Els múrids es troben gairebé a tot el món, tot i que moltes subfamílies tenen abast més estret. Els múrids no es troben a l'Antàrtida ni a moltes illes oceàniques. Tot i que cap d'ells és originari d'Amèrica, algunes espècies, sobretot el ratolí domèstic i la rata negra, s'han introduït a tot el món. Els múrids ocupen una àmplia gamma d'ecosistemes, des de boscos tropicals fins a tundres. Hi ha espècies fossorals, arbòricoles i semiaquàtiques, encara que la majoria són animals terrestres.[1] L'extensa llista de nínxols que omplen els múrids ajuda a explicar la seva abundància relativa.
Dieta i dentadura
En els múrids es troba una àmplia gamma d'hàbits d'alimentació, que van des d'espècies herbívores i omnívores fins a especialistes que consumeixen estrictament cucs de terra, determinades espècies de fongs o insectes aquàtics.[1] La majoria dels gèneres consumeixen matèria de plantes i petits invertebrats, sovint emmagatzemant llavors i altres matèries vegetals per al consum hivernal. Els múrids no tenen canins i premolars. En general, es troben tres molars (encara que de vegades només un o dos) i la naturalesa dels molars varia segons el gènere i l'hàbit d'alimentació.
Reproducció
Alguns múrids són altament socials, mentre que altres són solitaris. Les femelles solen produir diverses ventrades anuals. A les regions càlides, la reproducció es pot produir durant tot l'any. Tot i que la vida útil de la majoria dels gèneres és generalment inferior als dos anys, els múrids tenen un alt potencial reproductiu i les seves poblacions tendeixen a augmentar ràpidament i després a disminuir dràsticament quan s'han esgotat els recursos alimentaris. Això es veu sovint en un cicle de tres a quatre anys.[2]
Són de dimensions mitjanes o petites. Tenen el musell puntegut, els arcs zigomàtics petits, el llavi superior enfonsat, les ampolles timpàniques poc desenvolupades (llevat dels gerbil·lins) i la cua poc pilosa i, generalment, llarga i escatosa. Tenen tres parells de dentsmolariformes en el crani i tres a la mandíbula i presenten uns tubercles més o menys arrodonits que donen a la dent un aspecte de móra, cosa que queda reflectida pel nom llatí de la família.[3]
Com amb molts altres petits mamífers, l'evolució dels murids no és ben coneguda, ja que pocs fòssils sobreviuen. Probablement van evolucionar a partir d'animals semblants als hàmsters a l'Àsia tropical en algun temps a principis del Miocè, i només posteriorment han produït espècies capaces de sobreviure en climes més freds. S'han tornat especialment comuns a tot el món durant l'època geològica actual, com a resultat d'un viatge comensalista amb les migracions humanes.[4][5][6][7]
Una impressió que mostra gats i ratolins d'una edició alemanya de 1501 de les faules d'Isop
Entre les faules d'Isop es troben El gat i els ratolins i La granota i el ratolí.[10]
Els múrids apareixen a la literatura, inclosos els contes populars i les històries de fades. A El flautista d'Hamelín, tornat a explicar en moltes versions des del segle xiv, inclosa una dels Germans Grimm, un atrapa rates atrau les rates de la ciutat d'Hamelín al riu, però l'alcalde es nega a pagar-li. Per venjar-se, l'atrapa rates allunya tots els nens del poble, per no tornar-hi mai més.[11] Els ratolins apareixen ens alguns petits llibres de Beatrix Potter, incluent The Tale of Two Bad Mice (1904), The Tale of Mrs Tittlemouse (1910), The Tale of Johnny Town-Mouse (1918) i The Tailor of Gloucester (1903). L'últim va ser descrita per J. R. R. Tolkien com potser el més proper a la seva idea d'una història de fades, la resta «faules de bèsties».[12] A la primera novel·la de James Herbert, The Rats, (1974), un vagabund és atacat i menjat viu per una manada de rates gegants; se segueixen més atacs.[13]
↑Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 148-149. Desembre del 1988, Barcelona, ISBN 84-7306-354-6
↑Burgin, C. J., Colella, J. P., Kahn, P. L. & Upham, N. S. How many species of mammals are there? J. Mammal. 99, 1–14 (2018)
↑Steppan, S. J. & Schenk, J. J. Filogenètica de rosegadors Muroid: l'arbre de 900 espècies revela taxes de diversificació creixents. PLoS One 12, e0183070 (2017)
↑Gibbs, Laura. «htm Aesopica». MythFolklore.net, 2002-2008. [Consulta: 21 juny 2014].
.svg){kind=icon}
