L'edició de 1985 dels Sis Dies Internacionals d'Enduro (ISDE) fou la 60a d'aquesta prova, organitzada per la FIM. L'esdeveniment, anomenat oficialment 1985 International Six Days Enduro i conegut també com a Sis Dies de la Cerdanya, tingué lloc a Catalunya del 30 de setembre al 5 d'octubre, amb centre neuràlgic a Alp, Baixa Cerdanya. Durant els sis dies, pilots de més de 22 països competiren per camins forestals de la Baixa Cerdanya i la comarca veïna del Ripollès al llarg d'un recorregut diari de prop de 270 km, aconseguint acabar la prova 251 participants dels vora 400 que la començaren.[1] Fou la primera i, fins a l'actualitat[a], l'única vegada que aquesta prova se celebrà a Catalunya; coincidint amb aquest fet, els dos equips estatals presentats per Espanya (formats gairebé íntegrament per catalans) aconseguiren sengles subcampionats del món, el millor resultat de la història d'aquesta selecció fins aleshores.[2][3]
El guanyador absolut dels Sis Dies de la Cerdanya fou l'occitàGilles Lalay (mort el 1992 al Ral·li Dakar), qui hi participava amb una Honda 250 CR de forma totalment privada,[1] mentre que els equips nacionals vencedors varen ser Suècia (Trofeu FIM) i la RDA (Trofeu Júnior). Per part catalana, l'actuació més destacada fou la de Francesc Rubio, subcampió amb la Rieju en 80cc després de presentar una dura oposició als dominadors mundials de la categoria, els italiansPierfranco Muraglia i Stefano Passeri.[1]
Organització
Adhesiu amb el logotip oficial dels ISDE de 1985
La federació estatal de motociclisme (RFME, Real Federación Motociclista Española), entitat responsable de l'esdeveniment, en designà com a organitzador el Reial Moto Club de Catalunya (RMCC). Feia poc que el president de la Federació Catalana de Motociclisme (FCM), Toni López, havia estat nomenat president de la RFME[4] i, segons declarà, en prendre el relleu de l'anterior directiva «pensava que tot estava encarrilat» però s'adonà que pràcticament tota la feina estava per fer.[5] Amb la idea de «donar mostra de la capacitat organitzativa de Catalunya»,[5] López aconseguí la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i de tota mena d'entitats de la Cerdanya, entre les quals el Consell Comarcal de Muntanya de La Cerdanya-Alp[6] i l'Ajuntament d'Alp, a banda d'altres organismes oficials. Al mateix temps, La Caixa hi participà com a principal patrocinador i TV3 es comprometé a donar-hi àmplia cobertura informativa, amb reportatges diaris.[5]
Els treballs previs d'organització de la prova varen ser laboriosos, especialment pel que fa al seu vessant ecològic.[7] Per tal de minimitzar-ne l'impacte ambiental, López i el seu equip establiren uns itineraris que no alteressin l'ecologia de la zona, recuperant al mateix temps diverses sendes, camins rals i tallafocs que estaven notablement malmesos, per tal de possibilitar-ne un futur aprofitament.[5] En aquest sentit, un equip de motoristes participà en la repoblació d'una zona de bosc cremada al Pont de Vilomara, a iniciativa de la RFME i la Direcció General de Medi Ambient de la Generalitat.[8] El batlle d'Alp i els representants de la Generalitat destacaren la importància que haurien de tenir els ISDE de 1985 per al desenvolupament econòmic de la Cerdanya. En paraules seves, «quan a la primavera es retirin les neus, no es notarà que han passat les motos, però en canvi la Cerdanya serà molt més coneguda».[5]
El RMCC comptava amb més de 800 persones que havien de tenir cura dels detalls organitzatius durant la celebració de l'esdeveniment, essent designat director de cursa Estanis Soler[2] (l'actual propietari del Museu de la Moto de Bassella i del de Barcelona). S'habilità com a parc tancat per a les motos dels participants -i quarter general de la cursa- el camp de futbol d'Alp,[4] mentre que el lloc de sortida dels corredors se situà a La Molina[9] (per aquest motiu, els ISDE d'Alp han estat documentats sovint com als ISDE de La Molina).
