Moixernó blau

Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.
Infotaula d'ésser viuMoixernó blau
Collybia nuda Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Bolet
Píleu

Capell convex simple

Himenòfor

Làmina

Làmina

Himeni emarginat

Edibilitat

Bolet comestible

Estípit

Estípit nu

Color de les espores

Rosa

Ecologia

Sapròfit

Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegneFungi
ClasseAgaricomycetes
OrdreAgaricales
FamíliaIncertae sedis (Agaricales)
GènereCollybia
EspècieCollybia nuda Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
BasiònimAgaricus nudus Modifica el valor a Wikidata
Sinònims
Agaricus nudus
Lepista nuda Modifica el valor a Wikidata

El moixernó blau[1][2](Collybia nuda), anteriorment citat com a Lepista nuda i Clitocybe nuda, és una espècie de fong saprotròfic que produeix bolets comestibles. Pertany a l'ordre de les agaricals i, popularment, al grup dels moixernons cama-blaus.

Etimologia i noms populars

També rep els noms de moixeró blau, pimpinella morada, blavet, blaveta, fredolic blau, moixerró blau, peu blau o peu violeta, noms recollits al DIEC[3][4][5][6].

Taxonomia

Va ser descrit per primera vegada com Agaricus nudus pel micòleg francès Pierre Bulliard l'any 1790[7].

El micòleg alemany Paul Kummer el va col·locar al gènere Tricholoma el 1871[8] i, el mateix any, el botànic anglès Mordecai Cubitt Cooke el va traslladar a Lepista[9]. L'any 1913, René Maire proposa el nou gènere Rhodopaxillus i inclou R. nudus[10].

Recentment (2023) un grup de micòlegs xinesos encapçalats per ZM He combinen l'espècie en el gènere Collybia (Collybia nuda)[11].

Iconografia

Bulliard P. (1790)[12]: p. 439

Bolets de Catalunya (1982): 32[13]

Garrido-Benavent I. et al. (2024): 22[14]

Descripció

[15][16]Bolet gran, robust, molsut, carnós; barret de 4-6 a 15 cm de diàmetre; convex al centre, més tard aplanat, lleugerament umbonat; de violat a bru violaci, més fosc al centre, sovint amb taques brunenques; en envellir brunenc; empal·lideix en assecar-se (lleugerament higròfan); superfície llisa, marge involut.

Làmines d'escotades a adnates; fines i atapeïdes; de color violat en exemplars joves i més brunes en exemplars vells.

Cama cilíndrica, dilatada al peu, de 5-10 x 1-2,5 cm; concolor del barret, sovint cobert de pruïna blanca.

Carn tendra, compacta, de color blanc violat a violeta brunenc; olor potent, perfumat, aromàtic, fruitat; dolça i agradable al tast

Dipòsit esporal rosa brunenc; espores el·lipsoides; verrucoses, cianofil·les.

Hàbitat

Creix en tota mena de sòls, tant en boscos de coníferes com de planifolis, en brolles i camps oberts, també en munts de compost o estellicons; sovint formant corriols o erols. Prefereix terrenys amb abundant fullaraca, pinassa i molsa. De finals d'estiu a inicis d'hivern, si bé se'n troba a la primavera i fins i tot a l'hivern[1][15].

Distribució

Espècie comuna, des del litoral fins als Pirineus[1]

Espècies semblants

[1][15][16]Una altra espècie molt pròxima és el moixernó blau petit (Lepista sordida) és força més higròfana, de barret poc carnós, de coloració similar però més apagada, de mida menor (4-8 cm) i menys robust, el marge del barret és estriat en temps humit, la cama prima i buida, sense especial interès culinari. Viu fora de bosc, en prats i clarianes.

Altres espècies similars però de barret de tons més pàl·lids són el moixernó lilós (Lepista glaucocana) i el moixernó cama-blau (Lepista personata). El primer té el mateix aspecte que el moixernó blau (Lepista nuda), però el color del barret és blau pàl·lid a gris blavós pàl·lid. El segon té el barret més pàl·lid, mai violeta i el color blau o violeta està restringit a la part baixa de la cama.

Si bé les espècies anteriors són totes comestibles, poden ser més problemàtiques les confusions amb diferents espècies del gènere Cortinarius, com Cortinarius violaceus i Cortinarius hercynicus. Cap de les espècies semblants d'aquest gènere són comestibles. Es diferencien per la presència de cortina (que pot ser evanescent) i les espores de color bru rovell.

Usos

Gastronomia

És bon comestible, però si es menja cru és tòxic. No sol ser massa preuat pel seu color, ja que encara enfosqueix més en coure'l. Sol fer-se servir en barreges de bolets. El sabor és agradable i delicat, una mica dolç. Es parasita amb facilitat, pel que han d'escollir-se els exemplars més joves.

Nutrició

Le pied bleu est un comestible recherché pour sa chair tendre et parfumée. Son goût un peu sucré peut parfois déplaire ou au contraire être une des raisons de sa recherche par certains amateurs. De rares cas de syndromes digestifs ont été signalés en cas de consommations trop abondantes, répétées et surtout de champignons trop avancés. Il est conseillé de ne cueillir que les exemplaires plus jeunes (violets, fermes, marge enroulée) et d'éviter les exemplaires âgés, gelés ou imbus (gorgés d'eau). Par ailleurs, ce champignon est très solidaire de son mycélium, qui est arraché quand on le ramasse sans précautions. De plus, l'espèce a une forte capacité de concentration du césium 137.

És apte per a qualsevol mètode de cocció i conserva el seu característic color morat fins i tot quan es cuina  . Encara que la qualitat de la carn no és fiable, té una textura suau i una aroma de bolet a la boca  . Quan la tapa s'obre, sovint hi ha una lleugera olor a terra o en pols, així que recolliu individus joves de color violeta profund abans que la tapa s'obri completament  .

Cultiu

Com que és un bacteri que descompone les fulles, no es conrea en troncs , i tot i que en algunes parts del Japó es practica el cultiu de llit de fongs , [  condicionat com els bolets enokitake i nameko , i s'utilitza el cultiu forestal o el cultiu de fongs. Es conrea a l'aire lliure posant el llit i cobrint-lo amb terra. El compost d'escorça o el motlle de fulles s'utilitza com a material base per al medi de cultiu del llit de fongs , i s'afegeix un 20-30% de la closca d'arròs, els residus i les serradures de fusta dura com a agents de càrrega. El segó o el segó d'arròs s'utilitza com a material nutritiu.

  • El compost d'escorça s'estén al sòl d'un bosc de fulles amples i el llit de fongs es cobreix amb compost d'escorça o humus, etc., i el miceli s'estén al material enterrat per formar un marge artificial. El miceli descompon les fulles caigudes. i naturalment els cossos fructífers es generen formant un marge proper al de .


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars (en català). Figueres: Brau Edicions, 2013, p. 1-509. ISBN 978-84-96905-98-6. 
  2. ↑ Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia. II. El Papiol: Editorial Efadós, 2021. ISBN 9788419239327. 
  3. ↑ Cuello Subirana, Josep. Els noms dels bolets. Bellaterra: Lynx, 2007, p. 493. ISBN 978-84-96553-39-2. 
  4. ↑ Joan J. Montón; Carlos Cortés, Josep Labraña, Carmelo Curcó. Bolets de les terres de Lleida: recopilació ampliada i actualitzada. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs, 2012. ISBN 978-84-96908-74-1. 
  5. ↑ Ballarà, Josep; Mercadal, Oriol; Valiente, Pere. Cerdanya amb bolets. Puigcerdà: Sinopsis, 2004. ISBN 8493388211. 
  6. ↑ Niell, Manel; Girbal, Josep «EIs noms populars dels bolets a Andorra». Revista Catalana de Micologia, 28, 2006, pàg. 209-216.
  7. ↑ Bulliard, Pierre. Herbier de la France, ou collection complette des plantes indigenes de ce royaume; Avec leurs Détails Anatomiques, leurs propriétés, et leurs usages en Medecine (en francès). Vol. 10, 1790, p. 433-480; 439. 
  8. ↑ Kummer, Paul. Der Führer in die Pilzkunde (en alemany). Zerbst: Verlag von E. Luppe's Buchhandlung, 1871, p. 1-146; 132. 
  9. ↑ Cooke, Mordecai Cubitt. Handbook of British fungi, with full descriptions of all the species, and illustrations of the genera (en anglès). Vol.: 1. London: Macmillan and co, 1871, p. 1-488; 192. 
  10. ↑ Maire, René Annales Mycologici, XI(4), 1913, pàg. 331-358; 338.
  11. ↑ He, Zheng-Mi; Chen, Zuo-Hong; Bau, Tolgor; Wang, Geng-Shen; Yang, Zhu L. «Systematic arrangement within the family Clitocybaceae (Tricholomatineae, Agaricales): phylogenetic and phylogenomic evidence, morphological data and muscarine-producing innovation» (en anglès). Fungal Diversity, 123, 1, 01-11-2023, pàg. 1–47. DOI: 10.1007/s13225-023-00527-2. ISSN: 1878-9129.
  12. ↑ Bulliard, Pierre. Herbier de la France; ou, Collection complette des plantes indigenes de ce royaume; avec leurs propriétés, et leurs usages en medecine (en francès). 10, 1780, p. 433-480; 439. 
  13. ↑ Bolets de Catalunya (Societat Catalana de Micologia) Barcelona: 1982. Vol.1, làmina 32
  14. ↑ Garrido-Benavent, Isaac; Mir, Carles; Basomba, Teresa; Escribano, Lucía; Pablo; López, Lluís; Molero, Nieves; Fos, Simón «Funga Valentina: notes 20-40.». Butlletí de la Societat Micològica Valenciana, 28, 2024, pàg. 15-61; 22.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Laessøe, Thomas; Petersen, Jens H. Fungi of temperate Europe. Princeton Oxford: Princeton University Press, 2019. ISBN 978-0-691-18037-3. 
  16. ↑ 16,0 16,1 Knudsen, Henning; Vesterholt, Jan. Funga Nordica: agaricoid, boletoid and cyphelloid genera. Copenhagen: Nordsvamp, 2008. ISBN 978-87-983961-3-0. 
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata