Està situada[2] al bell mig del nucli primitiu, la cellera, de la vila de Prada.
D'origen romànic, com ho testifica el campanar i algunes restes de la nau i de l'absis, l'església va ser reconstruïda als segles xviixviii.[3]
Història
La vila de Prada és documentada des de l'any 843, quan Carles el Calb la donà a Sunifred I d'Urgell i de Cerdanya. Abans de cinc anys després el comte la donava a l'abadia de Santa Maria de la Grassa. El 865, però, aquesta donació entrà en litigi, atès que va ser impugnada pel comte Salomó, successor de Sunifred. En un judici celebrat al Castell de Sant Esteve de Pomers, es va donar la raó als arguments adduïts per l'abat de la Grassa, que va presentar la carta de donació, que incloïa la vila de Prada, el lloc de Mata i totes les esglésies dels seus termes. El 878, però, els fills de Sunifred I, Sesenanda, Sunifred, Guifré, Radulf i Miró, complementaven la donació incloent-hi un alou que era dels seus pares, també a Prada, que incloïa l'església de Sant Salvador.
Les esglésies esmentades dins de l'alou de Prada donat a la Grassa eren les de Sant Pere, Sant Salvador, Sant Joan, Sant Gervasi i Sant Cels. La major part són desaparegudes, algunes d'ells des de molt antic, perquè ja no tornen a ser documentades, com les dues darreres, però d'altres, com Sant Salvador i Sant Joan apareixen almenys fins al segle xiii. La pertinença a la Grassa va continuar fins a l'amy 1588.
A principis de l'edat moderna, l'augment de la població va fer que l'edifici arribé a ser massa petit, i el 1605 el bisbe d'Elna va determinar la ubicació de la nova església. El treball va començar el 1606 (data de la primera pedra) i va acabar[4] al voltant del 1749 (pedra datada del transsepte nord), amb una construcció de tradició gòtica.
La façana occidental està decorada amb una sèrie d'arcs provinents del claustre de la propera abadia de Sant Miquel de Cuixà.
Campanar i mur meridional, elements romànics de l'església
L'edifici romànic
Romanen dempeus alguns dels elements del temple romànic del segle xii de Sant Pere de Prada. A la façana meridional hi ha el campanar romànic, del segle xii, d'uns 30 metres d'alçada. La torre es divideix en cinc nivells separats per arcades i lesenes. Només els tres últims nivells estan dotats de finestres geminades; els dos nivells inferiors suporten el pes de la torre sense obertures. La part més alta és un afegitó modern, com ho mostra la diferència en l'obra, molt més rudimentària, respecte de les pedres acuradament afegides[3] de l'època del romànic. A més, el mur meridional entre la façana occidental i el campanar encara conserva dues obertures semicirculars romàniques, una de les quals està obstruïda.
Els finestrals romànics del tercer i quart nivell del campanar són geminats, amb els arcs recolzats en parells de columnes. Els capitells presenten una decoració senzilla, quasi esquemàtica, ja que només s'hi insinuen unes fulles grosses, en alguns casos, amb unes volutes també poc definides; són senzillament bisellats als angles. Són diferents les finestres, també geminades, del cinquè nivell. En aquest cas no hi ha columnes cilíndriques amb capitells, sinó una columna grossa de planta quadrada a cada costat, amb un capitell corresponent a aquesta mida grossa, que en els costats de migdia i de llevant presenten unes fulles lanceolades grosses en els angles i unes altres al centre de cada cara, i en el de ponent, un registre inferior llis amb una faixa horitzontal al centre i un de superior fet de grans fulles llises.
L'edifici de tradició gòtica
L'edifici del segle xvii va ser construïda seguint la tradició de l'estil gòtic. És de dimensions imponents: 43 metres de llarg per 13 metres d'ample i 17 metres d'alçada, cobert amb voltes de creueria de traça gòtica. El segle xviii fou encara engrandida amb dues capelles a mode de transsepte.
Mobiliari
Retaule de l'altar major dedicat a Sant Pere (1697-1699), de l'escultor Josep Sunyer
Un bust-reliquiari de Sant Valentí del segle xv, provinent de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà (Classificat MH)[16] que conté el cap del sant que va aconseguir l'abadia al segle x[17]
Un grup de set estàtues que representen l'enterrament de Jesús: el Crist és del segle xv o segle xvi, i els altres personatges del segle xvii (Classificat MH)[34]
Badia i Homs, Joan; Ponsich, Pere. «Prada: Sant Pere de Prada». A: La Cerdanya, el Conflent. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1995 (Catalunya romànica. Volum VII). ISBN 84-77399-51-4.
Bailbé, Noël. Les clochers-tours du Roussillon, Perpignan (en francès). Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales, 1989.ISSN 0767-368X
Becat, Joan. «124 - Prada». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. II. Montoriol - el Voló. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032.
Cazes, Albert. Saint-Pierre de Prada (en francès). Guide Touristique Conflent.
Gavín, Josep M. «Conf 108. Sant Pere de Prada». A: Capcir - Cerdanya - Conflent - Vallespir - Rosselló. Barcelona: Arxiu Gavín, 1978 (Inventari d'esglésies, 3*). ISBN 84-85180-12-7.
Mallet, Géraldine. Églises romanes oubliées du Roussillon (en francès). Montpellier: Les Presses du Languedoc, 2003. ISBN 978-2-8599-8244-7.
Mathon, Jean-Bernard; Dalmau, Guillaume; Rogé-Bonneau, Catherine. Corpus des Vierges à l'Enfant (XIIe – XVe siècle) des Pyrénées-Orientales (en francès). Presses universitaires de Perpignan, 2013 (Histoire de l'art). ISBN 9782354121853.
Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Arboçols». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8.