Els centenars d'equips participants i acompanyants que assistiren a l'esdeveniment anaren arribant a la zona esglaonadament i el 25 de setembre bona part d'ells ja eren a Alp, preparant la imminent inauguració de la prova.
Reglament
Gilles Lalay, guanyador absolut de la prova, amb l'Honda CR 250 durant els ISDE de 1985
Considerats com a l'"Olimpíada de la Motocicleta" i amb la primera edició celebrada el 1913, els ISDE són la competició de motociclisme més antiga de les incloses en els annals de la FIM.[10] El màxim guardó de la prova és el Trofeu FIM (Trophy), que té el valor d'un autèntic campionat del món[b] i per al qual s'enfronten equips estatals de sis pilots cadascun, guanyant l'equip que acaba amb menys punts. El segon guardó en importància és el Vas de plata (Silver Vase), classificació similar al Trofeu però per a equips de quatre pilots (d'ençà de l'edició de 1985, el Vas passà a denominar-se oficialment "Trofeu Júnior" i es reservà a pilots menors de 23 anys[11]). Simultàniament, s'estableixen classificacions de clubs (per a equips de tres pilots), individuals per a cada categoria (definida en funció de la cilindrada de la motocicleta) i l'absoluta -coneguda com a scratch- en la qual s'inclouen els resultats de tots els participants independentment de la cilindrada de la seva moto.[10]
El 1985 hi havia establertes cinc categories (o "classes") individuals:
Tot i així, la classificació més rellevant als ISDE són els dos trofeus per equips estatals. Els pilots que competeixen pel Trofeu FIM han de concórrer en almenys tres cilindrades diferents (per exemple pot haver-n'hi dos a 80cc, un a 125cc i tres a 500cc) i se sumen les puntuacions de tots ells. Per optar a la victòria, l'equip ha de mantenir en cursa tants pilots com l'equip que n'hi mantingui més. Pel que fa al Trofeu Júnior (antic Vas de Plata), cal concórrer com a mínim en dues cilindrades diferents.[10]
Les motocicletes d'enduro dels participants, a més, són especialment controlades i vigilades pels comissaris esportius designats per l'organització de la prova i per la FIM, havent-se d'ajustar a una estricta normativa. La vigent el 1985 obligava les motos a complir els següents paràmetres:[7]
Estar matriculades al país d'origen, amb la documentació en regla, i per tant adequades al Codi de la Circulació i d'acord amb els requisits d'homologació respectius.
Fer servir els pneumàtics del tipus anomenat "ecològic". Es tracta d'un model de pneumàtic que elimina gairebé completament el desgast de la capa superficial del sòl, i que la FIM exigia des de poc abans dels ISDE de 1985.
Qualsevol incorrecció en un d'aquests apartats suposa l'exclusió immediata del participant. Igualment està penalitzat amb l'exclusió immediata el fet de sortir del recorregut senyalitzat per l'organització. Els ISDE, a més, a banda de premiar la regularitat, el pilotatge i l'orientació dels pilots, exigeixen d'aquests unes bones dots mecàniques, ja que són ells mateixos els qui han d'efectuar les reparacions que calguin a les seves motos.
Participants
Durant la dècada de 1980, als ISDE hi competien habitualment al voltant de quatre-cents pilots de més d'una trentena de països diferents. Per a l'edició de 1985 s'esperaven equips d'arreu d'Europa i fins i tot dels EUA (36 pilots d'aquest país assistiren a Alp[12]), Canadà, Austràlia, Mèxic i altres països llunyans.[10] En total eren 24 països inscrits,[13] alguns d'ells debutants als ISDE, com ara Andorra i Portugal.[1] Com a mostra de la duresa d'aquesta prova, cap dels pilots presentats per aquest darrer país aconseguí acabar ni tan sols el primer dia.[14]
Favorits
Entre els equips estatals inscrits, els més potents i, en principi, els favorits de cara a la victòria eren els ja consagrats de feia anys: Itàlia, Txecoslovàquia i la RDA, sense menystenir Suècia, la RFA o el Regne Unit. D'entre aquests, el resultat més sorprenent fou el de Txecoslovàquia (històricament una potència en els ISDE), enfonsada de forma inesperada a la classificació final.[1]
Pel que fa als pilots, els considerats a priori amb més possibilitats de cara al resultat final eren aquests:[10]
La Tosa d'Alp vista des de Ger, amb el pla de la Baixa Cerdanya enmig
Stefano Passeri (Itàlia). A només 19 anys, Passeri es proclamà campió d'Europa de 80cc el 1985 de forma aclaparadora amb la seva Accossato, després d'haver-hi debutat l'any anterior. El 1984 va debutar també als ISDE, aconseguint-hi la sisena posició.
