Ramon Solsona i Cardona (Igualada, 1877-1961) fou un periodista i escriptor català.
Era fill de Ramon Solsona Noguera,[1] qui al darrer terç del segle xix havia sigut membre de la Junta Carlista del Districte d'Igualada encapçalada per Carles Puget i Grases.
Martí Vall, Gabriel Auguet i Ramon Solsona com a estudiants de Filosofia del Seminari de Vic
Va estudiar Filosofia en el Seminari de Vic.[2] Després es dedicà al periodisme i destacà com a polemista. Col·laborà a Igualada de manera habitual en la revista Zapatería Práctica (1903-1915)[3] i en el periòdic local Sometent (1905-1911).[4] El 1908 va presidir la Comissió dels Jocs Florals celebrats a Igualada.[5]
També fou col·laborador del diari carlí de Barcelona El Correo Catalán, on va utilitzar els pseudònims de Jordi d'Acer, Jordi de Cer[6] i Menut.[4] Durant la dècada de 1920 va ser redactor de L'Eco d'Igualada (1920-1924) i va dirigir el quinzenal tradicionalista Llibertat[7] en la seva segona època (1924-1930).[8] Col·laborà igualment en la Gaseta Comarcal (1927-1931)[9] i el 1931 fou nomenat president de la Junta Directiva de l'Associació de la Premsa d'Igualada i sa Comarca.[10] Durant la Segona República va cooperar en la fundació del Diari d'Igualada i l'any 1932 va escriure també alguns articles pel setmanari L'Interrogant, en un dels quals defensava el tradicionalisme i atacava El Matí i les esquerres.[11]
L'esclat de la Guerra Civil espanyola el sorprengué a Manresa, on exercia de gerent d'una casa industrial. Es va quedar a Igualada i a una altra població propera durant uns dies i quan van començar els assassinats, el van amagar a Barcelona, on va romandre molt de temps tancat, temps que aprofità per escriure la novel·la autobiogràfica «Amb capa i barret» i l'obra de teatre «Per camins tortuosos», posteriorment traduïdes al castellà durant la postguerra.[12] Finalment va travessar la frontera per Portbou i passà a San Sebastià al Bàndol nacional, on va col·laborar com a periodista pels revoltats.[13] L'any 1938 va publicar el llibre «Por mi patria y por mi dama» favorable al tradicionalisme i editat per l'Editorial Betis, en la qual també van publicar llibres altres autors carlins como Antonio Pérez de Olaguer i Concepción Castella de Zavala.[14] A més, Solsona va novel·lar quatre pel·lícules sense que hi aparegués el seu nom.[15]
Era afiliat al partit únic del règim (amb carnet de Navarra núm. 8948) i delegat comarcal de «Frentes y Hospitales».[16] Va ser col·laborador d'Igualada, setmanari comarcal de la FET y de las JONS.[17] Entre 1944 i 1952 presidí la primera Junta Directiva del Centro Nacional, després d'haver estat confiscat l'Ateneu Igualadí.[16]
Al voltant del 1945 se separà de la disciplina del sector de la Comunió Tradicionalista liderat per Manuel Fal Conde, es passà a la facció carlooctavista (els carlins col·laboracionistes amb el franquisme i seguidors del pretendent Carles VIII), i va assumir la prefectura comarcal carlooctavista d'Igualada.[18]
L'any 1948 va narrar alguns episodis de la història recent d'Igualada, amb especial èmfasi a la premsa local, en la seva obra «Mi ciudad y yo», per la qual se li va retre un homenatge.[19] El 1951 escrigué un article anomenat «Una década de periodismo local», on atribuïa la pervivència del setmanari Igualada al talent del seu director, malgrat l'absència de l'al·licient que suposaven la crítica i la polèmica interperiodística, degut al control de l'Estat sobre la premsa.[20] L'any 1958 va escriure uns goigs humorístics adreçats a Josep Maria Ollé, amb el pseudònim de Raimundus Solsonensis.[21] Escrigué el seu darrer article amb motiu de l'edició número 1000 del setmanari Igualada, amb el títol «La polémica, gimnasia del cerebro»,[22] on anyorà novament els temps de lluita periodística.[23]
Lleonard del Rio i Campmajó resumí la seva vida literària fent esment de «les seves polèmiques seminaristes, els seus ímpetus tradicionalistes, les seves nobles idees religioses i la seva pròdiga aportació al món literari local».[22] Segons el cronista d'Igualada Antoni Carner i Borràs, «Solsona, tradicionalista, era home per prende cafè i fumar un cigar amb el més exaltat del republicans. Això en aquell temps costava molt de comprendre. Però ell era així». Carner destacà també la faceta d'observador i de fi humorista de Ramon Solsona, posant com a exemple el seu article «Las delicias del ascensor»[24] durant una conferència sobre els 110 anys de premsa a Igualada.[3]
En el seu honor l'any 1971 el departament d'Activitats Culturals de la Delegació local de la «Juventud de Igualada» convocà un premi de periodisme «Ramón Solsona Cardona» per a menors de 25 anys.[25][26]
Ramon Solsona es va casar amb Teresa Riba[17] i fou pare de Ramon[27][28] i de Rosa Solsona i Riba.[16][29]
Obres
Por sendas extraviadas [Per camins tortuosos]
Entre dos (comèdia)
Por mi patria y por mi dama (1938)
Con capa y chistera [escrit originalment en català amb el títol Amb capa i barret] (1945)
Mi ciudad y yo: Un período de historia anecdótica (1948)
↑Solsona Cardona, Ramon. Mi ciudad y yo. Igualada: Nicolau Poncell, 1948, p. 251.
↑Solsona Cardona, Ramon. Mi ciudad y yo. Igualada: Nicolau Poncell, 1948, p. 341.
↑ «Noticiari». Gaseta Comarcal, 272, 07-02-1931, pàg. 2. Arxivat de l'original el 2017-12-01 [Consulta: 23 novembre 2017].
↑ «De mala llei». ?... [L'interrogant], 19-03-1932, pàg. 1. Arxivat de l'original el 2017-12-01 [Consulta: 23 novembre 2017].
↑Solsona Cardona, Ramon. Mi ciudad y yo. Igualada: Nicolau Poncell, 1948, p. 356-57.
↑Solsona Cardona, Ramon. Mi ciudad y yo. Igualada: Nicolau Poncell, 1948, p. 359.
↑Corderot, Didier «La Biblioteca Rocío (1937-1939) o las virtudes de la novela rosa durante la Guerra Civil…». Tropelías. Revista de Teoría de la Literatura y Literatura Comparada, 2015, pàg. 38-39.
↑Solsona Cardona, Ramon. Mi ciudad y yo. Igualada: Nicolau Poncell, 1948, p. 361.
↑Solsona Cardona, Ramon «Una década de periodismo local». Igualada, 500, 21-07-1951, pàg. 12. Arxivat de l'original el 2017-12-01 [Consulta: 24 novembre 2017].
↑Miret i Solé, M. Teresa «Pseudònims igualadins». Revista d'Igualada, 26, 9-2007, pàg. 60.
↑Solsona Cardona, Ramon «Las delicias del ascensor». Igualada, 146, 14-10-1944, pàg. 4. Arxivat de l'original el 2017-12-01 [Consulta: 26 novembre 2017].
