Jesús amb el disc solar, fresc del Judici Universal, de Pietro Cavallini, any 1320
El mite de Jesús és una escola de pensament segons la qual la història de Jesús de Natzaret, tal com es relata en les fonts cristianes, seria en realitat un mite. Les semblances dogmàtiques i literàries amb altres religions mistèriques demostraria que el cristianisme és el producte d'un sincretisme religiós i no d'una realitat històrica. La majoria dels estudiosos que sostenen aquesta teoria, no tots, mantenen posicions escèptiques o neguen l'existència històrica de Jesús de Natzaret.
Arguments a favor d'un Jesús mític
Els autors d'aquesta escola relacionen les creences de les religions catòlica i jueva amb l'astrologia i argumenten que s'ha creat el mite de Jesús perquè les institucions religioses poguessin tenir poder social i econòmic sota la por del poble a l'infern.
Resurrecció al tercer dia
La resurrecció de Jesús al tercer dia, segons l'escola mitològica, fou adoptada del paganisme. Els astròlegs egipcis fixen un període de tres dies en què el sol es manté en el seu lloc més baix durant el mes de desembre, motiu pel qual es deia que la divinitat solar estava morta durant tres dies per després ressuscitar. Aquesta creença va passar als evangelis cristians, on es diu que Jesús estigué mort durant tres dies per després ressuscitar a la vida.[1] Dins del monomite o camí de l'heroi de la majoria de relats mitològics apareix una revelació que sovint implica una mort i una resurrecció.
El logos
Bruno Bauer, filòsof i teòleg alemany, sostenia que l'aplicació cristiana de la paraula grega logos deriva de la filosofia grega, concretament de Filó, els estoics i Heràclit d'Efes, mort l'any 475 aC. Per tant, el logos no seria una ensenyança ni cristiana ni jueva. Bauer també assenyala la semblança de la vida de Jesús amb la del filòsof Apol·loni de Tíana.[2]
La seva mare era una verge, anomenada Mare de Déu.
Mitra era un llaç d'unió entre Déu i la gent. Era un representant de Déu a la Terra.
Fou enviat pel Pare perquè es fessin els seus desitjos a la Terra.
El seu sacrifici tenia com finalitat redimir el gènere humà.
Els seus seguidors creien en la comunió amb el pa i el vi, en el cel i en l'infern.
Rebia l'apel·latiu de La Llum, el Bon Pastor, La Veritat.
El dia sagrat del mitraisme era el diumenge.
El mitraisme es representa amb una creu en un cercle, que simbolitza el sol.
Després d'ensenyar a la Terra, Mitra ascendí al cel.[3]
Actualment està en discussió si el mitraisme va influir sobre el cristianisme o a l'inrevés. Sembla que no hi han documents escrits anteriors al segle ii, que és quan el cristianisme va començar a arrelar dins l'imperi romà. L'adoració a Mitra va tenir molt d'èxit entre els soldats romans, però era una religió secreta exclusiva per a homes i tancada als profans. Tot el que tenim són restes arqueològiques i estàtues. Malgrat això cal recordar que era una religió molt antiga provinent de Pèrsia. Els seus dogmes i creences van ser importats de l'Orient.
Anunciat per una estrella, visitat per uns homes savis amb costosos regals (Reis d'Orient).
Sanà a persones malaltes.
Caminà sobre les aigües.
Alimentà a 500 persones amb un petit cistell de pans.
Obligà els seus seguidors a la pobresa i a renunciar al món terrenal.
Mort, fou sepultat i ressuscità entre els morts.
Ascendí als cels (Nirvana).
Anomenat El Bon Pastor, Fuster, Alfa i Omega, Mestre, La Llum del Món, Redemptor.[3]
Segons aquests autors, tantes coincidències amb la vida de Jesús són producte d'un sincretisme religiós i afirmen que Jesús no va existir i que és un Mite fabricat pels primers autors cristians agafant antigues tradicions paganes.
Fonts no bíbliques
Encara que Flavi Josep, Tàcit, Suetoni i altres autors antics sovint són citats com a prova d'un Jesús històric, llurs relats són derivats, no originals. Flavi Josep, el més antic d'aquests, va néixer almenys cinc anys després de la suposada mort de Jesús. No hi ha cap testimoni directe dels fets. A més, els antics relats no-cristians de Jesús foren escrits quan el cristianisme ja estava estès.[4]
Suetoni i Tàcit esmenten un personatge de nom Crist. Realment, Crist no és un nom sinó un títol que significa l'elegit.[4] Diversos reis i personatges de l'antiguitat van portar el títol de Crist, com ara Alexandre el Gran, per exemple.
Influències de l'Antic Testament
Els defensors del Mite de Jesús creuen que els Evangelis no són històrics, sinó un tipus de midraix: narrativa creativa sobre la base de les històries, profecies i cites de la Bíblia hebrea. La majoria dels estudiosos expliquen les semblances entre els evangelis de Mateu, Marc i Lluc utilitzant la Font Q, segons la qual Mateu i Lluc deriven la major part del seu contingut de Marc i d'una recopilació de dites de Jesús conegudes com a Font Q. Mateu presenta un Jesús amb forts paral·lelismes amb figures de l'Antic Testament, com Moisès, Elies… Argumenten que no hi ha cap raó per suposar que les paraules atribuïdes a Jesús a la Font Q fossin originals seves.
Autors que han escrit sobre el mite de Jesús
Cels, filòsof grec del segle ii, comparà els relats de la resurrecció de Jesús amb els que circulaven d'altres personatges de la cultura grega.
Bruno Bauer (1809-1882) aportà una profunda anàlisi de la literatura cristiana del segle i. Ell creia que molts temes centrals del Nou Testament, especialment els que eren oposats a l'Antic Testament, podien ser trobats amb una relativa facilitat en la literatura grecoromana del segle i.
John Mackinnon Robertson (1856-1933) opinava que la creença en un Jesús Messies mort sorgí abans que el període del Nou Testament, en el marc d'una de les sectes coneguda en èpoques posteriors com a ebionites o natzarens. Aquests haurien esperat un Messies anomenat Jesús, una esperança, possiblement, sobre la base d'una divinitat de la qual es reflecteix en el nom bíblic Josuè. Robertson explica constantment els Evangelis a través de la mitologia comparada, sense fer ús de la interpretació simbòlica desenvolupada per Bauer.