Rolf Hübler (RDA). Un dels millors de les darreres temporades en la categoria de 125cc, component de feia anys de l'equip de la RDA. Havia aconseguit el subcampionat mundial el 1983 i el campionat d'Europa el 1984 i 1985.
Harald Sturm (RDA). Els seus tres títols europeus consecutius li valgueren el sobrenom de "Torpede Sturm". Sempre participant en la categoria de 250cc, Sturm era l'home a batre pel seu efectiu i ràpid pilotatge i per la gran fiabilitat de la seva MZ.
Jens Scheffler (RDA). A només 23 anys ja acumulava tres campionats europeus consecutius en 500cc.
Thomas Gustavsson (Suècia). El més veterà de l'equip suec. El 1983 havia format part de l'equip guanyador del Trofeu FIM i el 1985 guanyà el títol europeu de 4T amb una Husqvarna refrigerada per aigua.
Carles Mas (Catalunya). Considerat el millor pilot català, havia guanyat set campionats d'Espanya seguits i havia protagonitzat bones actuacions a nivell internacional, acumulant cinc medalles als ISDE. Aquella fou la darrera temporada que Mas competí com a oficial de Montesa.[15]
Pierfranco Muraglia (Itàlia). Un dels pilots més espectaculars, Chicco Muraglia tenia dos campionats europeus en 80cc, destacant per les seves acrobàcies.
Jiri Cisar (Txecoslovàquia). Fill de l'històric Josef Cisar, era un dels millors pilots del món tot i no haver guanyat cap títol internacional.
Sven-Erik Jönsson (Suècia). Estava catalogat com al pilot més ràpid del món. Als ISDE de 1983 havia portat Suècia a guanyar el Trofeu Mundial FIM alhora que guanyava la categoria de 500cc i la victòria "scratch". El 1985 havia estat subcampió europeu sense seguir tot el campionat i aconseguint quatre victòries absolutes en les darreres proves.
Emil Cunderlik (Txecoslovàquia). Puntal del seu equip estatal, aquell 1985 havia estat a punt de guanyar el títol europeu de 250cc i el perdé per un daltabaix a la darrera prova del campionat.
Simon Schram (Països Baixos). Era l'actual campió mundial en la categoria de 4T (títol aconseguit als ISDE de l'any anterior, al seu país) i tercer al campionat europeu de 1985.
Finalment, però, alguns dels pilots que destacaren en cursa eren fins al moment quasi desconeguts, entre ells el mateix vencedor absolut, Gilles Lalay, o el francèsStéphane Peterhansel, qui tot i debutar en uns ISDE aconseguí les millors "cronos" (cronometrades) tres dies seguits i la victòria scratch el quart dia (tot i que, en rebre diverses penalitzacions per manca d'experiència, no aconseguí una bona classificació final). D'altra banda, Alessandro Gritti (una llegenda de l'enduro), tot hi participar-hi a 37 anys com a pilot privat encara aconseguí excel·lents resultats a les cronos.[1] També mereix especial esment l'actuació dels catalans, detallada tot seguit.
