Nebulosa de la Taràntula

Infotaula objecte astronòmicNebulosa de la Taràntula
Tipusregió HII i regió de formació d'estels Modifica el valor a Wikidata
Descobert perNicolas-Louis de Lacaille Modifica el valor a Wikidata
Data de descobriment1751 Modifica el valor a Wikidata
Constel·lacióOrada Modifica el valor a Wikidata
ÈpocaJ2000.0 Modifica el valor a Wikidata
Característiques físiques i astromètriques
Distància de la Terra179.000 a. ll. Modifica el valor a Wikidata
Magnitud aparent (V)8 (banda V) Modifica el valor a Wikidata
Ascensió recta (α)5h 38m 36s[1] Modifica el valor a Wikidata
Declinació (δ)-70° 54' 48.996''[1] Modifica el valor a Wikidata
Part deGran Núvol de Magalhães Modifica el valor a Wikidata
Format per
Catàlegs astronòmics
NGC2070 Modifica el valor a Wikidata
MDM 62 (A catalogue of compact radio sources in and behind the Large Magellanic Cloud (en) Tradueix)
MDM 72 (A catalogue of compact radio sources in and behind the Large Magellanic Cloud (en) Tradueix)
MDM 77 (A catalogue of compact radio sources in and behind the Large Magellanic Cloud (en) Tradueix) Modifica el valor a Wikidata

La nebulosa de la Taràntula, també coneguda com a 30 Doradus, és una regió HII que es troba al Gran Núvol de Magalhães. Inicialment considerada un estel, el 1751 Nicolas-Louis de Lacaille va reconèixer la seva naturalesa de nebulosa.[2]

Regió central de la nebulosa de la Taràntula —mosaic de 15 imatges del Hubble. Crèdits: NASA/ESA.

Amb una magnitud aparent de 8, la nebulosa de la Taràntula és un objecte extremadament lluminós, considerant que es troba a uns 170.000 anys llum de distància.[3] La seva lluminositat és tal, que si es trobés a la mateixa distància de la Terra que la nebulosa d'Orió, arribaria a produir ombres. De fet, és la regió de formació estel·lar més activa coneguda dins de les galàxies del Grup Local.[4] En el seu centre, es troba el cúmul estel·lar (~2.5 pc de diàmetre)[4] R136, extraordinàriament compacte, massiu (450.000 vegades més massiu que el Sol), i ric en estels de molt alta massa i lluminositat, que produeix la major part de l'energia que fa visible la nebulosa, i s'estima la seva edat en 1 o 2 milions d'anys i existeix la possibilitat que en el futur s'acabi convertint en un cúmul globular de baixa massa.

La supernova més propera observada des de la invenció del telescopi, SN 1987A, va tenir lloc als afores de la nebulosa de la Tarántula.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nebulosa de la Taràntula

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 P. Frank Winkler «The Optical Depth of H II Regions in the Magellanic Clouds». Astrophysical Journal, 1, 8-2012, pàg. 40. DOI: 10.1088/0004-637X/755/1/40.
  2. ↑ NGC 2070. SEDS
  3. ↑ «Symphony of colours in the Tarantula ESA/Hubble». Arxivat de l'original el 2008-03-12. [Consulta: 2 gener 2010].
  4. ↑ 4,0 4,1 Lebouteiller, V.; Bernard-Salas, J.; Brandl, B.; Whelan, D. G.; Wu, Yanling; Charmandaris, V.; Devost, D.; Houck, J. R. «Chemical Composition and Mixing in Giant H II Regions: NGC 3603, 30 Doradus, and N66». The Astrophysical Journal, 680, 1, 6-2008, p. 398–419. DOI: 10.1086/587503.