Premi Internacional d'Humor Gat Perich 2009; Premi Personatges TVM, 2009; Premi Humoris Causa 2011; Premi Notari de l'Humor 2015; Premi Press Cartoon Europe 2015
Forma part del consell de direcció de l'Instituto Quevedo del Humor[4] de la Fundació General de la Universitat d'Alcalá presidit per Forges i Antonio Mingote Barrachina[5] des de la seva fundació. Se'l considera un dels principals especialistes a Catalunya pel que fa a dibuix d'humor i premsa satírica.[6] També és president de Dibuixants sense fronteres[7] i membre de l'associació internacional de dibuixants d'humor auspiciada per l'ONU Cartooning for peace.[8]
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, de jove ja va participar en la creació de revistes com Manikómik o Escudella i Carn d'Olla a la seva Berga natal, però va començar la seva carrera professional mentre era estudiant a la revista El Triangle el 1994. El mateix any va començar a col·laborar al diari Regió 7, i ben aviat va començar a dibuixar per La Vanguardia i Mundo Deportivo, on fa la vinyeta d'humor des de 1997. Com a ninotaire, la seva obra pren dimensió internacional durant la primera dècada del segle XXI[12] i publica a premsa francesa, italiana i nord-americana les seves vinyetes i caricatures d'actualitat. En l'era digital, llença dibuixos i comentaris a la blocsfera des del seu blog al diari La Vanguardia, El último monoArxivat 2009-09-06 a Wayback Machine., i el seu bloc personal, Kapdigital, tot i que és a Gargots on podem trobar la seva pàgina web i portfoli estable.
El 1994 va començar la seva carrera professional dibuixant a la revista El Triangle, i ben aviat passà a La Vanguarida i Mundo Deportivo[13]. El 1997 va publicar el seu primer llibre de dibuixos, titulat Sense Kap ni peus.[13] Des d'aleshores ha publicat molt altres llibres amb les seves vinyetes i ha participat en volums col·lectius d'humor gràfic.[14] Avui, Kap és un dels imprescindibles del circuit internacional de l'humor gràfic, i les seves vinyetes han aparegut en recopilatoris a diversos països europeus i del continent americà.[15][16][17][18][19][20]
Estudiós i divulgador de l'humor gràfic, escriu regularment sobre aquest tema a la revista Sàpiens. Se'l considera un dels principals especialistes a Catalunya pel que fa a dibuix d'humor i premsa satírica.[6] En aquest sentit, ha dirigit una gran quantitat d'exposicions com "Trazos", un recorregut pels 100 anys d'humor gràfic del diri esportiu El Mundo Deportivo, mostres sobre Joaquim Muntañola ("L'art de riure, l'art de viure", comissariada juntament amb Néstor Macià), Tísner, Perich ("Perich i Autopista, humor sense peatges"), i altres sobre política, futbol o història mitjançant vinyetes i caricatures. Ha publicat una vasta panoràmica de l'humor gràfic català al tombant del segle XXI al portal Tebeosfera, i ha col·laborat amb institucions com Ficomic,[21] la Fundación General de la Universidad de Alcalá de Henares la Universidad de León,[22] la Universitat Internacional de Catalunya o la Universitat d'Alacant. També ha escrit un estudi sobre les vinyetes antifeixistes de Lluís Bagaria durant la guerra civil: Bagaria. La guerra no fa riure (Dux EditorialArxivat 2007-12-13 a Wayback Machine.), en què analitza i contextualitza la producció del genial caricaturista barceloní durant la guerra civil, abans del seu exili a París i a l'Havana; un estudi sobre la faceta de ninotaire d'Avel·lí Artís Gener, Tísner: L'humor gràfic de Tísner (Pagés ed.); el caricaturista i dibuixant vallesenc Andreu Dameson – Andreu Dameson, geni de la caricatura (Dux Elm, 2011); ha recuperat el llegat de Jaume Perich –Perich sense caducitat (Efadós, 2015), fet conjuntament amb la filla de Perich, Raquel Perich[23] i s'ha encarregat de l'edició d'unes memòries inèdites de Perich, titulades Un abric verd penicil·lina[24]– i volums que estudien i recopilen les caricatures sobre la monarquia espanyola o la caricatura anticlerical.
