Nascut a Benimarfull (el Comtat), entrà a formar part de l'orde dels franciscans l'any 1890. Exercí com a professor de francés als col·legis franciscans de Benissa i Ontinyent, i inicià els seus estudis comparats en llengües romàniques. Els seus primers estudis lingüístics defenien la unitat de la llengua catalana, amb treballs com: La morfologia valenciana és la mateixa que la catalana (1905), Ullada general a la morfologia catalana (1908), o Característiques catalanes usades en lo Reine de València, (1907).[cal citació]
En 1906 acudeix al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana on presentà una ponència sobre conjugació catalana. Tanmateix, aquesta ponència fou durament criticada pel lingüista alemany Bernhard Schädel,[2] que considerà que el treball de Fullana aportava poc a l'estudi de la llengua. Malgrat les crítiques rebudes, Fullana manifestà a Antoni Maria Alcover la seua satisfacció amb el resultat del congrés.[2] Tot i això, autors com Germà Colón han volgut veure en aquest i altres incidents una causa del viratge lingüístic que posteriorment prendria Fullana.[3]
En 1913 Lo Rat Penat li encarregà un estudi publicat al març d'aquell mateix any, amb l'objectiu d'unificar, en la majoria de casos, les ortografies de Catalunya i de València.[4] L'any 1915 publicà Gramàtica elemental de la llengua valenciana en què, com a membre de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, i al mateix temps per pressions polítiques de l'època, adoptà una posició convergent i intermèdia de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans amb solucions ortogràfiques dialectals. De fet, defenia per a la llengua catalana una denominació comuna que no coincidira amb un gentilici (p. ex. català, valencià, baleàric, etc.), i la seua proposta fou la denominació de llemosí, però no tingué suport dels acadèmics, que no veien cap filiació lingüística amb l'autèntic llemosí de Llemotges, un dialecte d'oc molt diferent de l'occità llenguadocià més proper al català.[cal citació]
Cap a 1914-15 anà canviant progressivament la seua postura respecte a la consideració del valencià com a part de la mateixa llengua que el català,[4] fins a arribar a publicar una gramàtica pròpia per al valencià diferent a la de Pompeu Fabra. Paradoxalment, quasi trenta anys després del seu primer treball lingüístic, l'ambient cultural valencià havia canviat i la majoria dels escriptors i gramàtics valencians assumien la unitat lingüística, i la seua proposta dialectalista no tingué gens d'èxit. En aquest sentit, en 1932 l'escriptor valencià Nicolau Primitiu, que era president de l'associació cultural Lo Rat Penat i amb qui mantenia relació d'amistat, el convencé perquè fóra el primer a signar les «Normes de Castelló»,[5] de caràcter lingüísticament unitari, probablement amb l'objectiu d'aconseguir el màxim consens entre els escriptors valencians.
Tot i signar les Normes de Castelló, un any després, el 1933, el Pare Lluís Fullana i Mira reedità la seua ortografia valenciana, sense adaptar-la a la nova normativa.[6] No seria fins a la postguerra que permetria que Francesc Ferrer i Pastor fera una reedició de la seua gramàtica valenciana, aquesta vegada adaptada a la normativa signada a Castelló.[7] Des de llavors, Lluís Fullana ja no realitzà més treballs lingüístics, i dedicà enterament el seu temps a l'orde dels franciscans.[cal citació]
Fou fundador del convent dels franciscans de Sant Llorenç i superior de la seua comunitat, també elegit pels franciscans com a ministre provincial de València. Fou elegit confessor per la reina Maria Cristina i com a acompanyant del viatge del príncep de Savoia. Escrigué també Historia de la villa y condado de Cocentaina (1920), publicà un estudi de Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia (1935), i Historia de los virreyes y capitanes generales de Valencia, parcialment editada el 1936.[cal citació]
Obra lingüística
1903 — Observacions sobre l'análisis etimològich i fònich de la nostra llengua
1903 — Observacions sobre l'análisis gráfich de la nostra llengua
1903 — Observacions sobre l'análisis ortográfic de la nostra llengua
1905 — Morfología del verbo en la lengua valenciana. Premiat en els Jocs Florals de València
