PROFILPELAJAR.COM

Nabi Musa
	نبي موسى
Tipus	barri
Localització
	31° 47′ N, 35° 26′ E / 31.78°N,35.43°E
Població humana
Població	343 (2017)
Organització política
Governació	Jericó
Identificador descriptiu
Fus horari	UTC+02:00; UTC+03:00

Nabi Musa o Nebi Musa (àrab: نبي موسى, Nabī Mūsà, literalment ‘Profeta Moisès’^[1]) és el nom d'un lloc al desert de Judea que el folklore popular palestí associa amb el profeta Moisès i que és objecte d'un important pelegrinatge anual de set dies de duració celebrat pels palestins musulmans.^[2] Per aquest motiu és considerat «el lloc més important de pelegrinatge musulmà a Palestina».^[3] El festival se centra en una peregrinació col·lectiva des de Jerusalem fins allà on es creu que és la tomba de Moisès, prop de Jericó.

Segons el cens dut a terme el 1931 per les autoritats del Mandat Britànic, Nabi Musa tenia 3 habitants i una llar.^[4] Hi havia una vila palestina amb el mateix nom vora del lloc.^[5] En 2007 tenia una població resident de 309 habitants segons el cens de l'Oficina Central Palestina d'Estadístiques (PCBS).^[6]

Història

La carretera de Jerusalem a Jericó era una de les principals rutes utilitzades pels àrabs del Mediterrani per fer el pelegrinatge a la Meca. L'edifici gran i amb moltes cúpules que marca el Mausoleu de Moisès es troba en el que s'ha marcat com a final de la primera jornada en aquesta direcció. Originalment, era només un punt de partida del qual els pelegrins podien mirar a través de la vall del Jordà i fer una ullada a mont Nebo, on (com ho suggereix la Bíblia hebrea) es pensava que es trobava la tomba de Moisés.^[7]Sembla haver-se convertit en un punt fix en el calendari musulmà local des de l'època de Saladí.^[8] En 1269 el sultà mameluc Bàybars al-Bunduqdarí hi va construir un petit santuari com a part d'una política general que va adoptar després de conquistar als croats ciutats i zones rurals des del Líban fins a Hebron. Els santuaris eren majoritàriament dedicats a profetes de la Bíblia i als companys de Mahoma, i el seu manteniment era finançat per una awqa , una donació de propietats que anteriorment pertanyia a l'Església llatina. En el cas de Nabi Mussa, el fons waqf es va obtenir dels actius eclesiàstics expropiats a Jericó.^[9]

La construcció pietosa de Baibars al-Bunduqdari va establir un precedent per a altres. Durant el període medieval es van construir albergs i hospicis adjacents al santuari en la dècada compresa entre 1470 i 1480.

Al voltant de 1820 els turcs otomans van restaurar els edificis, que durant els segles anteriors havien caigut en un estat de deteriorament. A més, van promoure com a festivitat el pelegrinatge al santuari, que sempre coincidiria amb la celebració de la Pasqua cristiana, donant als musulmans una celebració simultània a la celebrada pels seus veïns cristians. Aquesta 'invenció de la tradició', com s'anomenen tals construccions imaginatives,^[10] va fer la pompa del pelegrinatge a Nabi Musa un potent símbol de la identitat política i religiosa entre els musulmans des de l'inici de l'època moderna.^[11]^[12]

Durant el segle xix milers de musulmans es reunien a Jerusalem, caminant cap a Nabi Mussa, i passaven tres dies de festa, oració, jocs i visites a la gran tomba dos quilòmetres al sud, identificada com la de pastor de Moisès, Hassan er-Rai. A continuació eren entretinguts com a convidats del waqf, abans de tornar al setè dia triomfalment a Jerusalem.^[11]

A la fi del segle xix els otomans va nomenar al clan d'al-Husseini com a guardians oficials de la capella i amfitrions de la festa, malgrat que la seva connexió amb el culte pot remuntar-se al segle anterior. Segons Yehoshua Ben-Aryeh, el governador de Jerusalem Rauf Pasha (1876-1888), va ser el primer a intentar aprofitar el festival per incitar els musulmans contra els cristians. Ilan Pappé ofereix una visió diferent:

«

És més probable, però, que el governador i el seu govern eren bastant preocupada de tal aixecament contra els cristians, ja que podria agitar la inestabilitat i el desordre en un moment en el govern central estava tractant de pacificar l'Imperi. Aquesta havia estat de fet la impressió que l'enginyer (adscrit al Fons per a l'Exploració de Palestina) Claude Conder. El diari hebreu, Ha-havazelet, aleshores va beneir el govern otomà per imposar la llei i l'ordre en l'assumpte Nabi Musa. Els diaris de Francis Newton testifiquen així una execució pacífica de les cerimònies. De fet, el govern turc hauria d'haver-hi actuat contra els sentiments populars, compartits pels Husaynis com a mestres de la cerimònia, que Nabi Musa es va celebrar en les condicions més desfavorables per als musulmans. Va ser el puny de ferro imposat pels turcs que impedia que la situació es deteriorés cap a una revolta.^[13]

»

Bandera de l'Imperi Otomà onejant per darrer cop a Nabi Musa en 1917.

