La Societat de Salvament i Seguretat Marítima, també coneguda per l'acrònimSASEMAR o de manera extraoficial com a Salvament Marítim, és un ens públic empresarial encarregat de la seguretat marítima en aigües espanyoles. Està sota dependència directa del Ministeri de Foment d'Espanya per mitjà de la Direcció General de la Marina Mercant.[1] La seva fundació data de l'any 1992, arran de la promulgació de la Llei 27/92 de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant, entrant en funcionament l'any 1993.[2]
La Societat de Salvament i Seguretat Marítima té com a principal tasca el dur a terme operacions de cerca i rescat a les zones de responsabilitat assignades a Espanya, que cobreixen més d'1.500.000 km².[3] També té assignades altres tasques com la lluita contra la contaminació marítima, el control del tràfic marítim -especialment en zones de gran tràfic com l'Estret de Gibraltar i el dispositiu de separació de trànsit (DST) a l'altura de Finisterre -, i l'assistència a embarcacions.[4]
Amb el pas dels anys, aquesta societat acabaria desapareixent i el seu paper ho va passar a assumir la Armada Espanyola, l'empresa estatal Remolques Marítimos S.A. per a rescats en alta mar, i la Creu Roja per a rescats a banyistes a platges i costes.[5]
Un segle després de la creació de la primera experiència d'una societat de rescat marítim, Espanya faria el pas definitiu per asseure les bases d'un sistema de salvament modern. En 1979, les autoritats espanyoles van signar a la ciutat d'Hamburg la inscripció en el Conveni Internacional de Cerca i Salvament SAR 79, que entraria en vigor en 1985.[6]
Aquest conveni definia l'organització d'una xarxa de centres encarregats de la coordinació dels diferents recursos humans i materials per a la realització de missions de salvament.
Amb l'Armada i l'empresa Remolques Marítimos com a úniques dues entitats per al rescat marítim, Espanya, amb un total de 7.880 km de costa i una superfície de responsabilitat marítima de més d'1.500.000 km²,[3] no disposava dels mitjans suficients per complir les exigències d'aquest conveni. Per tant, davant la carestia de mitjans, es va publicar en 1989 el primer Pla Nacional de Salvament per a la construcció de dos centres de coordinació de salvament i del centre nacional de coordinació, així com la contractació dels primers bucs i helicòpters per dotar de mitjans a la futura Societat de Salvament i Seguretat Marítima.[7]
La Societat de Salvament i Seguretat Marítima va ser creada el 24 de novembre de 1992, amb la promulgació de la Llei 27/92 de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant. Des de la seva creació, a Salvament Marítim se li van encomanar diverses funcions:
«
Correspon a la Societat de Salvament i Seguretat Marítima la prestació de serveis de cerca, rescat i salvament marítim, de control i ajuda del tràfic marítim, de prevenció i lluita contra la contaminació del mitjà marí, de remolc i embarcacions auxiliars, així com la d'aquells complementaris dels anteriors.
»
— Llei 27/92. Article 90: Objecte de la societat estatal[2]
Des d'aquella es responsabilitza de les quatre zones de responsabilitat de Cerca i Salvament Marítim que li té assignada l'Organització Marítima Internacional (OMI), que són les següents:[8] MRCC Atlántico, MRCC Canàries, MRCC Estret i MRCC Mediterrani.
Els Planes Nacionals de Salvament
Per complir amb les responsabilitats subscrites amb l'Organització Marítima Internacional, es van crear una sèrie de Planes Nacionals de Serveis Especials de Salvament de la Vida Humana en la Mar i de la Lluita contra la Contaminació del Medi Marí, comunament coneguts com a Pla Nacional de Salvament. Aquests han estat els documents bàsics de planificació i desenvolupament del conjunt de les estructures relatives al control del tràfic marítim, salvament i lluita contra la contaminació marina que competeix a Espanya. Té com a objectiu salvaguardar la vida humana al mar i protegir el medi ambient mitjançant la coordinació de tots els recursos susceptibles de ser utilitzats davant qualsevol emergència marítima.
Aquests Planes Nacionals de Salvament, han contribuït al fet que Espanya millori les seves capacitats de rescat i protecció marina al llarg dels anys. L'any de la seva creació, en 1993, Salvament Marítim tan sol comptava amb tres helicòpters, una flota pròpia composta d'embarcacions de la classe Salvamar i alguns remolcadors en règim de lloguer.[5]
El Pla Nacional de Seguretat i Salvament Marítim en vigor, és el 2010-2018 amb una dotació d'1.690,5 milions d'euros, revisable en 2013 en funció de les necessitats operatives del moment.
