La Secretaria d'Estat és el dicasteri més antic de la Cúria Romana, el govern de l'Església Catòlica Romana.[1] Està presidit pel cardenal Secretari d'Estat, actualment Pietro Parolin, i realitza les funcions polítiques i diplomàtiques de la Ciutat del Vaticà i de la Santa Seu. El Secretariat es divideix en dues seccions: la Secció d'Afers Generals i la Secció per les Relacions amb els Estats, conegudes com la Primera Secció i la Segona Secció, respectivament.[2] A vegades, el Cardenal Secretari d'Estat és referit com el "Primer Ministre" de la Santa Seu.
Història
Els orígens del Secretariat d'Estat es remunten fins al segle xv. La Constitució ApostòlicaNon Debet Reprehensibile del 31 de desembre de 1487 establí la Secretaria Apostòlica, comprenent 24 Secretaries Apostòliques, una de les quals rebé el títol de Secretarius Domesticus, i tenia una posició de preeminència. També es pot rastrejar fins aquesta secretaria apostòlica la Cancelleria de Breus, la Secretaria de Breus als Prínceps i el Secretariat de Cartes Llatines.
Lleó X establí una altra posició, la de Secretarius Intimus, per tal que ajudés al Cardenal que tenia el control dels afers d'Estat i perquè mantingués la correspondència en altres llengües que el llatí, principalment amb els nuncis apostòlics (que en aquells moments s'anaven convertint en els representants diplomàtics permanents). La Secretaria d'Estat es desenvolupà a partir d'aquí, especialment en el moment del Concili de Trento.
Durant molt de temps, el Secretarius Intimus, també anomenat Secretarius Papae o Secretarius Maior, va ser pràcticament sempre un Prelat, sovint amb rang episcopal. No va ser fins a inicis del pontificat d'Innocenci X que un Cardenal i que no era membre de la família del Papa era nomenat per aquest alt càrrec. La imprudència de Juli III en confiar el càrrec de Cardenal Nebot al seu amant, Innocenzo Ciocchi Del Monte, un adolescent del carrer analfabet que el seu germà havia adoptat uns anys abans, augmentant la tasca del Secretari, car l'ocupant havia de realitzar les tasques per les que el Cardenal Nebot era incapaç de fer. Innocenci XII abolí definitivament l'ofici de Cardenal Nebot el 1692, i els poders d'aquest ofici van ser assignats al Cardenal Secretari d'Estat; i aquest seria el més important dels funcionaris de la Santa Seu.
El 19 de juliol de 1814, Pius VII establí la Sagrada Congregació pels Afers Eclesiàstics Extraordinaris, expandint la Congregació Super Negotiis Ecclesiasticis Regni Galliarum, establerta per Pius VI el 1793. Mitjançant la constitució apostòlica Sapienti Consilio del 29 de juny de 1908, Pius X dividí la Sagrada Congregació pels Afers Eclesiàstics Extraordinaris en la forma fixada al Codex Iuris Canonici del 1917 (canon 263) i especificà les tasques de cadascuna d'aquestes tres seccions: la primera s'ocupava essencialment amb els afers extraordinaris, mentre que la segona s'ocupava dels afers ordinaris, i el tercer, fins llavors un cos independent, (la Cancelleria de Breus Apostòlics), tenia el deure de preparar i despatxar els Breus pontificis.
Mitjançant la Constitució ApostòlicaRegimini Ecclesiae Universae[3] del 15 d'agost de 1967, Pau VI reformà la Cúria Romana, implementant el desig expressat pels Bisbes al Concili Vaticà II. Això donà una nova faç a la Secretaria d'Estat, suprimint la Cancelleria de Breus Apostòlics, anteriorment la tercera secció, i convertint l'antiga Primera Secció, la Sagrada Congregació pels Afers Eclesiàstics Extraordinaris, en un cos distint del Secretariat d'Estat, encara que molt relacionat, passant a anomenar-se Consell pels Afers Públics de l'Església. El 1973, el Papa Pau VI encara amplià els poders de la Secretaria en abolir l'antic càrrec de Canceller de la Santa Església Romana i fusionant les seves funcions a les de la Secretaria.
Estructura actual
El 28 de juny de 1988, Joan Pau II promulgà la constitució apostòlica Pastor Bonus,[4] on introduí una reforma de la Cúria Romana i dividí el Secretariat en dues seccions: la Secció d'Afers Generals i la Secció per Relacions amb els Estats, que incorporava el Consell pels Afers Públics de l'Església. Això garantia tant la unitat del propòsit i l'especificitat requerida al servei que la Secretaria d'Estat ha d'oferir al Papa.
La Secretaria d'Estat està presidida per un Cardenal que assumeix el títol de Cardenal Secretari d'Estat. Com a primer col·laborador del Papa en el govern de l'Església universal, el Cardenal Secretari d'Estat és principalment responsable de l'activitat política i diplomàtica de la Santa Seu, representant la persona del Papa en algunes circumstàncies.
