Va estudiar a les universitats d'Alcalá i Salamanca després d'haver-se educat en un col·legi jesuïta de Madrid.[2] Va deixar els estudis religiosos el 1620 i el 1623 va fer la seva primera comèdia dramàtica, l'obra "Amor, honor i poder". Va viatjar per Itàlia i Flandes, com era costum entre els joves de famílies benestants de la seva època. Des del 1625 va iniciar la seva trajectòria a la cort, on de seguida es va guanyar el prestigi, i aquesta va ser l'època de les millors obres.
Els temes de Calderón són els típics del barroc i estan envoltats de pessimisme existencial. Es pregunta sobre què és la realitat, sobretot tenint en compte els enganys de la societat, ja que tota la vida sembla un somni. L'individu està asfixiat pels convencionalismes i les enveges, que no el deixen ser lliure ni mantenir els seus principis, entre els quals destaca l'honor. La religió ocupa un paper central: defensa una pietat autèntica i respectuosa amb els dogmes del catolicisme. L'amor apareix com el motor de l'acció per als personatges, caracteritzats per un parell de trets del seu caràcter que els fan propers a l'arquetip.
Estil
Calderón fa girar tota l'obra al voltant d'un dilema existencial que pateix un personatge. Escriu en vers i amb abundància de monòlegs simbòlics. La seva recerca formal l'emmarca dins el culteranisme, amb una llengua plena de metàfores, referències literàries i musicalitat. S'inspira en Lope de Vega en la concepció de l'acció dramàtica i l'escenografia (a la que dona més importància).
Obres de creació basades en les de Calderón
Celos aún del aire matan (1660), Ni amor se libra de amor (1662), La estatua de Prometeo (1670), El hijo del sol, Faetón (1675), Contra el amor desengaño(1679) i Hado y divisa de Leonido y Marfisa (1680), òperes amb llibret de Calderón i música de Juan Hidalgo.
Música per a El secreto a voces (1671) per Giovanni Maria Pagliardi.
Aldimiro overo, Favor per favore (1683) i La Psiche o vero Amore innamorato (1683), òperes amb música d'Alessandro Scarlatti i llibrets de Giuseppe Domenico de Totis, respectivament sobre XX i Ni amor se libra de amor.
Isabelle et Fernand ou L'Alcalde de Zalaméa (1783), comédie mêlée d'ariettes de Stanislas Champein, amb llibret de L.-F. Faur sobre El alcalde de Zalamea.
Pedro de Zalaméa (1884), grand-opéra de Benjamin Godard, amb llibret de Léonce Détroyat i Armand Silvestre, a partir d'El alcalde de Zalamea.
Dommeren i Zalamea (1892), òpera de Christian Frederik Emil Horneman, sobre El alcalde de Zalamea.
Der Richter von Zalamea (1899), òpera amb música de Georg Jarno i llibret de Viktor Blüthgen, sobre El alcalde de Zalamea.
Dues cançons de Der Richter von Zalamea (1904), amb música de Richard Strauss, amb la traducció de Rudolf Presber.
Dame Kobold (1916), òpera amb música i llibret de Felix Weingartner sobre La dama duende.
Der Sünde Zauberei (1929), òpera de Walter Courvoisier sobre la traducció d'Eichendorff de Los encantos de la culpa.
La vita è sogno (1941), òpera en tres actes amb llibret i música de Gian Francesco Malipiero, sobre La vida es sueño.
Circe (1944), òpera amb llibret i música de Werner Egk, refeta després com a Siebzehn Tage und vier Minuten (1966); totes dues sobre El mayor encanto, amor.
Pedro Crespo oder der Richter von Zalamea (1944), òpera popular d'Arthur Piechler.
El alcalde de Zalamea (1946), sarsuela amb música d'Henri Collet.
Il mago, òpera inacabada de Licinio Recife, amb llibret d'Emilio Mucci sobre El mágico prodigioso.
Le théâtre du monde (1956), òpera de Heinrich Sutersmeister, amb llibret d'Edmond Jeanneret, sobre El gran teatro del mundo.
Dame Kobold (1964), comèdia musical de Gerhard Wimberger sobre la traducció d'Hugo von Hofmannsthal de La dama duende.
Hus med dubbel ingång (1970), comèdia lírica amb música de Hilding Constantin Rosenberg, sobre Casa con dos puertas, mala es de guardar.
El divino Orfeo (1984), òpera de Minao Shibata, amb llibret de Sumiko Shibata sobre El divino Orfeo.