Els itzá o itzás (en el seu idioma bruixot de l'aigua)[2] és el nom d'un poble maia que emigrà a Yucatán aproximadament en el segle iv, provinent possiblement d'El Petén. Actualment viuen al voltant de la ciutat de Flores (el Petén), a Guatemala.
Dades històriques
Els també coneguts com els savis iniciats són considerats com una branca descendent dels chans o putuns -també tantuns, nom associat a l'illa de Cozumel-, coneguts per parlar la llengua maia d'una manera entretallada.[2]
Segons l'historiador Juan Francisco Molina Solís, els chans (per Holón Chan, el seu líder) -després anomenats itzás- es van establir a Bacalar -avui Quintana Roo, estat oriental de Mèxic- "durant la primera baixada, o baixada petita de l'orient, que esmenten les cròniques" cap al 320 dC. Dos segles després, cap al 525 dC van començar a emigrar cap al ponent de la península de Yucatán per establir-se primer a Chichén Itzá, i després fundar altres populoses ciutats: Izamal, T'Hó (avui Mérida), Champotón.[3]
D'acord amb el Chilam Balam de Chumayel, els itzá van començar a arribar de Centreamèrica dels voltants de les fonts de l'Usumacinta a la península de Yucatán, entrant per Bacalar i pujant al nord i occident. Van viure a Chichén Itzá del 525 al 692 dC, tenint un llarg pelegrinatge per tota la península, començant per Polé (Xcaret).
Per raons polítiques, econòmiques i culturals van abandonar el lloc i van pelegrinar a Chakán Putum, avui Champotón, on van habitar més de dos-cents anys fins a l'any 928.[4]
A l'arribada dels xius a la península de Yucatán, els itzá van ser desplaçats de Chakán Putum i van iniciar un pelegrinatge de 40 anys per la selva, tornant més tard a Chichén Itzá.
Vista de Flores, construïda sobre les ruïnes de Tayasal, l'última capital dels itzá a partir de 1697.
En 1525, Hernán Cortés, després d'haver manat penjar Cuauhtémoc, a la rodalia de ango, va continuar la seva ruta en la persecució de Cristóbal de Olid, i en aquest viatge es va entrevistar amb Ah Kaan Ek (Canek), a Tayasal. Els espanyols van deixar un cavall moribund, i els itzá sentiren responsabilitat de la mort del cavall, i per temor a les repressàlies en el possible retorn de Cortès, van fabricar un cavall de fusta.[5]
En 1618 els missioners franciscans van intentar evangelitzar als itzá del Peténguatemalenc sense èxit, fou llavors quan es van adonar que els maies itzá adoraven a un cavall de fusta.
↑Juan Francisco Molina Solís, Historia del Descubrimiento y Conquista de Yucatán. Reseña de la Historia Antigua de Yucatán. Mérida, Yucatán. 1896 (Reeditada en 1943 y prologada por Antonio Mediz Bolio)
↑Mediz Bolio Antonio. Traducción del maya al español de "Libro de Chilam Balam de Chumayel". Ed. Dante. 2005
Rice, Prudence M.. «The Kowoj in Geopolitical-Ritual Perspective». A: Prudence M. Rice and Don S. Rice (eds.). The Kowoj: identity, migration, and geopolitics in late postclassic Petén, Guatemala. Boulder, Colorado, US: University Press of Colorado, 2009a, p. 21–54. ISBN 978-0-87081-930-8. OCLC225875268.
Schele & Matthews (1999) The Code of Kings: The language of seven sacred Maya temples and tombs, Touchstone/Simon & Schuster, New York. ISBN 978-0-684-85209-6.
Sharer, Robert J. (1994). The Ancient Maya. Stanford University Press. ISBN 0-8047-2130-0.
Weaver, Muriel Porter (1993). The Aztecs, Maya, and Their Predecessors: Archaeology of Mesoamerica (3rd ed.). San Diego: Academic Press. ISBN 0-01-263999-0.
.jpg)