La processó es va allunyar de Jerusalem sota la bandera distintiva de Nabi Mussa mentre els Husaynis conservaven per a l'ocasió anual el seu Dar al-Kabira. En arribar al santuari, els al-Husaynis i una altra famílies de notables de Jerusalem (A'ayan), el clan Yunis, van ser obligats a proporcionar dos àpats al dia durant la setmana a tots els fidels.^[14] Una vegada que es van prendre els seus vots, o havien estat renovats prèviament, se'ls va oferir la festa. La família de sacerdots que portaven a terme esdeveniments proporcionaria uns dotze anyells, juntament amb l'arròs, pa i mantega per a un àpat comunitari cada dia.^[2]

Ja en el segle XX Samuel Curtiss registra una estimació de 15.000 persones^[15] de tot el país assistien al festival de Nabi Musa cada any.^[16]Durant alguns anys des de 1919, els pelegrins van fer el seu viatge de tornada de Jericó a Jerusalem al so de música militar anglesa.^[17] El festival es va suprimir quan Jordània assumí l'administració de Cisjordània en les seqüeles de la guerra araboisraeliana de 1948, a causa del seu valor simbòlic com a vehicle per a expressions potencials de protesta política. Des de 1995, el control sobre la tomba de Nabi Musa ha estat assignat a l'Autoritat Nacional Palestina.^[18]

Descripcions

Preludi dels aldarulls de Nabi Musa. Jerusalem, 1920.

El periodista Philip Perceval Graves, germà del poeta i mitògraf Robert Graves, va donar una descripció vívida del retorn dels fidels de tornada del camp a Jerusalem, a mesura que passaven a través de les portes de Jaffa:

«

En entrar a la ciutat vella, l'entusiasme de la multitud va assolir la seva màxima intensitat. Homes vestits de blanc ballaven amb extrema emoció donant voltes i voltes, amb el cap descobert, els seus llargs rínxols volant violentament a mesura que giraven... Darrera va venir la bandera verda d'Hebron envoltada per una guàrdia de deu espadatxins hirsuts. Caminen orgullosos amb la seva bandera, fins que arriben on l'estret carrer de David es precipita al laberint de la ciutat vella. Per l'última vegada giren les seves fulles brillants per sobre dels seus caps i desapareixen en les ombres dels carrers.^[19]

»

Es pot veure una foto d'una etapa de la processó a George Aaron Barton's A Year's Wandering in Bible Lands, Ferris & Leach, 1904 p. 200

A Letters from Jerusalem: During the Palestine Mandate, Eunice Holliday descriu la processió a la Tomba de Moisès en una carta a la seva mare de la següent manera:

«

La processó era el més estrany que he vist, el major afer desorganitzat que es podria imaginar, però és típic del país. La gent venia en grups, una sola multitud amb bandera de seda, de tots els colors, a continuació, una multitud ballant, el ball àrab és una broma, aleshores una multitud cantant i agitant espases o bastons i, alternats, grups de policies muntats i soldats que es veu que no lluiten. Potser la part més bonica de la jornada era veure tots els fellaheen (camperols dels poblats) amb la seva roba nova, els colors eren una meravella, rosa brillant, porpra o abrics de vellut blau, vestits grocs amb brodats vermells i verds. Tots ells portaven un vel blanc. Era una vista preciosa [...]"^[20]

»

Roques de Moisès

Les tribus de beduins del Nègueb produeixen oli de roques de pissarra bituminosa que es troben a la zona al voltant del santuari a Moisès anomenat «roques de Moisès» (àrab: احجار موسى, aḥjār Mūsà). Els beduïns no sols comparteixen la creença en la santedat que envolta del lloc, però també creuen que Déu havia beneït a aquest lloc on Moisés va ser enterrat amb roques de foc i pous d'aigua. Tawfiq Canaan, en la seva obra Mohammedan Saints and Sanctuaries (1927), va assenyalar que les roques negres al voltant de la capella cremaven quan es posen al foc i també s'utilitzen com a amulet després de tallar-les en formes quadrades i triangulars i inscrites amb talismans protectors.^[21]

Lloc d'enterrament

Els musulmans creuen que la tomba de Moisès es troba a Maqam El-Nabi Musa que és 11 km al sud de Jericó i 20 km a l'est de Jerusalem, al desert de Judea.^[22] S'arriba al lloc per un camí lateral a la dreta de la carretera principal entre Jerusalem i Jericó, 2 km sobre el nivell de la mar. Les sectes fatimites Taiyabi i Dawoodi Bohra també creuen el mateix.^[23] En contrast, el llibre bíblic del Deuteronomi recull que Moisès va ser enterrat «a la vall a la terra de Moab, enfront de Bet-peor» (a l'est del riu Jordà) i que «ningú coneix el lloc de la seva sepultura actualment».^[24]

Fotogaleria

Interior Nabi Musa
Tomba, Nabi Musa
Placa d'inscripció a la porta
Nom a la porta, nabi Musa

