La temporada 1879-1880 del Liceu va començar l'11 d'octubre. Tot just havia passat un mes que havia començat la temporada teatral, l'empresa que gestionava el Liceu va cessar en la seva comesa deixant de complir molts dels seus compromisos. El teatre va estar tancat prop d'un mes fins que es formà una societat composta dels artistes cantaires.^[1]

Els cantants que varen actuar en aquesta temporada varen ser:^[1]

• Vittoria Potentini, prima donna soprano de veu poc potent a les cordes greu i mitjana, però més intensa en l'aguda, si bé una mica cridanera. Encara que aquesta cantatriu tenia facilitat d'execució, el seu estil era incorrecte i no tenia sentiment dramàtic.
• Francesca Tabacchi, prima donna soprano, de veu fresca i ben timbrada, que cantà amb correcció sense que li faltés agilitat de coll.
• Ersilia Cortesi, prima donna soprano de veu poc extensa però de fi timbre, que tenia agilitat per al cant de gènere lleuger, estil correcte i de bona escola.
• Prades, comprimaria de veu agradable i que cantà discretament.
• Alessandro Pasetti, primer tenor de veu poc espontània i tremolosa, que cantà regularment.
• Joaquín Cantoni, primer tenor d'escasses facultats, sense gaires qualitats artístiques.
• Carlo De Probizzi, primer baix de veu poc robusta i no ben timbrada que cantà regularment.

Després de reorganitzar-se la companyia de cant, va constar dels següents cantaires:

• Amalia Fossa, prima donna que ja havia cantat al Liceu.
• Clementine de Vere, prima donna soprano sfogato de veu extensa i de força vibració, amb una escola correcta i de coll molt flexible per al cant del gènere lleuger i de fioriture. Aquesta jove i avantatjada cantatriu, quan hagués depurat el seu gust en l'estil i acurat la seva vocalització amb l'experiència, sens dubte arribaria a ser una notabilitat artística. La de Vere va ser una bona adquisició per a l'empresa i es va conquistar aviat les generals simpaties del públic.
• El baríton senyor Belardi cantà el seu paper a Lucia di Lammermoor tan malament com poques vegades s'havia vist al Liceu, fet que generà una cridòria de desaprovació per una part del públic.^[2]
• Giovanni Battista Antonucci, primer baix de veu bastant sonora i robusta, encara que una mica feble en els punts extrems. L'estil d'aquest cantor era una mica descurat i poc decidit.

Per la Pasqua va tornar a funcionar el gran teatre sota la mateixa societat artística, donant representacions de vers i d'òpera, amb els següents cantants nous:

• Picchi, que tenia veu de soprano poc timbrada, encara que una mica vibrant en els aguts. Sense haver donat a conèixer qualitats artístiques recomanables, cantà discretament sense que li faltés expressió.
• Arrighi era un tenor de veu suficient i extensa, però que no tenia les qualitats artístiques que ha de tenir un primer tenor amb la categoria que correspon al Liceu. Com que no va ser ben rebut del públic, només va cantar dues vegades el Trobador i rescindir la seva contracta.
• Barbacini, tenor d'escasses facultats, que compensava però amb la seva bona dicció i expressiu cant. Aquest artista es va conquistar simpaties.

A I puritani, Roberto Stagno va cantar A te, o cara mig to baix.^[3]