Als vint-i-tres anys, es converteix en la professora assistent de Jean Gallon. El 1942, entra a formar part del cos de professorat del Conservatori de París dins l'assignatura de lectura a vista, treball que realitzarà fins a la seva mort el 1967. Els dos últims anys de la seva vida també imparteix classes d'anàlisi harmònica a l'École Normale de Musique de París.[1]
Segons la biografia de la pròpia compositora de 1960, fins llavors havia rebut els següents reconeixements:[1][3]
Prix Halpheu (en composició)
Premi del Congrès Marial de Boulogne (per una cantata)
Prix pour l'ensemble de la composition féminine
Premi del públic i del jurat als concerts de l'Orchestre Pasdeloup
Prix George Hüe pour la mélodie
Maurice i el saxòfon
El principal reconeixement de Paule Maurice com a compositora prové de la seva suite per a saxòfon i orquestra, Tableaux de Provence, escrita entre 1948 i 1955. L'altra obra de l'autora per a l'instrument és l'estudi per a saxòfon alt Volio, publicat l'any 1967.
L'obra consta de cinc escenes provençals que representen imatges pintoresques i atractives, amb una clara influència de la cançó i la dansa. L'interès en els caràcters folclòrics era un aspecte molt recurrent en la música francesa de l'època. El llenguatge descriptiu també hi és molt present, combinat amb una orquestració colorida i un caràcter informal. L'únic moviment que no entronca amb aquest to despreocupat i juganer és el quart: Des Alyscamps l'âme soupire.[2] En una carta de la compositora a Londeix de 1960 s'explica el perquè:
«
(anglès)The mouvement des Alyscamps l'âme soupire was written during a very emotional period when I learned of the death of my husband's cousin, whom we considered a brother. He was a very warm human being, a good man, intelligent, and gregarious. His life completely changed in 1914, when he was seriously wounded. He was living in Provence in a vineyard with peach trees and olive trees in the country. I still remember the hours we shared reading poetry together. Thanks to him, I learned to experience the true charm of Provence, to appreciate the cricket's song and the sound of the waterfall. I cannot express in words how devastating it was lose him. This movement was written within two days at that period. I am very touched that you guessed the emotional pain which inspired this movement and there is abolutely no indiscretion in your request.
(català)El moviment des Alyscamps l'âme soupire va ser escrit durant un període molt emotiu en que vaig conèixer la mort del cosí del meu marit, a qui consideràvem un germà. Era una persona molt carinyosa, un bon home, intel·ligent i sociable. La seva vida va canviar completament el 1914, quan va ser ferit de gravetat. Vivia a una vinya de la Provença on tenia camps de presseguers i olivers. Encara recordo les hores que compartiem junts llegint poesia. Gràcies a ell, vaig aprendre a gaudir del veritable encant de la Provença, a apreciar el cant dels grills i el so de l'aigua caient. No puc expressar en paraules com de devastadora va ser la seva pèrdua. El moviment va ser escrit durant dos dies d'aquest període. Estic molt commoguda que hagis descobert el dolor emocional que va inspirar aquest moviment i no hi ha pas cap indiscreció en el teu requeriment.
»
— Paule Maurice, Carta dirigida al saxofonista Jean-Marie Londeix, 29 de novembre de 1960[6]
La compositora també va descriure cadascun dels Tableaux de la següent forma:[2][3]
Farandole des Jeunes-filles (Dansa de les joves)
Està escrita en el mode hipolidi. Expressa l'alegria de la joventut. L'instrument solista té sobretot l'interès rítmic, i comparteix uns diàlegs que s'intercalen amb l'oboè i la flauta.
Chanson pour ma mie (Cançó per a la meva estimada)
S'obre amb les notes basades en les altures d'afinació d'una guitarra. El saxòfon introdueix llavors una frase tendra i poètica sobre un acompanyament amb reminiscències de serenata.
La Bohémienne (La gitaneta)
Un ritme fort i emfatitzat expressa el temperament fogós dels gitanos.
Des Alyscamps l'âme soupire (Des del cementiri dels Alyscamps una ànima sospira)
El saxòfon canta una melodia planyívola i nostàlgica. La peça està construïda en la forma d'un lied. Un fons sonor de colors foscos es crea per les cordes. El timbre melancònic del corn anglès realitza un diàleg amb l'instrument solista.
Le Cabridan (El cabridan)
El cabridan és el nom d'un gros i sorollós insecte propi de la regió de la Provença (França). L'agilitat del saxòfon s'adequa perfectament per presentar les figures ràpides, arremolinades i agitades que es troben en aquesta peça. Està escrita en la forma d'un moviment perpetu i continu que es veu breument interromput per una curta cadenza. La recapitulació del tema, a cànon entre el solista i l'orquestra, sembla representar la ràpida escapada de l'insecte, que desapareix en un diminuendo general.
Selecció d'obres
La catalogació d'obres de Paule Maurice és molt difusa, ja que no hi ha un catàleg complet i oficial. La següent llista ha estat extreta de l'autobiografia de Paule Maurice de 1960[1][3] i del catàleg de l'editorial Lemoine:[7]
↑ 3,03,13,2«European Center for Saxophone» (en anglès i francès). Paul Bro, Richard Dirlam, Jean-Marie Londeix i William H. Street, 2002. Arxivat de l'original el 2014-12-18. [Consulta: novembre 2017].
↑Ingham, Richard. The Cambridge Companion to Saxophone (en anglès). Setena. Cambridge: Cambridge University Press, 1999. ISBN 978-0-521-59348-9.
↑Asensio Segarra, Miguel. Historia del saxofón (en castellà). Valencia: Rivera Editores, 2004, p. 211-212. ISBN 84-96093-48-4.
↑Umble, James C. Jean-Marie Londeix. Master of the Modern Saxophone (en anglès). Estats Units d'Amèrica: Roncorp Publications, 2000, p. 264. ISBN 0-0-939103-06-0.
Pàgina web de l'European Center for saxophoneArxivat 2018-03-13 a Wayback Machine.(anglès), on s'hi poden trobar imatges de l'autobiografia de 1960 de Maurice, les notes al programa que va realitzar per l'estrena de Tableaux de Provence, el programa i el pòster del mateix concert i una sèrie de cartes manuscrites de la compositora a Jean-Marie Londeix, solista de l'estrena.