Referències

↑ Per Moisés com a Nabi en les santes escriptures islàmiques vegeu Alcorà 19:51 (glossat per rasul 'missatger'). Per 'Nabi' en les Escriptures hebrees vegeu, per exemple, Nombres 12: 6-8. La paraula ve d'una arrel semítica que significa 'brollar'. Per a un estudi de l'evidència filològica vegeu G Johannes Botterweck, Helmer Ringgren, Heinz-Josef Fabry, Theological Dictionary of the Old Testament, Wm. B. Eerdmans Publishing 1998 pp.135ff.140f.
↑ ^2,0 ^2,1 Samuel Curtiss. Primitive Semitic Religion Today. Kessinger Publishing, 2005, p. 163–4. ISBN 1-4179-7346-3. Originally published by Fleming H. Revell 1902
↑ Rivka Gonen, Contested Holiness: Jewish, Muslim, and Christian Perspectives on the Temple, KTAV Publishing House 2003 p.138
↑ Mills, 1932, p.45
↑ Nabi Musa Profile Arxivat 2017-07-05 a Wayback Machine.. Jerusalem Media and Communications Center. 2007-02-09. Retrieved on 2012-07-04.
↑ 2007 PCBS Census Arxivat 2019-04-09 a Wayback Machine.. Palestinian Central Bureau of Statistics (PCBS). p. 115. Retrieved on 2012-07-04
↑ Jerome Murphy-O'Connor, The Holy Land: An Oxford Archaeological Guide from Earliest Times to 1700, Oxford University Press 1998 p.369
↑ Uri M. Kupferschmidt. The Supreme Muslim Council: Islam Under the British Mandate for Palestine, Brill, 1987 p.231
↑ Yehoshua Frenkel,’The Impact of the Crusades on Rural Society and Religious Endowments: The Case of Medieval Syria (Bilad al-Sham),’ in Yaacov Lev (ed.) War and Society in the Eastern Mediterranean,7th.-15th Centuries, (The Medieval Mediterranean:Peoples, Economies and Cultures,400-1453, vol.9) Brill, 1997 pp237-248 p.246
↑ Eric Hobsbawn and Terence Ranger (eds) The Invention of Tradition Cambridge University Press, Cambridge and New York 1983 pp.1-14
↑ ^11,0 ^11,1 Jerome Murphy-O'Connor, The Holy Land ibid. pp.369-370
↑ Roger Friedland and Richard Hecht, "The Nebi Musa Pilgrimage and the Origins of Palestinian Nationalism," in Pilgrims and Travelers to the Holy Land, ed. Bryan F. Le Beau and Menachem Mor (Omaha, Nebr.: Creighton University Press, 1996), pp. 89-118.
↑ Ilan Pappé,The Rise and Fall of the Husainis (Part 1), Autumn 2000, Issue 10, Jerusalem Quarterly
↑ Ted Swedenburg, ‘The Role of the Palestinian Peasantry in the Great Revolt (1936-1939)' Chapter 7 pp.129-167 in Ilan Pappé (ed.), The Israel/Palestine Question, Routledge, London 1999 pp.137-138
↑ Els números del festival Nabi Musa es comparen bé amb els esdeveniments populars similars en un país molt més poblat com Egipte. Hi ha a penes uns 12.000 àrabs penosament al desert al sud del Caire per visitar la festa d'aniversari d'un sant regional (mulid) en la dècada de 1880. Vegeu Elizabeth Longford A Pilgrimage of Passion, Alfred Knopf, Nova York, 1980 p.240
↑ Curtiss, p.163
↑ Henry Laurens, La Question de Palestine, vol.1, Fayard, Paris, 2002 p.507
↑ Dumper, Michael. The Politics of Sacred Space: The Old City of Jerusalem in the Middle East. Lynne Rienner Publishers, 2002, p. 147.
↑ Philip Perceval Graves, Palestine:The Land of Three Faiths, Jonathan Cape, London 1923, cited in Hunt Janin, Four Paths to Jerusalem: Jewish, Christian, Muslim, and Secular Pilgrimages: 1000 BCE to 2001 CE, McFarland, Jefferson, North Carolina 2002 p.193
↑ Eunice Holliday; John C. Holliday Letters from Jerusalem: During the Palestine Mandate. The Radcliffe Press, 1997, p. 22–23. ISBN 1860640850.
↑ Aref Abu-Rabia. A Bedouin Century: Education and Development Among the Negev Tribes in the Twentieth Century. Berghahn Books, 2001, p. 57. ISBN 1-57181-832-4.
↑ Amelia Thomas; Michael Kohn; Miriam Raphael; Dan Savery Raz Israël & the Palestinian Territories. Lonely Planet, 2010, p. 319. ISBN 9781741044560.
↑ Urbain Vermeulen. Egypt and Syria in the Fatimid, Ayyubid, and Mamluk Eras III: Proceedings of the 6th, 7th and 8th International Colloquium Organized at the Katholieke Universiteit Leuven in May 1997, 1998, and 1999. Peeters Publishers, 2001, p. 364. ISBN 9789042909700.
↑ ^{[enllaç sense format]} http://www.biblegateway.com/passage/?search=Deuteronomy%2034:5-6&version=ESV