Nascut el 7 de desembre de 1924 a Lisboa. Es va llicenciar en Ciències Històrico-Filosòfiques a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lisboa, l'any 1951, i en Dret, en la Facultat de Dret de la mateixa universitat, l'any 1957.
Morí el 7 de gener de 2017 en un hospital de la capital portuguesa.[1]
Acció política
Mentre estudià a la universitat milità en el Partit Comunista Portuguès, sent l'encarregat de la secció juvenil.
Allunyat dels seus companys comunistes, l'abril de 1964, a Ginebra, Suïssa, Soares juntament amb Francisco Ramos da Costa i Manuel Tito de Morais crearen l'Acção Socialista Portuguesa (Acció Socialista Portuguesa). El 1968 Soares fou arrestat per la polícia militar (PIDE) durant el govern del general Salazar, conegut com a Estado Novo, i fou sentenciat per un tribunal a ser reclòs en una presó a la colònia de São Tomé al golf de Guinea. Vuit mesos després aconseguí tornar a Portugal gràcies a la caiguda del dictador Salazar, que havia estat reemplaçat per Marcello Caetano.
L'1 de maig de 1974, després del 25 d'abril, data de la Revolució dels Clavells, Soares va desembarcar a la ciutat de Lisboa, retornant del seu exili a París. Va ser rebut entre una multitud de portuguesos entre els quals hi havia Álvaro Cunhal: ideològicament diferents, van pujar agafats del braç per primera i última vegada.
En el primer govern democràtic de Portugal Soares fou nomenat Ministre d'Afers Exteriors el 1975. En aquest càrrec va ser un dels ferms impulsors de la independència de les colònies portugueses, com Moçambic. Així mateix, el 1976 es decidí abandonar el territori de Timor-Leste, deixant les portes obertes per a la invasió indonèsia de Timor Oriental, que va provocar durant tres dècades la mort d'entre 100.000 i 180.000 soldats i civils van morir en combat o de fam.[2]
Primer Ministre
El 1976 es realitzaren les primeres eleccions completament democràtiques de Portugal, aconseguint el Partit Socialista de Soares la victòria simple i necessitant la creació d'un govern de coalició amb el Partit Popular de Portugal, amb Soares com a Primer Ministre de Portugal. Davant una situació econòmica desastrosa, el govern de Soares emprengué mesures polítiques d'austeritat, les quals el feren molt impopular i generaren revoltes internes. El 1978, davant els embats polítics dels seus ex-companys comunistes, hagué de renunciar al seu càrrec.
Després d'una sèrie de governs conservadors, Soares torna a guanyar les eleccions el 1983, convertint-se de nou en Primer Ministre. En aquesta nova etapa Portugal accelerarà les converses per poder entrar a la Comunitat Econòmica Europea, aconseguint-ho el 1986.
Presidència de la República
En les eleccions a la presidència del país, Soares vencé el 1986 el candidat conservador Diogo Freitas do Amaral per tan sols un punt de diferència percentual. El 1991 fou reelegit per continuar en el seu càrrec, aquest cop per més del 70% dels vots emesos.
El 1996 abandonà definitivament el seu càrrec, sent succeït pel també socialista Jorge Sampaio
L'any 2005 es presentà com a candidat del Partit Socialista a les eleccions presidencials portugueses, intentant aconseguir així un tercer mandat. L'aparició del candidat independent socialista Manuel Alegre comportà la derrota del candidat oficialista davant el centrista Aníbal Cavaco Silva, que va vèncer en primera volta.[3]
