Doctor en Dret i llicenciat en Filosofia i Lletres, va obtenir l'any 1943 la càtedra de Filosofia del Dret i en fou titular a les universitats de Sevilla, Salamanca i Madrid.
Com a fill de Joaquín Ruíz-Giménez, ministre liberal en el govern del Comte de Romanones, va militar des de molt jove entre els estudiants catòlics, de l'organització dels quals va ser president. Director de l'Institut de Cultura Hispànica (1946-1948) i ambaixador davant la Santa Seu (1948-1951) durant les negociacions del Concordat (signat el 1953), va ser nomenat Ministre d'Educació Nacional el 1951, tot iniciant un procés de reformes de les institucions docents, però va haver de dimitir a causa dels fets de 1956 per les dificultats de la seva empresa i el seu enfrontament amb els elements més immovilistes del franquisme.
Durant aquests anys va tenir a les seves ordres a l'Institut de Cultura Hispànica i com a secretari general tècnic a un jove Manuel Fraga. Des de llavors va acostar els seus plantejaments polítics als de l'oposició al règim. Uns disturbis estudiantils el van enfrontar al ministre de la Governació i van posar al règim en un destret, que es va saldar amb la seva destitució (1956). En 1961 Francisco Franco el va nomenar conseller nacional del Movimiento Nacional. En 1963 va fundar la revista Cuadernos para el Diálogo, focus de protesta dels democristians avançats, dels quals en fou el cap en els últims anys de la dictadura.
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.jpg)
.jpg)
.svg)