PROFILPELAJAR.COM

Una llucana (o llumera a l'Alguer) és una finestra o claraboia vertical que sobresurt sobre el pendent d'una teulada inclinada per a donar il·luminació i ventilació als espais sota coberta o accés a aquesta, o totes dues coses alhora. La llucana es compon d'una façana vertical, de dos aiguavessos o vessants laterals i una coberta, generalment de 2 o 3 aigües, que formen llimes amb la coberta principal. La llucana va ser a l'origen una obra de fusteria que era suportada per la coberta, malgrat que la seva façana podia ser d'obra de paleta.

Les llucanes poden tenir nombroses formes, dimensions i disposicions, i tenir una o diverses finestres i ser en un o diversos nivells. També poden ser l'element de coronament d'un cos de l'edificació.

Història

Llucana de fusta en arc trevolada a l'esquerra, en arc polilobulat a la dreta

Segons l'arquitecte Eugène Viollet-li-Duc, la llucana aparegué a la primeria del període gòtic: durant el període romànic, les teulades eren poc pronunciades i les llucanes perdudes. Al segle xiii, les teulades tornaren més pronunciades i les llucanes condicionaren com a grans sales teginades en les grans residències (palau, castell, mansió). Aquestes peces havien de ser il·luminades i airejades.^[1] Les primeres llucanes recobertes de plom o de llosa en aquests edificis eren de fusta i amb gablets calats (sovint en arc trilobulat encaixat entre dos tirants); els picapedrers manllevaren posteriorment aquesta forma als fusters per a construir finestres de teulada de pedra amb gablet i pinacles. La seva funció decorativa s'escampà en el gòtic flamíger i especialment en el Renaixement per esdevenir durant els segles següents elements més simples.^[2]

Un dels primers usos de llucanes fou en les obertures esveltes que fornien ventilació a les agulles de les esglésies i catedrals gòtiques. Un exemple primitiu en són les golfes de la torre de la catedral de l'església de Crist, a Oxford. Les llucanes s'han utilitzat en l'arquitectura domèstica a Gran Bretanya d'ençà del segle xvi.^[3] A França, les llucanes van ser popularitzades per l'arquitecte Francois Mansart, que les va usar extensament en les teulades de París del segle xvii —al punt de donar nom a una classe de coberta i de finestra de llucana, la mansarda.^[4]

Llucana gòtica del castell d'Amboise
Llucana de pedra amb gablet i pinacle
Llucana renaixentista del castell d'Azay-le-Rideau
Llucana renaixentista del castell d'Amboise
Llucana renaixentista del castell deVillandry
Llucana renaixentista del château de Chambord.
Llucana cenyida i enquadrada per volutes del segle xvii

Tipus de llucanes

Les llucanes tenen moltes formes; llur denominació varia segons els països i regions.^[5]

Segons llur ús, es distingeixen dues classes de llucanes:

Les llucanes d'accés que serveixen per a entrar els articles pesants o voluminosos (fenc, farratge, etc.) a la golfa amb corriola o com a porta).
Les llucanes finestra que serveixen per a fer habitable (il·luminació i ventilació) una golfa.

Llucanes segons l'ús
Golfa d'accés: golfa-corriola en Lagny-sud-Marne .
Golfes de finestra.

Segons llur posició en relació al mur trencaaigües (aquell perpendicular al pendent de la coberta, tingui ràfec o no, amb canaló o trencaaigües), es distingeixen:

llucana de façana, la façana de la qual es recolza en el mur trencaaigües. Pot interrompre al ràfec o no;
llucana reentrant, la finestra de la qual està gairebé enterament sota el pendent de la teulada i retirada en comparació del descobert del mur trencaaigües, del qual està separada per una terrassa. La llucana reentrant té laterals reentrants. Pot causar problemes d'estanqueïtat;
llucana de vessant està recolzada en el curs d'un vessant de la coberta. Es pot utilitzar per a il·luminar un segon nivell de golfes.

Llucanes segons la posició en relació al mur
Llucana de façana.
Llucana reentrant a París.
Llucana sobre les aigües en diversos nivells.
Un altre exemple de Llucana en diversos nivells.