Salvament Marítim, a més dels seus mitjans propis, es responsabilitza de coordinar la intervenció dels mitjans pertanyents a altres administracions i institucions col·laboradores, a les àrees corresponents a la cerca, salvament i lluita contra en la contaminació en la mar. Aquests organismes són:
La Societat de Salvament i Seguretat Marítima compta amb un total de 21 centres per gestionar als diferents mitjans disponibles. Aquests es divideixen en un Centre Nacional de Coordinació de Salvament (CNCS), situat en Madrid, i vint Centres de Coordinació de Salvament (CCS), que són els següents:[9]
Torre del Centre de Coordinació de Salvament de La Corunya.
Torre del Centre de Coordinació de Salvament de Gijón.
Per a la realització de la feina, la Societat de Salvament i Seguretat Marítima disposa de mitjans marítims i aeris. Dins de les unitats marítimes disposa d'un total de cinc bucs polivalents, nou remolcadors d'altura, cinc embarcacions polivalents (Guardamars), cinquanta-cinc[10] embarcacions ràpides (Salvamars) i quaranta-dues embarcacions de mida menor (Creu Roja),[11] sumant en total unes 116 embarcacions.
Conegudes com a "Guardamares", són un total de cinc embarcacions fabricades per Auxiliar Naval del Principado, del grup Astilleros Armón.[4][15][17][13]
Conegudes com a "Salvamares", són un total de cinquanta-cinc vaixells que són capaços de navegar a alta velocitat (entorn dels trenta nusos), distribuïdes per tota la costa espanyola.[4][15] Existeixen dos tipus de classes de navilis dins de les Salvamares; les Alusafe 2000, de 20 o 21 metres d'eslora,[13][18][19]y las Alusafe 1500, de 15 metros de eslora.[20][13] Ambdues classes van ser dissenyades per la companyia Maritime Partner AS, de Ålesund, Noruega, que va construir les cinc primeres unitats de les Alusafe 1500 de SASEMAR, havent estat les altres d'aquesta classe i totes les de l'Alusafe 2000 fabricades a Espanya sota llicència, segons un contracte signat al febrer de 1992, per la drassana Auxiliar Naval del Principado, S.A. o AUX NAVAL, S. a., pertanyent al grup Astilleros Armón, a Puerto de Vega, parròquia del conceyu de Navia (Astúries). Un derivat de les Alusafe 1500, la classe Alusafe 1500 MK.II, és emprat a Espanya, en aquest cas en el Servei Marítim de la Guàrdia Civil.[21]
Mitjançant el Pla d'Actuació Conjunta, subscrit amb Creu Roja el 17 de gener de 1995, Salvament Marítim també explica per a les tasques de rescat amb quaranta-dues embarcacions de menor grandària que les Salvamar.
El buc de lluita contra la contaminació Urania Mella al Port de La Corunya.
Per a la lluita contra els abocaments contaminants i vessaments d'hidrocarburs al mar, Salvament Marítim compta amb el buc recollidor, l'Urania Mella.[13] Va ser construït a les Drassanes Cardama de Vigo (Pontevedra), i és una unitat noliejada a Sertosa Norte, amb seu a La Corunya i propietat del Grup Ibaizábal. La seva capacitat d'emmagatzematge és de 3.100 m³. L'any 2013 el buc va ser retornat a l'armador per falta de fons de l'administració (el seu lloguer costava uns 80.000 euros mensuals) i reacondicionat per al subministrament de bunkering al Port de la Corunya i en l'actualitat presta servei rebatejat amb el nom de Monte Arucas, el casc de la qual també va ser repintat, en aquesta ocasió en color negre. Malgrat això, tant la companyia Sertosa com l'administració estatal asseguren que la lluita contra la contaminació és la funció prioritària i precisen que en cas que se'l requereixi, el vaixell pot descarregar a Ferrol i posar-se en servei en no més de quatre hores.[22]
Els mitjans aeris són un total d'onze helicòpters coneguts com a Helimer (més un d'accidentat enfront del litoral d'Almeria el 21 de gener de 2010) i tres avions. Els Helimer són en la seva majoria aeronaus del model AgustaWestland AW139, que van substituir en una primera tanda als vetusts Sikorsky S-61 en servei. Està previst que els S-61 que queden en servei siguin substituïts gradualment per aeronaus del model Eurocopter EC225.[23]
Els mitjans aeris estan composts per les següents aeronaus:[15]
.jpg)
.JPG)
.svg){kind=small}