L'any 2009 li van concedir el Premi Internacional d'Humor Gat Perich,[9] l'any 2015 el Premi Notari de l'Humor de la Universitat d'Alacant. El febrer de 2016 es feu públic que havia aconseguit guanyar alhora el primer i tercer premi d'un dels certàmens més prestigiosos del món de l'humor gràfic, el Press Cartoon Europe (PCE), guardó que reconeix les millors vinyetes publicades en premsa europea al llarg de l'any.[10] L'any 2017 fou distingit a Girona amb el premi LiberPress.[11]
La tardor de l’any 2021 va publicar la seva primera novel·la gràfica, amb guió de l'escriptor també BerguedàJordi Cussà. Es tracta d’una adaptació de la primera novel·la de Cussà, l’aclamada Cavalls Salvatges, en la que el duo explora les vivències d’un grup de joves endinsats en el món de les drogues durant els setanta i els vuitanta. Cussà va reescriure la seva obra per adaptar-la a les necessitats narratives del llenguatge del còmic i Kap hi desplega interessants recursos estilistics, allunyant-se del seu estil humorístic característic per crear una obra intensa, vibrant i profunda.[27]
Forma part del Consell de Direcció de l'Instituto Quevedo del Humor[4] de la Fundació General de la Universitat d'Alcalá presidit per Forges i Antonio Mingote Barrachina[5] des de la seva fundació. També és president de Dibuixants sense fronteres,[7] membre de l'associació Internacional de dibuixants d'humor auspiciada per l'ONUCartooning for peace,[8] fundada pel dibuixant Plantu i de l'associació internacional amb seu a Caen, United Sketches for Freedom. Col·labora des de fa anys amb l'associació Liberpress, i forma part de les entitats Tantatinta,[28] i El Web Negre.[29] –dedicades a la divulgació de l'humor, el còmic i el dibuix– i és assessor de continguts del museu digital dedicat a l'humor gràfic Humoristan. Des de l'estiu de 2013 codirigeix la revista cultural Tentacles juntament amb Jordi Riera Pujal. L'any 2017, juntament amb la cooperativa L'Apòstrof va impulsar la publicació satírica de denúncia Illegal Times,[2] que reuní un nombrós grup de dibuixants catalans i internacionals per denunciar un seguit de vulneracions de drets fonamentals a Catalunya. L'any 2015, després dels atemptats a la revista satírica francesa Charlie Hebdo, fou un dels encarregats de fer la versió en castellà de la revista que es va editar en diversos idiomes per respondre a l'atac.[30]
Filosofia
Kap ha teoritzat a bastament sobre els mecanismes de l'humor i la sàtira en diversos dels seus llibres. També ha deixat clares les seves opinions sobre aquest tema en diverses entrevistes. Sobre els límits de la llibertat d'expressió i els límits de l'humor, es manifesta contundent:
«
La sàtira no pot tenir límits
»
, i matisa aquesta afirmació explicant que:
«
Jo entenc la sàtira com una disciplina de la filosofia. La sàtira és una eina per interpretar la realitat. Per tant, es tracta de pensar i el pensament no té fronteres. Tot s'ha de plantejar i tot s'ha de poder discutir. L'únic problema de l'humor satíric és la seva contundència, és una eina agressiva.[31]
»
«
El mal gust serveix a vegades per despertar la societat, estem massa adormits. A l'humor gràfic darrere de l'exabrupte sempre hi ha alguna cosa més: la provocació no és la finalitat.[31]
»
Kap s'ha plantejat sovint quins són els mecanismes que provoquen l'humor i com l'han emprat diversos autors en diverses publicacions al llarg de la història de l'humorisme,
«
El joc, la ironia, la sàtira formen part de l'humor i l'humor –mecanisme de descàrrega segons Freud; part del desenvolupament evolutiu del llenguatge segons Burling; mecanisme social segons Provine i Fischer; mecanisme per afrontar l'estrès o l'adversitat segons Lefcourt...- és connatural a l'ésser humà. És a dir que si el règim polític no permet que la sàtira sigui a la premsa, aquesta pulsió satírica sortirà al teatre, als acudits orals, a la literatura, a la música...(...) La sàtira, al contrari que la ironia, que la metàfora, que la metonímia, que el sarcasme, sempre és agressiva. En el fons la intenció de la sàtira és constructiva, però els mecanismes que utilitza són sempre destructius[32]
»
En la seva obra teòrica ha analitzat a fons la relació de la imatge amb la sàtira, i ha exposat valuosos arguments sobre la funció de l'humor gràfic:
«
