A l'edat de vuit anys es va quedar òrfena de pare, i va començar per a la seva família un període d'extrema misèria, humiliació i fam. La família es va mudar a Forlì, on Rachele va treballar en el servei domèstic per a algunes famílies riques.
En 1909, Benito Mussolini va reunir el seu pare, Alessandro Mussolini, i la mare de Rachele, ambdós vidus, per a dir-los que ell i Rachele havien iniciat una relació estable i, assenyalant una pistola amb la mà, va amenaçar amb matar-la a ella i a si mateix si no obtenia el permís per casar-se amb ella. En 1910, va néixer la primera filla de la parella, Edda Mussolini, abans del matrimoni, per tant il·legal sota les lleis de l'època. Va ser enregistrada com la filla de Mussolini i de mare desconeguda.[Nota 2]
En 1914, Mussolini es va casar amb la seva primera esposa, Ida Dalser, i l'11 novembre de 1915 van tindre un fill, Benito Albino. Els registres d'aquest matrimoni van ser destruïts pel govern de Mussolini, i Mussolini va passar per alt un edicte de la ciutat de Milà que li ordenava de fer els pagaments per al manteniment de «la seva dona Ida Dalser i del seu fill».[2]
Fins i tot durant el període feixista, tot i la posició política del seu marit, Rachele va mantenir contacte amb els ambients populars de la Romanya, i en particular de Forlì; per exemple, es sabia que era una client del famós curandero i apotecari, metge empíric sense títol, Augusto Rotondi, conegut per tots simplement com Zambutèn.[3]
Moltes fonts estan d'acord que Donna Rachele tenia un temperament sever i autoritari, de vegades fins i tot més que el del seu espòs. Per exemple, es va oposar a qualsevol acte de clemència per al seu gendreGaleazzo Ciano després del procés de Verona, i això va agreujar les relacions amb la seva filla Edda, que la va anomenar «la veritable dictadora de la casa»;[4] També, a finals de 1943, se n'anava cada nit per parlar durant dues hores amb Buffarini Guidi, Ministre de l'Interior de la República Social Italiana, demanant-li més severitat per tal de restablir l'ordre intern.[5]
Durant el règim feixista de Mussolini, Rachele es va retratar com la mare i mestressa de casa feixista exemplar. Va romandre fidel al seu marit fins al final i, fins i tot, va estar disposada a ignorar a totes les amants del seu marit.
Tomba de Rachele Guidi en el cementiri de San Cassiano
Aquesta data també marca el retorn de les restes de Mussolini a Predappio, en resposta a diverses instàncies de Rachele. Després del 1957, es va retirar a Vila Carpena (actualment convertit en un museu), a la província de Forlì-Cesena, on va trobar a la solidaritat i els mitjans necessaris per a viure, tot regentant un restaurant propi anomenat «orto e pollaio» (hort i galliner), on cuinava ella mateixa. El seu restaurant es va convertir en un lloc de peregrinació per als seguidors polítics del feixisme. Amb el suport d'altres persones, va escriure diversos llibres sobre el temps que va viure amb Benito Mussolini. Així, el 1974, va aparèixer, sota el títol «Mussolini: una biografia íntima», la seva biografia, que va escriure amb Albert Zarca, autor també d'una biografia de Benito Mussolini.[6]
Donna Rachele va rebre una pensió de viudetat, que ascendia a 600.000 lires al mes (en la pràctica, el salari d'un empleat del moment), només a partir de 1975; va resultar que Mussolini no havia rebut cap mena de salari de l'Estat i per tant, en no contribuir, no tenia accés a cap pensió. Finalment va poder rebre la pensió gràcies a l'interès del Secretari del MSIGiorgio Almirante.[7]
Rachele va morir el 1979, a l'edat de 89 anys, i està enterrada al costat del seu marit a la cripta del cementiri de San Cassiano, Predappio.
↑L'apel·latiu de Donna estava reservat per a les cònjuges dels ministres, segons el decret reial 651 de 1943, article 39.
↑Rachele Guidi apareix en una declaració escrita «per l'acusat Benito Mussolini», detingut i empresonat a Forlì amb altres anarquistes per violència privada el setembre de 1911. El text està datat en 16 d'octubre i Mussolini fa referència a Rachele Guidi, amb qui va viure durant uns dos anys, és a dir, des que tenia uns dinou anys, i amb la qual va tenir una filla. Segons altres notes, sembla que Rachele s'havia escapat de casa per a seguir al «Mussolini revolucionari» quan tenia setze anys. Pels records de Rolando Balducci, un amic de Mussolini entre 1910 i 1914, sabem que en 1914, quan estava a Milà, Mussolini havia portat a Rachel i a Edda amb ell, i que vivien al carrer Castelmorrone,19.[1]