Participació catalana
Als ISDE de la Cerdanya hi havia dues seleccions estatals integrades per pilots dels Països Catalans: d'una banda Andorra, que hi participa per primera vegada (amb la Federació Andorrana de Motociclisme tot just acabada de crear)[1] i, de l'altra, Espanya. Com era habitual, els dos equips oficials presentats per la RFME estaven compostos per catalans (els dominadors de l'enduro a la península Ibèrica), acompanyats cadascun en aquesta ocasió per un pilot castellà. L'actuació d'ambdós combinats estatals fou del tot inesperada i se saldà amb els dos respectius subcampionats,[2] superant seleccions en teoria molt més potents, tant en un trofeu com en l'altre. Cal dir que l'equip del Trofeu Júnior estigué a punt de guanyar el títol (quedà segon per ben poc) i obtingué de passada el Trofeu Watling a l'equip revelació. A més a més, Francesc Rubio aconseguí el subcampionat mundial en 80cc. En total, 22 pilots inscrits de l'estat espanyol acabaren la prova amb medalla d'or, argent o bronze.[1]
La composició del dos equips oficials de la RFME era la següent:
Trofeu FIM
La indumentària oficial que vestien els components de l'equip estatal als ISDE de 1985
↑S'indica la població on residia al moment de la celebració de la prova
↑Quan es coneix, s'indica l'edat que tenia al moment de la celebració de la prova
D'entre tots, Mas era el més expert en competició internacional i exercia de "capità" de l'equip.[17] Rubio, en canvi, era l'únic debutant i, fins aleshores, ni tan sols havia corregut fora de la península (deu dies després dels ISDE, Rubio guanyà el seu primer campionat estatal a Ripoll). Cal dir que, de tots ells, el més desafortunat fou Ferran Gil, perjudicat per nombroses avaries durant la prova.
Pel que fa al seleccionador, O Rei Casas, s'ha dit que aportà modernitat i professionalitat a l'equip.[2] Per a encarar el procés de selecció dels components d'aquest equip (i del Trofeu Júnior), Casas i Toni López organitzaren unes estades per a 50 pilots, de les quals en sortiren els equips definitius i, de passada, tres formacions més d'equips de club i alguns altres que hi participaren per lliure.[4]
Cap d'ells no tenia experiència internacional. Agustí Vall, a més, tot i ser un expert pilot de motocròs era pràcticament un debutant en la modalitat de l'enduro.
Precedents
Fins a 1985, les millors actuacions als ISDE dels equips de la RFME, compostos històricament gairebé només per pilots catalans, havien estat aquestes:[18]
1970, El Escorial (Espanya): Els equips de la RFME guanyen 10 medalles, acabant setens al Trofeu i desens al Vas. Ignasi Bultó n'és el millor representant.
1976, Zeltweg (Àustria): 7 dels 10 seleccionats aconsegueixen medalla.
1978, Värnamo (Suècia): 9 dels 10 seleccionats guanyen medalla. Espanya acaba setena al Vas.
1981, Illa d'Elba (Itàlia): 10 seleccionats aconsegueixen medalles, totes d'or i argent.
1984, Assen (Països Baixos). El millor resultat dels equips estatals abans de La Cerdanya: cinquens al Vas i un total de 5 medalles.
L'esdeveniment, dia a dia
Primer dia
Vista dels prats de Planoles, amb el Pirineu al fons
Dia 1
Data:
Dilluns 30 de setembre
Sortits:
396
Abandonen:
51
Arribats:
345
Dilluns 30 de setembre de 1985 s'estrenava la 60a edició dels ISDE. Romà Cuyás, antic President del COE, presidí l'acte inaugural acompanyat dels batlles dels municipis de la comarca.[4] De cara a aquell primer dia, el recorregut establert anava d'Alp fins a Planoles (Ripollès) i tornava, discorrent quasi sempre per rutes forestals paral·leles a l'aleshores carretera N-152, actual C-17.[4]
El primer pilot a prendre la sortida fou Pep Vila, en possessió del dorsal número u. Un total de 396 pilots varen començar el dia i força més de 40 varen haver d'abandonar al llarg de la jornada. Un dels incidents més destacats fou l'accident de l'italià Francesco Mair, qui hagué de ser evacuat amb helicòpter.[20] D'altra banda, Francesc Rubio acabà la jornada en quarta posició.[1]
El segon dia fou força dur, amb recorreguts exigents on hi destacaven unes difícils trialeres que causaren diversos abandonaments. La jornada fou la confirmació del bon començament dels combinats catalans, amb actuacions destacades a tots nivells. A la categoria dels 80cc, Francesc Rubio fou tercer, Joaquim Figueras, setè i Pep Vila, vuitè. Jordi Girona acabà setè en 125cc, Agustí Vall, quart a 250cc i Carles Mas i Jordi Riera, setè i desè respectivament en 500cc.[21]
El tercer dia calia completar un circuit de 134 km, a recórrer dues vegades amb la mitjana alta.[22] La duresa de la prova, agreujada per la sequera i la consegüent pols, causà nombroses eliminacions. Durant la jornada, Pere Ponsà patí un accident a causa del qual calgué evacuar-lo amb helicòpter a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona.[23] Agustí Vall, d'altra banda, tingué una forta caiguda a la cronometrada que li va fer perdre 6 minuts, quan anava ben situat en 250cc. Francesc Rubio fou un altre cop tercer en 80cc, seguit de Joaquim Figueras en quarta posició. Als 125cc, Jordi Girona fou setè, Vall 49è als 250cc a causa del seu incident, i Carles Mas, novè als 500cc.