Llucanes de petites dimensions:

L'ull de bou, una llucana l'obertura de la qual és circular o oval;
outeau o llucana punxeguda, llucana de dos pendents recobrint una obertura triangular o més rarament rectangular, sense part de paret.^[6]
chien-assis (gos assegut) designava a l'origen una llucana petita destinada a la ventilació, amb la part frontal més alta per a recollir més bé la llum.

Llucanes petites
Ull de bou a Viena.
Outeau o llucana punxeguda, solament de ventilació.
Llucana chien-assis, o de pendent capgirat.

Denominacions en relació al front o façana de la llucana mateixa:

llucana frontó es caracteritza pel seu frontó triangular o curvilini;
llucana historiada es caracteritza pel seu timpà ornat d'escultures d'armes o de baixos relleus i la seva coronació retallada en arcades o acabada en pinacles;
llucana flamenca està construïda en obra de pedra o de maó i coronada per un frontó de múltiples resaltos dissimulant la vista de la coberta;
llucana pendent o llucana molinera, col·locada en alineació vertical amb la part davantera i l'espai de la qual davalla per sota de la coberta mateixa.

Llucane segons llur front
Llucana frontó del Palau de Justícia de París.
Llucana historiada, frontó i cariátides de la façana sud del pavelló Turgot del Palau del Louvre (ca. 1857).
Llucanes flamenques.
Llucanes a la molinera del castell de Laxion, Cornhac.

Denominacions en relació a la posició de la llucana en la coberta:

llucana jacobina, dita també llucana de dues aigües o llucana en cavallet, amb una coberta en dues parts de les quals la cresta és perpendicular a la coberta principal i té un pinyó o un frontó en façana;
llucana senyoreta^[7] està col·locada en la part superior d'una golfa i acaba amb un sostre triangular cònic;
llucana rampant la teulada de la qual és d'un sol pendent lleuger;
llucana en forma de trapezi o golfa holandesa: llucana rampant els flancs laterals de la qual estan inclinats;
llucana a la caputxina, també dita llucana caputxina o golfa de vessants, està coberta amb un sostre amb tres aigües amb una cresta en la part frontal;
llucana bombada o llucana en arc o arcada, la teulada del qual té la forma d'un arc de cercle, uneix làmines de zinc o de coure permetent una execució de les més modernes;
llucana carrée (quadrada), la teulada de la qual és habitualment de dues aigües i amb cimera horitzontal, és denominada claraboia en les construccions modernes.
llucana cimera o llanterna de coberta està disposada en la part superior d'una golfa i acaba la cimera d'una coberta amb pinyó.
llucana a la Mansart està perforada en el brisis de les cobertes amansardades. Deu el seu nom a l'arquitecte François Mansart.

Esquemes de llucanes
Llucana jacobina
Llucana a la caputxina
Llucana rampant
Schleppgaube (schräg)
Llucana holandesa o en forma de trapezi
Llucana cella o en boca de granota
Outeau o llucana punxeguda
Clocheton

Llucana amb gablet o frontó
Llucana a la caputxina
Llucana rampant
Llucana cella o en boca de granota
Llucana «belle voisine», amb xassissos juxtaposats
Outeau de gran dimensió

Galeria d'imatges

Església de Santa Catalina, Toruń
Curiosos ulls amb nas
Llucana en una coberta de palla a Norderstapel
Llucana de dos nivells a Ulm, Baden-Württemberg
Llucanes modernes envidrades

Referències

↑ Lucarne en el Dictionnaire raisonné de l'architecture française du XIe au XVIe siècle tomo 6.
↑ Eugène Lefèvre-Pontalis, Les origines des gâbles, Extraído del Bulletin Monumental de Caen, tomo LXXI, p. 20-23, 1907.
↑ «Traditional Dormer Windows: Design Guide». tewkesbury.gov.uk. Tewkesbury Borough Council. [Consulta: 23 maig 2016].
↑ Maddox, Nathania. «ABOUT DORMERS». chicagometalsupply.com. Arxivat de l'original el 8 de desembre de 2015. [Consulta: 17 juny 2015].
↑ Jean-Marie Pérouse de Montclos, Architecture - Vocabulaire typologique, 1972.
↑ Llucana petita de ventilació, que té un bastiment a diferència de la gatera.
↑ En referència a les dames que duien lligadures triangulars a l'Edat Mitjana.