1907 — Característiques catalanes usades en lo Reine de València
1908 — Juicio crítico bibliográfico de Pedro Antonio Beuter. Premiat en els Jocs Florals de València
1909 — Estudio sobre Filología Valenciana. Premiat en els Jocs Florals de València. Publicat per Tipografia Doménech, de València, 1912
1911 — Estudio crítico sobre la antigüedad de la ciudad de Játiva, en que se prueba ser la antigua Setabis de los iberos. Premiat en els Jocs Florals de València
1914 — Normes Ortográfiques. Publicat en Diario de Valencia
1915 — Gramática Elemental de la Llengua Valenciana. Tipografia Domenéch, València
1915 — Diferències fòniques, gráfiques u ortográfiques, lèxiques, morfològiques i sintáxiques entre el valenciá i el catalá. Quatre conferències pronunciades en l'Institut d'Estudis Catalans, de Barcelona
1916 — Historia de los virreyes de Valencia. Premi extraordinari de la Diputació Provincial de València, en els Jocs Florals de València
1916 — Diferències dialectals en la Llengua Valenciana. Tres conferències pronunciades en el Centre Escolar i Mercantil de València
1918 — Gramática Elemental de la Llengua Valenciana, 2a edició. Tipografia Domenéch, València
1918 — La cooficialitat de la Llengua Valenciana. Conferència oferida en la Diputació Provincial de València. Publicada en Las Provincias, de València
1918 — Noble i benemerita familia valenciana. Publicada en Las Provincias, de València
1919 — Gramatología Valenciana. Quinze articles publicats en Las Provincias
1923 — La casa de Lauria en el Reino de Valencia. Presentat en el III Congreso de historia del Reino de Aragón, vol. I de les cròniques del congrés, i novament per la impremta «Hijo de Vives Mora», València
1924 — Estudio genealógico de los Ruiz de Liori. Premi en els Jocs Florals de Lo Rat Penat
1925 — Elecció més perfècta de cinquanta temes gramaticals estil Ollendorf, Ahn, Benot, etc., escrits en valenciá vulgar i girats al valenciá clássic. Premiat en els Jocs Florals d'agost
1925 — Evolució fonográfica de la Llengua Valenciana. Revista Germania
1926 — Temes práctics per a l'ensenyança de la llengua valenciana, girats a l'estil de Martorell. Renovación Tipográfica, València.
1926 — El Palau del Real, dins revista Cultura Valenciana
1927 — Juan de Timoneda y la impresión de sus primeras obras. Publicat en Las Provincias, València
1928 — Refraner valenciá, d'Alberola. Prologo y corrección. Arte y Letras, SA, València
1928 — Evolución del verbo en la lengua valenciana. Discurs llegit en la presa de possessió en la Real Academia Española
1932 — Ortografía Valenciana. Primera edició. Impremta Semana Gráfica, València
1933 — Gramática fonamental de la llengua valenciana. Citada per l'autor en Ortografía Valenciana
1935 — Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. Publicat també per tipografia «Hijo de J. Armengol», de Castelló de la Plana
1941 — Luis de Santángel, su familia y su intervención en el descubrimiento de América. Ministerio de Asuntos Exteriores
1943 — Gramática latina. Curs Quint. Hespernia (José Luis Cosano), SA, Madrid
1943 — Gramática latina. Curs Sext. Hespernia (José Luis Cosano), SA, Madrid
1943 — Gramática latina. Curs Septim. Hespernia (José Luis Cosano), SA, Madrid
1943 — Los tartesios en España. Su lengua en relación con la latina. Revista Verdad y Vida
1945 — El poeta Auxias March, su ilustre ascendencia, su familia y sus escritores. Editorial Torres, València
1945 — Obras completas del P. Fullana, vol. I
1945 — Por qué Santo Tomás de Villanueva no asistió al Concilio de Trento. Revista Verdad y Vida
1945 — Defensa del almirante Cristóbal Colón ante la reina católica, por Luis de Santángel, escribano de ración del rey católico. Revista General de Marina
1948 — Correspondencia en Guillem Renart. Citada pel mateix G. Renart en La obra gramatical del Pare Fullana
1948 — Historia de Onteniente. Manuscrit en Ontinyent. Exemplar mecanografiat en l'arxiu de la Diputació Provincial de València, i publicat per la Diputació Provincial de València, amb el títol Bosquejo histórico de Onteniente, en 1957 i per la Caixa d'Ontinyent, en 1997, amb el títol Historia de Ontinyent (ISBN 978-84-922750-0-7)[8]