Les victòries a les principals categories varen ser per a Pierfranco Muraglia (80cc), Peter Hansson (125cc), Tullio Pellegrinelli (250cc) i Sven-Erik Jönsson (500cc).[23]
El recorregut del quart dia discorria per la Baixa Cerdanya i el Ripollès.[24] Durant la jornada, tant Carles Mas com Pep Vila tingueren diverses incidències mecàniques.[25] Com a anècdota negativa del dia, uns desconeguts havien travessat arbres tallats o arbusts enmig d'algun camí, causant més d'una caiguda entre els pilots.
Passats els primers quatre dies, només dos pilots s'havien mantingut amb zero punts de penalització horària: Stefano Passeri i Sven-Erik Jönsson.[26]
Amb poc més de 260 pilots en cursa, el cinquè dia destacà per la calor i la pols abundant. Durant la jornada, l'equip d'Itàlia s'enfonsà (dos dels seus millors pilots abandonaren), perdent així diverses posicions en la classificació general del Trofeu FIM. Gràcies a això, l'equip d'Espanya es col·locà tercer.[26]
Vista del poble de Toses, on hi ha el Pla d'Anyella
Dia 6
Data:
Dissabte 5 d'octubre
Sortits:
252
Abandonen:
1
Arribats:
251
El darrer dia d'aquests ISDE estigué marcat pel fred i un freqüent espurneig (la pluja va caure en diverses ocasions[27]). En ser la darrera jornada, calia completar un curt recorregut de 81 km i disputar després la prova final, la típica cursa de motocròs, celebrada a un circuit de 4,5 km habilitat al Pla d'Anyella (situat a 1.840 m d'altura dins el terme municipal de Toses, al Ripollès[28]). La cursa constava de 6 voltes al circuit, i durant la mateixa l'equip d'Espanya aprofità per desbancar la RDA de la segona posició al Trofeu FIM. Just en acabar la prova, va caure un fort xàfec.[29]
A les cinc de la tarda s'efectuà la cerimònia de lliurament de trofeus i medalles.[26]
↑A data de 2022. Cal dir que el 2023 es tornà a celebrar un esdeveniment internacional d'enduro a la Cerdanya, en aquest cas, el Trofeu FIM d'Enduro Vintage.
↑Cal dir que el 1985 encara no existia un Campionat del Món d'enduro (competició que s'instaurà el 1990), ans un Campionat d'Europa i, en canvi, els ISDE tenien rang oficial de Campionat del Món. Així doncs, a banda dels trofeus per a seleccions estatals, els pilots que guanyaven la seva categoria eren considerats també campions del món.
↑Clarà, Enric «De Carlisle (1913) a La Cerdanya (1985). 60 Edición de los Seis Días. La historia de 360 Días.» (en castellà). SOLO MOTO Treinta. Alesport S.A. [Barcelona], núm. 32, 15-09-1985, p. 68.
↑«España Imperial» (PDF) (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 06-10-1985. [Consulta: 12 juliol 2014].
Bibliografia
Benito, Javier. ISDE 1985 Alp La Cerdanya. Seis Dias Internacionales de Enduro / International Six Days Enduro (en castellà i anglès). Madrid: Racing Service, 2015. ISBN 978-84-608-3885-2.
