El passatge de Sert és un conjunt d'edificis residencials i fabrils entre els carrers de Sant Pere Més Alt i Trafalgar de Barcelona, catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C).[1]
Descripció
A través del conjunt discorre un passatge particular, que s'obre al carrer de Sant Pere Més Alt a través d'una porta d'arc de mig punt coronada amb una reixa de ferro forjat, i un medalló on figuren les inicials BS (Bonaventura Solà) i la data 1867.[2] Mentre la banda esquerra és ocupada per un edifici residencial, a la dreta hi ha una «quadra» o edifici industrial amb estructura interior de columnes i jàsseres de fosa.[2] L'altre extrem del passatge s'obre al carrer de Trafalgar, on hi ha un edifici que adopta una tipologia de fàbrica de pisos amb obertures d'arc de mig punt als baixos i estructura interior de columnes i jàsseres de fosa.[3]
Façana del carrer de Trafalgar, amb l'accés al passatge al migRetrat de Saturnina Canaleta (1856)Retrat de Domènec Sert i RiusRetrat de Josep Sert i RiusQuarteró núm. 40 de Miquel Garriga i Roca
Història
Fàbrica d'indianes Canaleta
El 1753, el teixidor de vels Josep Canaleta i Coch (1714-1768) va constituir amb el seu germà Francesc, vidrier, el seu cunyat Miquel Vidiellas, teixidor de seda, i Antoni Grau, hostaler, la companyia Josep Canaleta i Cia per a la fabricació d'indianes, amb un capital de 16.000 lliures.[4][5][6] Per a la fàbrica, van adquirir una finca al carrer de Sant Pere Més Alt a Antoni Atxer i Font per 6.000 lliures.[7] A l'obra van intervenir el mestre de cases Joan Garrido i Bertran i el fuster Jacint Enrich.[8][6]
La fàbrica teixia fil de cotó de Malta i les indianes eren destinades al mercat espanyol, amb una xarxa comercial a València, Toledo i Madrid, i al colonial, a través de la Companyia de Comerç a Índies a Caracas.[6] L'encariment de la matèria primera va motivar-hi l'establiment de la primera filatura de cotó en floca, importat de Veracruz, oberta el 26 de setembre del 1765 i que disposava de 30 torns manuals on treballaven dones i nens.[9] En aquesta època, s'hi feren reformes.[10][9]
Josep Canaleta va morir sense fills el 18 de juliol del 1768, i fou succeït pel seu nebot Joan Canaleta i Font (1744-1808),[11][9] fill del seu germà Francesc.[12] La societat es va renovar el 1770 amb el nom Josep Canaleta, hereu i Cia, amb un capital de 33.401 lliures,[13][14][9] i el 1776, Canaleta va demanar permís per a obrir-hi una porta.[15]
Diverses fonts indiquen que va introduir a Barcelona el cilindre d'estampar inventat per T. Bell el 1785, però sembla que, absorbit per la seva activitat representativa, va anar deixant de banda l'activitat industrial, i el 1798, la seva fàbrica ja no figurava en el Cadastre.[9] El 1800 hi havia la fàbrica d'alanquins de Joan Vilaregut i Padrós (1761-1832),[9] traslladada l'any següent al carrer del Rec Comtal (vegeu casa-fàbrica Sala-Nadal).[16] Fou succeït pel seu fill Josep Canaleta i Bransi,[17] que exercí de comerciant,[9] i aquest pel seu fill Àngel Canaleta i de Morales, oficial de l'administració militar.[18] La seva germana Saturnina[19] es va casar amb Jaume Girona i Agrafel,[20] fill del fabricant Ignasi Girona i Targa.[21]
El 1849, hi havia al núm. 49 (antic 64),[22] la fàbrica cotonera de Casajuana i Gendre i el tint de Nicolau Carrió,[23] i al núm. 55 (antic 67),[22] la fàbrica cotonera de Narcís Bausells.[24] El 1857, hi havia al núm. 49 la fàbrica de teixits de Josep Carreras i Font i el tint de Ramon Pujol,[25] i al núm. 55, la de Bausells i el tint de Jaume Murlà.[26]
Fàbrica Solà i Sert
El fabricant de mantes Bonaventura Solà i Guixà, natural de Sant Sadurní d'Anoia, es va establir a Barcelona cap al 1843,[27] i el 1857 tenia una fàbrica de teixits de seda i mocadors de llana al carrer de Sant Pere Més Alt, 21,[28][29] amb la qual es va presentar a l'Exposició Industrial de Barcelona el 1860, on exhibí fins a 300 mocadors de teixits de mescla en les quals predominava la llana.[27][30]
