Germà del cineasta Manuel Labordeta i del poeta Miguel Labordeta, oncle del músic Juan Manuel Labordeta, pare de l'actriu Ana Labordeta i de la novel·lista Ángela Labordeta i tot un personatge popular, símbol de l'Aragó contemporani, és considerat «el més important cantautor aragonés i una de les persones més decisives en la recuperació de la consciència regional aragonesa».[1]
Per por a més represàlies, la família va escolaritzar el jove José Antonio al Colegio Alemán saragossà fins que va tancar el 1943, any en què l'Alemanya nazi començava a perdre la guerra. Llavors, va continuar els estudis a l'escola paterna, on va fer el batxillerat junt a futures personalitats com Emilio Gastón i, en acabant, va començar la carrera de dret; el 1953, durant el tercer curs, son pare es va morir i Labordeta se'n va passar a lletres. L'escola familiar va passar a mans del seu germà poeta, catorze anys major que ell, el qual passaria a exercir un rol patern sobre el seu germà menut.[3]
Literatura
L'any 1957 li van tocar trenta mil pessetes en la loteria i se'n va anar un mes sencer al parador de Turisme de San Juan de la Peña a llegir-se l'Ulisses de James Joyce: influït per Miguel, va fundar i dirigir la revista Orejudín (1958–1959) i publicà en la Papageno (1958–1960), ambdues publicacions sorgides al voltant de la tertúlia Niké i de l'Oficina Poética Internacional. Finalment, es va llicenciar en filosofia el 1960 i se'n va anar a treballar de lector d'espanyol a Ais de Provença, a les acaballes de la Quarta República, on donava classe als pied-noirs: allà va escoltar per primera volta els discs de Brassens, Brel i Léo Ferré[4] i va escriure Sonata ibérica, un poemari influït per Machado, que encara continua inèdit.[5]
Ensenyament
Dos anys després, se'n va tornar a l'Aragó i, en casar-se amb Juana de Grandes el 29 de setembre de 1963, ambdós es traslladaren a Terol per treballar de professors en una escola laica fundada per un amic seu: allí, ella exercia de mestra de grec i ell, d'història. Entre els alumnes que va tindre Labordeta durant esta època, figuren el president d'EndesaManuel Pizarro, el polemista Jiménez Losantos, el dibuixant Carlos Azagra o el polifacètic Joaquín Carbonell: junt amb est últim i Cesáreo Hernández va començar a cantar, amb trenta-tres anys, en novembre del 68. La seua primera aparició en públic va ser a Belchite (el poble de la mare de Serrat), on un amic seu li va dir «maño, no vuelvas nunca más a cantar. Te quiero mucho, pero lo haces muy mal y además eso es cosa de maricones.» Durant els huit anys d'estada a Terol, van nàixer les seues primeres dues filles, Ana i Ángela; la tercera, Paula, va nàixer en tornar a Saragossa. L'any 1985, va demanar l'excedència i ja no va tornar a exercir de professor.
Música
Labordeta compongué la seua primera cançó (Réquiem para un burgesito) l'any 1964, influït per Georges Brassens i avorrit de fer classes i oposicions, però no es convertí en cantautor fins que aplegà a Terol: ja establert allà, el professor valentí José Sanchis Sinisterra trobà un anunci en Cuadernos para el diálogo en el qual demanaven cançons d'autor. Labordeta gravà una cinta amb les seues composicions en l'estudi de Radio Teruel —segons el seu ex alumne Joaquín Carbonell, també en gravà una en Radio Zaragoza dedicada al Che Guevara— i les envià en cinta a Madrid; a finals del 1968 el cridaren per a què anara a gravar-ne tres als estudis Philips un 10 d'octubre i, com ell entrà en l'estudi després d'Hilario Camacho, Elisa Serna i Ignacio Fernández Toca i est últim havia titulat el seu disc Andros I, Labordeta batejà el seu com a Vol. II. Després d'enregistrar Réquiem por un burguesito, Los masoveros i Los leñeros amb l'acompanyament de músics d'estudi, com encara n'hi havia lloc per a una altra cançó Labordeta tocà Las arcillas sol amb la guitarra. L'EP de quatre cançons, editat per Edumsa, va ser segrestat l'any següent per les autoritats; es va reeditar el 1971 com a complement de Cantar y callar, un dels primers llibrediscs de l'època, però no aparegué en CD amb la portada original fins a l'any 2019.[6]
El 1975 va publicar Tiempo de espera, que inclou la seua peça més coneguda, Canto a la libertad, escrita en el seu retir de Villanúa:[7] ja en democràcia, la seua cançó va ser proposada pel Partido Aragonés com a himne oficial d'Aragó, però al final el PSOE i el PCE votaren en contra. Es va semiretirar públicament de l'ofici de cantautor, amb un concert a la plaça del Pilar el 4 d'octubre de 1991, encara que d'ençà ha ofert concerts puntualment, en solitari o junt amb Carbonell i Eduardo Paz en l'espectacle Cantautores aragoneses, que els va tornar a ajuntar en un concert històric retransmès per Aragón TV l'11 d'octubre de 2006 que, en acabant, ha girat per ciutats com Fraga i Osca (en el festival Periferias).[8]
En retirar-se de la política «per cansament ideològic», ocasionalment residia a Altafulla;[18] va escriure la novel·la Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados (2009),[19] actuà en l'Expo de Saragossa, i el 2006 se li va diagnosticar un càncer de pròstata, que el portà a la mort el 2010;[20] el Rolde de Estudios Aragoneses ha reeditat el Cantar i callar de 1968, encara inèdit en CD, amb ocasió de la publicació del llibre col·lectiu José Antonio Labordeta: creación, compromiso, memoria (amb més de seixanta col·laboracions al voltant de la figura i la trajectòria de l'homenatjat),[21] presentat el 26 de novembre en una festa al Teatre Principal de Zaragoza.[22]
Mort
Labordeta morí a l'Hospital Universitari Miquel Servet de Saragossa, el 19 de setembre de 2010, als setanta-cinc anys.[23]
El funeral tingué lloc el matí del 21 de setembre en un acte familiar al cementeri de Torrero: després de la cerimònia i de la incineració, la viuda i les filles depositaren el centre dels flors que duia la taüt davant de la tomba de Joaquín Costa.[24]
Obra
Bibliografia
La producció literària de Labordeta és la major de totes les seues aficions per l'antiguitat i la constància del ritme de publicació; amb tot, potser és la seua faceta menys coneguda, a la qual caldria afegir els nombrosos articles en premsa o el poemari inèdit adés esmentat.[25]
biografia en còmic per Azagra, Revuelta i Viñuales
Discografia
La major part de la seua discografia va ser recopilada l'any 2004 en Cantar y no callar (1975-1995), una caixa de tretze compactes reeditats per Dro: bàsicament, tots els discs editats per Fonomusic, Cantar i callar reeditat per Picap en CD i en format digital.[27]
El vessant actoral de Labordeta és la més tardana de les seues activitats: a banda dels papers protagonistes ressenyats a continuació, Labordeta també va treballar el 1988 com a amfitrió del programa En la cadiera per a TVE a Aragó, pel qual passaren els cantautors més importants del moment, a més de les seues incursions puntuals de contertulià en diversos programes de debat o com a actor convidat en sèries televisives com 7 vidas.[50]
Reconeixements
El Parque Grande
Orde de Saurí
El govern de Nicaragua va concedir a José Antonio Labordeta l'orde de Saurí el 2003, la seva màxima distinció nacional.
Medalla d'Or al Mèrit en el Treball
El Consell de Ministres del divendres 4 de desembre de 2009 va acordar concedir la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball a José Antonio Labordeta. Aquest reconeixement pretén "premiar i destacar el mèrit d'una conducta socialment útil i exemplar en l'acompliment dels deures que imposa l'exercici de qualsevol treball, professió o servei".[51]
Doctor honoris causa per la Universitat de Saragossa
El 6 setembre 2010, li va ser lliurada la Gran Creu de l'orde d'Alfons X el Savi atorgada pel govern d'Espanya.
Medalla d'Aragó
És el màxim guardó de la comunitat autònoma. El seu objecte és reconèixer i prestigiar la tasca de persones físiques o jurídiques, o d'organitzacions, centres o col·lectius de pública i reconeguda identitat social, en la defensa dels valors i identitat aragonesos. Li va ser concedida a títol pòstum, i lliurada el 20 de setembre de 2010.
Parc Gran José Antonio Labordeta
L'ajuntament de Saragossa va aprovar denominar Parc Gran José Antonio Labordeta al que fins ara portava el nom de Parc de Primo de Rivera, i que la ciutadania coneixia popularment com a Parc Gran, una de les zones verdes més conegudes de la ciutat.
_cropped.jpg)
.svg){kind=small}
