PROFILPELAJAR.COM

El mirall màgic xinès és un artefacte que té els seus orígens en la Dinastia Han (206 AC – 24 DC).^[1] Aquests eren fets de bronze sòlid. La part frontal del mirall és una superfície lluent que podia ser utilitzada com a mirall, mentre que al darrere té un disseny banyat en bronze.^[2] Quan la llum solar o una altra llum reflecteix al mirall, aquest sembla tornar-se transparent. Si aquesta llum és reflectida cap a una paret, el patró del darrere del mirall és llavors projectat a la paret.^[2]

Aproximadament al 800 AC, durant la Dinastia Tang (618–907), un llibre titulat de Recull de Miralls Antics descrivia el mètode de fabricar miralls de bronze sòlid amb decoracions, caràcters escrits, o patrons al dors que podria projectar aquest aplicant llum de qualsevol font i així generant una imatge a través d'aquest; a causa d'aquest efecte transparent, van ser anomenats "miralls de penetració lleugera" pels Xinesos.^[2]^[3]

Aquest llibre es va perdre amb el pas dels segles, però els miralls màgics van ser descrits en els Assajos de Piscina del Somni per Shen Kuo (1031–1095), qui va heretar tres d'aquests miralls.^[2]^[3] Perplex en veure que el metall sòlid podria ser transparent, Shen va endevinar que alguna classe de "tècnica quenching" era utilitzada per així produir forats massa petits per ser observats per l'ull.^[2]^[3] Tot i que la seva explicació d'índexs de refredament era incorrecta, tenia raó en suggerir que la superfície del mirall contenia uns foradets que l'ull despullat no podria detectar; aquests miralls tampoc tenien cap qualitat de transparència. (Això ho va descobrir William Bragg l'any 1932 després d'un segle sencer de polèmiques entre científics Occidentals).^[2]^[3]

Robert Temple descriu la construcció com: "La forma de mirall bàsica, amb un disseny en el darrere, era completament plana, i la convexitat de la superfície era produïda posteriorment a través de rascar i ratllar. La superfície era llavors llustrada perquè es tornés lluent. Aquests processos van causar les parts més primes de la superfície a corbar-se cap enfora i esdevenir més convexes que les porcions més gruixudes. Finalment, una amalgama de mercuri era posat sobre la superfície; això creava més deformació i conseqüentment, més curvatura. El resultat era que les imperfeccions de la superfície del mirall coincidien amb els patrons del darrere, tot i que eren massa petites per ser vist per l'ull. Però quan el mirall reflectia la llum solar contra una paret, el resultat era el de la imatge sencera, la llum reproduïa els patrons en passar a través del bronze sòlid en forma de petits rajos."^[2]^[3]

Michael Berry ha escrit un article que descriu l'òptica d'aquest esdeveniment.^[4]

Història

La Xina

L'antiga artesania dels miralls màgics xinesos es remunta a l'any 2900 - 2000 a.C. a la Xina, Egipte i al Vall de l'Indo. Aquests miralls de bronze es van fer populars i es van produir en grans quantitats durant la dinastia Han entre el període de 206 a.C. i 24 d.C. principalment a la Xina. Segons la UNESCO,^[5] al voltant del 800 d.C., durant la dinastia Tang (618-907), el llibre Registre d'Antics Miralls descrivia com fer aquests miralls que els xinesos anomenaven "miralls translúcids". Encara que va acabar perdent-se, Shen Kuo (1031-1095), que posseïa tres com a relíquia familiar, els va descriure en el seu Assaig de el tresor dels somnis. Sorprès per la capacitat d'un metall sòlid per comportar-se com si fos transparent, Shen va suposar que en la seva creació es realitzava alguna tècnica de temperat per produir arrugues superficials imperceptibles per a l'ull humà. Tot i que no tenia raó respecte als ritmes de refredament, si va encertar en la causa que deixava sense respostes als científics occidentals de segle xix. I no va ser fins al 1932, que William Bragg va descobrir que Shen tenia raó respecte a les arrugues superficials imperceptibles.^{[cal citació]}

El Japó

D'altra banda, a mesura que la fabricació dels miralls a la Xina va augmentar, aquesta es va expandir cap a Corea i Japó. De fet, l'Emperador Cao Rui i el Regne Wei de la Xina van regalar nombrosos miralls de bronze (coneguts com a Shinju-kyo al Japó) a la Reina Himiko de Wa (Japó), on van ser rebuts com rars i misteriosos objectes els quals es descrivien com "fonts d'honestedat", ja que es deia que reflectien tot allò bo i dolent sense errors. És per això que el Japó considera com un dels tres grans tresors imperials a un mirall sagrat anomenat Yata-no-Kagami.

Avui dia, es diu que Yamamoto Akihisa és l'últim fabricant de miralls màgics al Japó. El Kyoto Journal ^[6]el va entrevistar i l'artesà va explicar part de la seva tècnica, que li va ensenyar el seu pare, i això ha seguit així per més generacions.^[6]

Europa Occidental

Durant molts segles, la "màgia" d'aquests miralls va desconcertar tant als laics com als científics, els quals es van dedicar a fer diferents treballs de recerca en referència a aquest tema.

El primer mirall màgic que va aparèixer a l'Europa Occidental va ser propietat del director de l'Observatori de París, qui, al seu retorn de la Xina, va portar amb si diversos miralls i un d'ells era màgic. Aquest últim va ser presentat com una irresistible incògnita a l'Acadèmia de Ciències de França en 1844. Ningú havia vist una cosa semblant, i per més que van registrar el seu comportament, mai van poder entendre-ho del tot. En total hi va haver només quatre miralls màgics portats des de la Xina a Europa; però en 1878, dos professors d'enginyeria li van presentar a la Royal Society de Londres diversos models que havien portat del Japó. Els anglesos els van cridar "miralls diàfans" i per primera vegada van fer observacions tècniques relatives a la seva construcció. Els seus efectes eren tan meravellosos que la Royal Society va quedar hipnotitzada amb ells. Ningú, però, va poder esbrinar què produïa la fantasmagòrica i bellíssima projecció de llum a la qual van catalogar com una "il·lusió òptica impossible" i, per tant, "màgica".^{[cal citació]}

Més tard, al novembre del 2005, el físic Michael Berry, va realitzar un treball sobre aquest tema i va publicar un article que descriu l'òptica adjuntant algunes fotos.^[7]