El palau de la Batlia és un dels pocs edificis civils que ha sobreviscut de l'època foral valenciana. Representa un esquema palatí a l'entorn d'un pati central, on estudis arqueològics han constatat l'aparició de restes d'una construcció original dels segles xiv o xv. És a principis del xvi quan es remodela el pati construint els grans arcs de pedra i, probablement l'escala, obra de mestre competent i coneixedor dels avanços d'estereotomia desenvolupats en la dècada del 1490 per Pere Comte. El 1666, s'incorpora l'hort, s'hi construeix l'arc d'eixida, i s'aprecia diferència amb els existents en la solució de les bases dels pilars.
Cap al 1840, l'edifici va haver de ser adquirit per a transformar-se en seu de la Batlia i residència del procurador general del rei, i s'hi escometé sis anys més tard una sèrie d'obres d'intervenció sobre l'antiga residència dels Ferrer. A partir del 1868, data de supressió de la institució de la Batlia General, l'edifici experimentarà alteracions en la seua imatge, i s'arribà a la demolició de la façana del carrer de Serrans. El 1883, és adquirit per Josep Jaumandreu i Sitges, que encarrega al mestre d'obres Vicent Alcayne la reedificació del palau. L'accés principal a l'edifici es produeix des de la plaça de Manises, espai representatiu actual molt diferent en la seua traça i dimensions al que existia en origen. És de suposar, per açò, que quan Alcayne presenta la seua proposta al llavors propietari, projecte mantenir com a element significatiu la portada renaixentista de pedra, i plantege la repetició d'obertures en la façana que recau al carrer de Serrans.
Posteriorment, l'immoble va ser adquirit per la família Jàudenes, comtes de Zanoni, i és en aquest cas l'arquitecte Lluís Ferreres, el 1904, l'encarregat de les obres de renovació en façana (incorporant l'escut familiar) i al jardí. En el primer terç del segle xx, hi intervé José Manuel Cortina, fonamentalment, amb l'execució dels ampits de marbre de l'escala principal i entresòl, d'estil neogòtic.
El 1952, la Diputació Provincial va adquirir el palau, i destinà el pis principal per a la instal·lació del Museu de Prehistòria i la planta baixa i entresòl com a oficines d'Hisenda. Les obres d'habilitació es van desenvolupar entre els anys 1955 i 1962, i en fou el responsable l'arquitecte Lluís Albert, el projecte del qual actuava a l'entorn del pati. Va ser reprès pels arquitectes Peñin i Stuyck, en la intervenció realitzada entre 1978 i 1986, i conserva el seu ús institucional.