El 1861, va adquirir a Àngel Canaleta i de Morales les finques núms. 49 i 55 del mateix carrer,[31][32] i el 1862 va encarregar al mestre d'obres Jeroni Granell i Barrera la construcció d'una nova fàbrica a l'interior de l'illa,[33] ampliada el 1869 cap a llevant segons el projecte del mestre d'obres Narcís Nuet.[34] El 1863 es va constituir formalment (ja que l'escriptura notarial deia que funcionava des de feia anys) la societat Bonaventura Solà i Cia amb un capital de 805.618 pessetes, del qual el seu cunyat Domènec Sert i Rius (1832-1897) participava en un 21%,[35][32] i a la que Solà llogà la fàbrica pel termini de 10 anys i el preu de 100.000 rals.[36][32] El 1864, amb l'entrada de Josep Sert i Rius (1840-1895) a la societat, el nom canviaria a Bonaventura Solà i Sert Germans.[27] L'empresa va iniciar una forta expansió amb fàbriques a Gràcia, Castellterçol, Mataró i Taradell.[27] Tot i que la majoria de telers de l'empresa eren manuals (entre ells els Jacquards, que li permetien donar una gran riquesa al dibuix), havia incorporat a la fàbrica de Gràcia els primers telers mecànics, moguts per una màquina de vapor de 5 CV.[27]
El 1866, Bonaventura Solà va encarregar a Nuet la reconstrucció de les cases del carrer de Sant Pere Més Alt, 55[37] i 49-51.[38] Tanmateix, va morir aquell mateix any,[39] i el 1867, la seva segona esposa Babiana Fabra i Pons va encarregar a l'arquitecte Miquel Garriga i Roca un nou projecte (signat també per Nuet) per a aquestes darreres.[38] El 1871, els tutors dels seus fills menors d'edat (Adolf Solà i Sert, del primer matrimoni amb Madrona Sert, i Anna Solà i Fabra, del segon matrimoni amb Babiana Fabra)[40] van adquirir a l'Estat una parcel·la procedent de l'antiga Muralla de terra,[41] on van fer construir una fàbrica de quatre pisos amb façana al carrer de Trafalgar, segons el projecte del mestre d'obres Narcís Aran.[42][43]
Cap al 1870, la societat es va reconstituir com a Sert Germans.[27] El 1873 o 1874, van obrir una nova fàbrica a la Sagrera amb el cicle complet (filatura, tissatge i acabats), deixant al carrer de Sant Pere Més Alt els telers manuals per als productes més delicats i de més difícil mecanització.[27] Cap al 1876, s'hi va incorporar Adolf Solà, amb la qual cosa la societat es diria Sert Germans i Solà.[27] Deprés de ser presents a l’Exposició catalana del 1871 i a la de Viena del 1873, van guanyar la medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 amb una col·lecció de teixits de llana i seda per a mobles i una mostra dels seus tapissos.[27] Abans de la fi de segle, l'empresa canvià de nom a Sert Germans i Fills. Després de la mort de Josep (1895) i Domènec Sert (1897), passà a les mans dels tres fills barons d'aquest darrer: Domènec, Francesc i Josep Maria Sert i Badia, amb el nom social de Sert Germans.[27] Francesc es va casar amb Genara López Díaz de Quijano, néta de Claudio López y López, germà del primer marquès de Comillas, i el 1904 va rebre el títol de comte de Sert de mans d'Alfons XIII.[27] A la seva mort, el títol nobiliari passà al seu fill Francesc Sert i López, però la indústria quedà en mans del seu germà Domènec.[27]
El 1924, l'empresa tenia cinc fàbriques: les ja conegudes de Barcelona, Sant Martí de Provençals i Taradell, i dues de noves a Sant Cugat i Sabadell.[27] El 1928 es creà Sert SA, amb un capital de 8 milions de pessetes, i el 1933, Comercial Sert SA, amb una forta baixa de les activitats industrials, que cessarien a mitjans dels 1980.[27]
Canals Aromí, Maria Teresa. «El passatge de Sert: una colònia industrial a la ciutat». A: El Quarter de Sant Pere: Història d'un barri amagat de Ciutat Vella. Ajuntament de Barcelona, Viena Edicions, 2014, p. 109-121.
«Casa-fàbrica Sert i Solà (Passatge de Sert)». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
.jpg)
.jpg)
