la) Theudoricus Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementdècada del 650 Modifica el valor a Wikidata
valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Mort691 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata (24/34 anys)
valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
SepulturaArràs Modifica el valor a Wikidata
  Rei de Nèustria, Borgonya i Austràsia
673/675 – 691
Activitat
Lloc de treball París Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciómonarca Modifica el valor a Wikidata
Activitat(Floruit: segle VII Modifica el valor a Wikidata)
Altres
TítolRei dels francs (679–691)
Rei dels francs (673–691) Modifica el valor a Wikidata
FamíliaDinastia merovíngia
CònjugeClotilde Doda Modifica el valor a Wikidata
FillsChrodelind von Franken, Clodoveu IV, Khildebert III Modifica el valor a Wikidata
ParesClodoveu II Modifica el valor a Wikidata  i Bathilda d'Ascània Modifica el valor a Wikidata
GermansKhilderic II
Clotari III Modifica el valor a Wikidata
ParentsClotari IV, infant putatiu
Berta de Prüm, infant putatiu Modifica el valor a Wikidata
Llista
Rei dels francs
679 – 691
← Dagobert IIClodoveu IV →
Rei dels francs Nèustria
675 – 679
← Khilderic II – cap valor →
Rei dels francs Nèustria
673 – 673
← Clotari IIIKhilderic II → Modifica el valor a Wikidata

Teodoric III[1] (654691) va ser rei de Nèustria i Borgonya durant l'any 673, càrrec que recuperà a partir del 675 i fins a la seva mort. A partir de l'any 679 també esdevingué rei d'Austràsia convertint-se així en el rei de tots els francs.[2]

Família

Teodoric fou el tercer fill de Clodoveu II i Bathilda. Teodoric es va casar amb Clotilde, filla d'Ansegisel i Bega d'Andenne de Landen. Tingueren tres fills:

  • Bertrada de Prüm (676-740), casada amb Martí de Laon.
  • Clodoveu IV (682-695), futur rei dels francs
  • Khildebert III (683-711), conegut com "El Just", futur rei dels francs a la mort del seu germà gran.

També va estar casat amb Amalaberga, amb la que hauria tingut una filla i, potser, un nombre de fills indeterminat.

Regnat

Teodoric va succeir el seu germà gran Clotari III als regnes de Nèustria i Borgonya quan aquest morí sense descendència el 673. Teodoric III va heretar la corona per la voluntat d'Ebroí, el majordom de palau de Nèustria i tutor de Teodoric. Ebroí que era qui ostentava el poder real del regne i a les mans del qual el jove Teodoric era només un rei titella.

Però la noblesa local no estava conforme amb la proclamació de Teodoric, que Ebroí havia fet sense consultar-los. Aprofitant la situació, el segon fill de Clodoveu i germà gran de Teodoric, el rei Khilderic II d'Austràsia, va envair Nèustria. Va fer desterrar Ebroí i Teodoric va ser tonsurat (els cabells eren el símbol de la reialesa merovíngia) i obligat a recloure's al monestir de Saint-Denis. Però el govern de Khilderic no va ser del grat de la noblesa neustriana i Teodoric va aconseguir recuperar el tron quan el seu germà fou assassinat, l'any 675.

Quan el successor Khilderic, Dagobert II, va morir l'any 679, va aconseguir ser proclamat rei d'Austràsia, malgrat l'oposició del majordom austrasià Pipí d'Héristal. L'any 681 el majordom de Nèustria Varató va signar la pau amb Pipí, però a la mort de Varató el nou majordom Bertar va entrar amb guerra contra Nèustria.

Els exèrcits austrasians (comandats per Pipí) i el combinat neustrià i borgonyó (comandats per Bertar i Teodoric, que era neustrià de naixement) es van enfrontar a la batalla de Tertry l'any 687. La victòria d'Austràsia va ser determinant per assegurar la prevalença d'aquest regne i la seva noblesa sobre la resta de l'estat franc. La derrota també va deixar a Teodoric sense cap mena de poder de decisió; rei només en el nom.

Vegeu també

Notes

  1. Com en la majoria de noms bàrbars que apareixen en textos romans, existeixen diverses versions del nom llatinitzat: Theuderich, Theoderic, o Theodoric. El nom va evolucionar al francès "Thierry"
  2. «Teodoric III (rei dels francs)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia