La mitologia xinesa és el conjunt de relats fantàstics relativament cohesionats de la cultura de l'antiga Xina. Aquesta mitologia beu de tres religions: daoisme, confucianisme i budisme.[1] Moltes d'aquestes llegendes se situen durant el període dels tres augustos i cinc emperadors. Malgrat la influència de la civilització japonesa antiga, gran part de la mitologia xinesa és única.[cal citació]
La mitologia xinesa es coneix gràcies a textos que daten essencialment de la dinastia Han. En no tenir més de 2.000 anys d'antiguitat, aquests escrits es classifiquen com a "recents". A més, van ser redactats per doctes que, de vegades, van reinterpretar la mitologia d'acord amb les seves concepcions filosòfiques. D'aquesta manera, van transformar els déus més importants en sobirans virtuosos, que regnaven en els temps antics. També van associar els déus amb les cinc direccions (els quatre punts cardinals i el centre) segons una cosmologia elaborada durant l'antiguitat primerenca.
Es pot tenir una idea del que era la mitologia xinesa "original" comparant-la amb els relats d'altres pobles de l'Extrem Orient. Si s'estén aquesta comparació a tota Euràsia, es pot apreciar que una gran part d'aquesta mitologia és d'origen indoeuropeu per la migració de la Xina per un poble indoeuropeu, els tocaris, fa més de 3.000 anys.[2]
La jerarquia de les deïtats es caracteritzen per ser un reflex de les institucions administratives xineses: un ministre presidint un grup de ministres i diversos secretaris generals. Cada déu és un buròcrata amb responsabilitats definides que informa al seu superior. "Cada mes les deïtats rendeixen comptes al seus superiors i cada any informen de la seua administració a l'Emperador de Jade," que censura o promociona. En conseqüència els déus poden canviar mentre que les funcions atribuïdes es mantenen sent traspassades a altres déus.[3]
Una característica única de la cultura xinesa és la relativament tardana aparició a la literatura dels mites sobre la creació, que ho fan després de la fundació del confucionisme, el daoisme i les religions populars. Les històries tenen diverses versions, de vegades contradictòries entre si. Per exemple, la creació dels primers éssers és atribuïda a Shangdi, Tian (el cel), Nüwa,[4]Pangu[5] o l'emperador de Jade.
A tot l'Extrem Orient i Oceania, existia un dualisme cosmològic, en què s'oposaven dos principis, per una part la llum, el Sol i el foc, per l'altra l'obscuritat, la Lluna i l'aigua. Generalment, un ocell representava el primer principi. A la Xina, es tractava d'un corb. L'ocell solar és un dels temes privilegiats de la dinastia Shang, la primera dinastia xinesa, l'existència de la qual se certifica per mitjà de l'arqueologia.
Una serp, com a animal aquàtic, representava el segon principi. La mare de Shun, un dels sobirans mítics de la Xina, pertanyia al clan de la serp, i el seu pare al de l'ocell. Per tant, Shun era el resultat de la unió dels dos principis. Aquest mite il·lustra també el totemisme de l'antiga societat xinesa, segons el qual cada clan tenia un animal avantpassat, així com l'exogàmia, que exigia als esposos que fossin provinents de clans diferents.
Xie era l'avantpassat de Shang i la seva mare s'anomenava Jiandi. Un dia, va anar a banyar-se amb els seus servents al riu del turó fosc. Un ocell negre (probablement, una oreneta o un corb) va passar per allà, portant un ou multicolor al bec. El va deixar caure, i Jiandi el va agafar i se'l va posar a la boca, empassant-se'l sense adonar-se'n. Després d'això, va concebre Xie.
En aquest relat, es tracta d'una manera particular la unió dels dos principis còsmics, ja que fa intervenir per una part l'aigua i l'obscuritat, i per l'altre un ocell.
Shangdi (上帝) apareix en la literatura cap a 700 aEC o abans (la data depèn de la datació del Shujing, el 'Clàssic de la Història'). Shangdi sembla tenir els atributs d'una persona, però no se l'identifica com a creador fins a la dinastia Han.
L'aparició de Tian (天), el Cel, en la literatura, presenta el mateix problema que Shangdi, depenent també de la data del Shujing. Les qualitats del Cel i de Shangdi semblen unir-se en la literatura posterior fins a ser adorats com una sola entitat (皇天上帝), per exemple al Temple del Cel de Pequín. La identificació dels límits entre l'un i l'altre encara no ha estat resolta.
Nüwa apareix entorn de l'any 350 aEC. El seu company és Fuxi i, de vegades, se'ls adora com a ancestres últims de la humanitat.
El Sol residia sobre un arbre, anomenat Fusang o Kongsang. De matí, s'aixecava d'aquest arbre per pondre's i dormir sobre un altre arbre, situat a l'oest.
En l'antiguitat hi havia deu sols. Un dia, aquests es van aixecar al mateix temps, infligint als humans una calor insuportable. Yi va enderrocar-ne nou amb les seves fletxes, per la qual cosa només en va romandre un. Segons la majoria dels textos, el mateix Yao va demanar a l'arquer Yi que tallés els sols en comptes d'enderrocar-los, però aquest és el resultat de la barreja de les mitologies xineses i indoeuropees, ja que Yi és un heroi indoeuropeu. Aquest mite dels sols múltiples existeix en altres pobles de l'Extrem Orient, a Sibèria, i fins i tot en alguns relats amerindis. cv
La Gran Inundació
La mitologia xinesa comparteix amb les tradicions sumèries, gregues, maies, judaiques i d'altres orígens el mite del Diluvi universal o gran inundació. En aquest cas, Yu, el Gran, amb ajuda de Nüwa, va construir els canals que van aconseguir controlar la inundació, i que van permetre a la gent cultivar les seves collites.
Deitats importants
Guan Yin
Nüwa. Va segellar el cel quan aquest va ser esquinçat, utilitzant pedres de set colors. El pegat aplicat va esdevenir l'arc de Sant Martí. Es diu que també és qui va crear la humanitat.
Fuxi. Germà o espòs de Nüwa. Se li atribueix la invenció de l'escriptura, la pesca i la caça.
Yu el Gran. Primer emperador de la semillegendària dinastia Xia. Regula el curs dels rius per tal de controlar les inundacions. En algunes versions és un drac.
Tao Tie (饕餮). Una mena de gàrgola, sovint trobada en antics recipients de bronze; representa l'avarícia. Es diu que és el cinquè fill del drac, i té un apetit tan gran que, fins i tot, es menja el seu cap.
Heian Zhuan o Epopeia de l'Obscuritat, l'única col·lecció de llegendes en la seva forma èpica, preservada per una població classificada com a part de l'ètnia Han de la Xina, a saber, habitants de l'àrea de la muntanya de Shennongjia a Hubei. El seu contingut abasta des del naixement de Pangu fins a l'era històrica.
Blazquez, Ricardo. «Cuentos y leyendas de China (annexo)». A: Cuentos y leyendas de China (en castellà). 3ª ed. Madrid: Miraguano, 2003, p. III-XIII. ISBN 84-85639-47-2.
Hodgson, Alfred J. Cuentos y leyendas de China (en castellà). 3a ed. Madrid: Miraguano, 2003. ISBN 84-85639-47-2.
