Va estudiar lleis a Bonn, Heidelberg, Múnic, Berlín i París i es va establir com a consultor a Colònia. A conseqüència d'un viatge en 1864 a Espanya es va convertir en un entusiasta hispanòfil i va mantenir correspondència epistolar amb importants escriptors espanyols del seu temps; des de llavors es va convertir en un actiu propagandista de tot el que era hispànic i totes les seves obres van dur la petjada inspiradora del que era espanyol i català. Va instaurar a Colònia uns Jocs Florals a imitació dels de Barcelona. El 1909 va crear un premi anual, el premi Fastenrath de novel·la, poesia i assaig, que concedeix la Reial Acadèmia Espanyola en el seu nom. Va traduir obres de José Zorrilla, Gaspar Núñez de Arce (de qui va traduir la seva Lutero), Manuel Tamayo y Baus, Juan Valera y Alcalá Galiano, Manuel Bretón de los Herreros, José Echegaray, Víctor Balaguer, Ventura Ruiz Aguilera i altres; el seu entusiasme es va estendre a la poesia catalana, que també va traduir (Katalanische Troubadoure der Gegenwart, 1887).[2]
Es va casar amb Luise Goldmann (1858-1914), que va executar la voluntat testamentaria del seu marit en instaurar dos premis que duen el seu nom, un en llengua castellana lliurat per la Reial Acadèmia Espanyola, i un altre en català, ja extint, que es lliurava durant els jocs florals de Barcelona.
Obres
Són de temàtica hispànica Ein spanischer Romanzenstrauss (Leipzig, 1866),[3]Klänge aus Andalusien (Leipzig, 1866),[4]Hesperische Bluten (1869), Die zwölf Alfonsos von Kastilien (1887);[5] romanços i cançons a Die Wunder Sevillas (Leipzig 1867);[6]Hesperische Blüten (Leipzig 1869), Immortellen aus Toledo (Leipzig 1869)[7] i els dos volums de Das Buch meiner spanischen Freunde (Leipzig 187l).[8] Tenia especial predilecció per Pedro Calderón de la Barca, a qui dedicà dues monografies (Calderón de la Barca, Leipzig, 1881; Calderón in Spanien, Leipzig, 1882). Altres obres seves són Granadische Elegien, Leipzig, 1885; Von Hochzeit zu Hochzeit. Lieder aus sonnigen Tagen (Viena, 1883); Maravillas hispalenses; Ecos de Andalucía; Siemprevivas de Toledo etcétera. En castellà va escriure Pasionarias de un alemán español (1872) i La Walhalla y las glorias de Alemania (1872).
Fons personal
El fons personal de Johannes Fastenrath dipositat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona el formen un total de 2.041 documents dels quals 1.990 són cartes; els restants cinquanta-un documents, inventariats conjuntament amb l'epistolari, són impresos, excepte dos, que són manuscrits.[9]
Trost Karl-Heinz, «Johannes Fastenrath y sus amigos españoles», Anuari de filologia. 1991, 14 (2): 123-130.
Hildegard Schmökel: «Johannes Fastenrath, ein Freund Spaniens aus Köln», Jahrbuch des kölnischen Geschichtsvereins (JbKölnGV) 42/1968; 189-198.
Ernst Hirsch: «Johannes Fastenrath und die württembergischen Waldenser»", Zeitschrift für Württembergische Landesgeschichte (ZWLG), Jg. XXX, Heft 2. Stuttgart: W. Kohlhammer Verlag, 1970; 408-411.
Titus Heidenreich: «Johannes Fastenrath und Mexiko. Themen und Folgen der Briefe (1889 ff.) von Otto Engelbert Freiherr von Brackel (1830-1903)», a: Manfred Tietz (Editor): Das Spanieninteresse im deutschen Sprachraum. Beiträge zur Geschichte des Hispanistik vor 1900. Frankfurt am Main: Vervuert Verlag, 1989 (Edition der Iberoamericana III, 27).