Així com una fotografia reprodueix la realitat, el dibuixant filtra l'esmentada realitat, o la reinterpreta, per la qual cosa la imatge resultant sempre acaba per tenir un valor afegit. I és que el missatge, la idea, el contingut, diguem-ne com vulgueu, és la part més important del dibuix satíric. (...) la sàtira funciona com un mirall, ja que no deixa de ser una representació gràfica que distorsiona una realitat preexistent per aconseguir algun efecte comunicatiu. La sàtira perd sentit si hom no pot reconèixer l'objecte reflectit. (...) La iconografia satírica es pot utilitzar com a arma perquè acostuma a transportar un missatge transgressor. Un dels motors més potents de la caricatura és la seva capacitat de provocació i transgressió. Transgressió icònica o estètica, o provocació ideològica.[33]
»
«
L'humor pot ser satíric, corrosiu i violent, però també tendre i poètic. És una eina de convivència.[34]
»
«
Els humoristes tenim un paper social important: correspon a fer riure, picar, incordiar, ser la mosca collonera.... Però alhora fer aquest exorcisme de convertir les coses lletges, dures i desagradables en coses païbles, ajudar que la societat les pugui assimilar. (...) provocar aquest canvi d'estat mental un cop passada la por. (...) Quan pots riure d'una cosa ja ha pres una dimensió controlada per l'ésser humà, i superes la por i l'angoixa.[35]
»
«
(L'humor gràfic) és un gènere d'opinió, si bé l'humorista no construeix el seu discurs mitjançant les paraules sinó a través d'imatges.[36]
»
Obres
A més de fer dibuixos assíduament en diversos mitjans de comunicació, ha publicat més de quaranta llibres, sense comptar-hi els que tan sols ha il·lustrat. D'aquests, una vintena de llibres són de les seves vinyetes d'humor gràfic, entre els quals hi ha Sense Kap ni peus, el seu primer llibre, o Barça: 100 años con buen humor, que explica amb humor la història del club de futbol, així com La Patumàquia, poètica i humorística visió de la festa berguedana per excel·lència, la Patum i recopilatoris dels seus dibuixos publicats a premsa, com El Maragallato –sobre els anys de govern del Tripartit–, Pujol i fa sol –sobre Jordi Pujol– o Som i serem –sobre la identitat catalana i la necessitat de reformular el marc polític– a més dels quatre volums que recullen les vinyetes esportives, a la col·lecció "pelotazos". Una quinzena dels seus llibres són assaig, biografies i estudis sobre dibuixants, revistes satíriques i història de la caricatura.
També ha deixat constància de la seva particular visió de la política i del futbol, en un format d'assaig humorístic i irreverent, barrejant textos àcids i dibuixos satírics en els llibres Manar, manar! i Bojos pel futbol publicats per Angle Editorial.
Amb els seus dibuixos i ha participat en moltes altres iniciatives col·lectives (El Milhomes, Enfoteu-vos-en, Rescatallats, Fins als Borbons! o els recopilatoris anuals d'acudits de l'editrial Efadós: Any d'Estelades (2012), Any de sobres (2013) i Any de consulta (2014), juntament amb els principals humoristes gràfics de la premsa catalana: Ferreres, Batllori, o Fer. A més, ha il·lustrat d'altres llibres fets per diversos autors, sobretot de temàtica esportiva (¡Que sabrá usted de fútbol!, Los 200 mejores chistes deportivos, Urruti t'estimo!) i de tradicions populars catalanes (El cabàs de micacos, Guia del Berguedà, El tres i el set números meravellosos, Llegendes dels capgrossos i els gegants d'Esplugues, El Quixot dels ignorants), entre altres (Restaurantes originales de Barcelona, La Bugadera).
Ha realitzat exposicions a Barcelona, París, Granada, Madrid, Mèxic i altres llocs.[37] Per altra banda, la seva obra és habitual dels circuits internacionals d'humor gràfic, havent aconseguit un premi Humoris Causa a la bienal "Humor i Fantasia" (Itàlia), i mencions al Festival Internazionale di Humor gráfico (Itàlia), al Press Cartoon Europe de Bélgica o al World Press Cartoon.[38]
Des del 2006 hi ha una de les seves obres de gran format –una caricatura al gouache de Josep Pla– a la Galeria de Cronistas Parlamentarios de les corts espanyoles.[39] L'any 2013 fou un dels dotze dibuixants d'arreu del món[40] que va poder deixar la seva empremta en un tram del mur de Berlin instal·lat al Memorial de Caen, Centre Internacional de la Pau, en el reanomenat "Mur de la llibertat", reivindicant la llibertat d'expressió de pensament.[41]