La Secció d'Afers Generals
La Secció d'Afers Generals porta a terme les operacions normals de l'Església, incloent organitzar les activitats de la Cúria Romana, fent nomenaments als càrrecs pontificis, publica les comunicacions oficials, els documents papals, maneja els afers de les ambaixades a la Santa Seu i guarda el segell papal i l'Anell del Pescador. Àmpliament, la Secció d'Afers Generals és responsable d'organitzar les activitats dels nuncis arreu del món a les seves activitats relatives a l'església local.[5]
Substituts per Afers Generals
La Secció d'Afers Generals està encapçalada per un arquebisbe conegut com el Substitut d'Afers Generals o, més formalment, Substitut d'Afers Generals de la Secretaria d'Estat. El Substitut d'Afers Generals Actual és l'arquebisbe Giovanni Angelo Becciu. Des de 1953 hi ha hagut 9 substituts:
Nicola Canali (21 de març de 1908 - 24 de setembre de 1914)
Assessor dels Afers Generals del Secretariat d'Estat
L'adjunt del Substitut d'Afers Generals, anomenat vice-cap d'estat major, és anomenat Assessor d'Afers Generals de la Secretaria d'Estat. Des de 1970, els assessors han estat:
La Congregació pels Afers Eclesiàstics del Regne de França va ser establerta per Pius VI mitjançant la constitució Sollicitudo omnium ecclesiarum el 1793 per fer front amb els problemes creats per l'església amb l'esclat de la Revolució Francesa. El 1814, Pius VII donà a aquest càrrec responsabilitat per negociar amb tots els governs, reanomenant-la Congregació Extraordinària pels Afers Eclesiàstics del Món Catòlic (llatí: Congregatio Extraordinaria Praeposita Negotiis Ecclesiasticis Orbis Catholici). Uns anys després, Lleó XII li canvià el nom pel de Sagrada Congregació pels Afers Eclesiàstics Extraordinaris (llatí: Sacra Congregatio pro Negotiis Ecclesiasticis Extraordinariis), nom que es va mantenir fins al 1967, quan Pau VI separà aquest cos de la Secretaria d'Estat, anomenant-lo Consell dels Afers Públics de l'Església. Aquest consell va ser posteriorment substituït per l'actual Secció per a les Relacions amb els Estats.
Responsabilitats
La Secció per a les Relacions amb els Estats és responsable de les interaccions de Santa Seu amb els governs civils. D'acord amb els articles rellevants de la Constitució Apostòlica Pastor Bonus,[6] les responsabilitats de la Secretaria per les Relacions amb els Estats són:
les relacions diplomàtiques entre la Santa Seu i els estats, incloent l'establiment de concordats o acords semblants;
la presència de la Santa Seu a les organitzacions i conferències internacionals (com les Nacions Unides;
en circumstàncies especials, per ordre del Suprem Pontífex, i en consulta amb els dicasteris competents de la Cúria, prové pels nomenaments a les esglésies particulars, tant pel seu establiment o modificació;
en col·laboració amb la Congregació pels Bisbes, assisteix al nomenament de bisbes a països que han arribat a tractats o acords amb la Santa Seu d'acord amb les normes de la llei internacional
El Cardenal Secretari és nomenat pel Papa, i serveix com un dels seus consellers principals. Com un dels oficis superiors de l'Església Catòlica, es requereix que el Secretari sigui un cardenal. Si l'ofici està vacat, un no-cardenal pot servir com a Pro-Secretari d'Estat, exercint els seus poders fins que es trobi un substitut adequat o el Pro-Secretari sigui creat cardenal en un consistori posterior.
El mandat del Cardenal Secretari acaba quan el Papa que el va nomenar mor o abandona el càrrec. Durant el període de sede vacante, l'antic Secretari actua com un membre d'una comissió conjuntament amb el Cardenal Camarlenc i l'anterior President de la Comissió Pontifícia per l'Estat de la Ciutat del Vaticà, que exerceix algunes de les funcions de cap d'estat de la Ciutat del Vaticà fins que no s'elegeixi un nou Papa. Un cop el nou Papa és escollit, el paper de l'antic Secretari a la Comissió expira, tot i que ell pot tornar a ser nomenat Secretari d'Estat.
Dos Secretaris d'Estat: el Cardenal (ex-Secretari d'Estat de la Santa Seu) amb Condoleezza Rice (ex-Secretària d'Estat dels Estats Units)El darrer cardenal Secretari d'Estat dimissionari, Tarcisio Bertone, en funcions fins al 15 d'octubre de 1013Pietro Parolin, actual Secretari d'Estat.
↑Només arquebisbe titular de Nicea, no fou elevat al cardenalat fins al consistori que celebrà Pius X el 12 de novembre de 1903
↑Pius XII, que havia estat Secretari d'Estat del papa Pius XI, no nomenà cap secretari després de la mort del cardenal Maglione el 1944. Sota la seva supervisió directa, les tasques de la Secretaria es dividiren en dues protonotaries apostòliques, per als afers Extraordinaris i els Ordinaris, ocupades respectivament per Giovani Battista Montini i Domenico Tardini. El 1954 Giovanni Battista Montini (el futur Pau VI) abandonà la Cúria Romana per esdevenir Arquebisbe de Milà i abandonà la cúria: pel que fa a Tardini, només sota Joan XXIII va ser nomenat cardenal i Secretari d'Estat.
