Joan de la Creu —en castellà Juan de la Cruz— és el nom religiós de Juan de Yepes Álvarez (Fontiveros, Àvila, 1542 - Úbeda, Jaén, 1591), que va ser un frare carmelita, prevere i místic que l'any 1568, pels consells de santa Teresa de Jesús, va emprendre la reforma entre els germans de l'orde, fundant la branca dels carmelites descalços.[1]
La seva obra escrita, especialment la poètica, és considerada un dels cims de la literatura en llengua castellana i el cim de la literatura mística de la Contrareforma; els seus escrits van tenir un pes decisiu en l'espiritualitat moderna. Canonitzat en 1726, és venerat com a sant per diverses confessions cristianes.
Vida
Infantesa i formació
Juan de Yepes Álvarez va néixer al si d'una família de jueus conversos a Fontiveros, prop d'Àvila. El seu pare morí quan ell era petit i la seva família va empobrir, veient-se obligada a desplaçar-se a diversos llocs, entre els quals Medina del Campo el 1551. Hi va treballar en un hospici i va estudiar arts al col·legi de la Companyia de Jesús entre 1559 i 1563. El 24 de febrer de 1563 va ingressar a l'Orde del Carme, prenent el nom de Juan de San Matías.
L'any següent (1564) va fer-hi els vots solemnes i es traslladà a Salamanca, on estudià teologia i filosofia a la Universitat i al Colegio de San Andrés. Va tenir-hi com a professor el frare agustiniàLuis de León, que impartia exegesi bíblica.
Vinculació amb Teresa de Jesús
Va ser ordenat prevere el 1567. Volia dur una vida més contemplativa i ascètica i pensà d'ingressar a l'Orde de la Cartoixa. Abans de decidir-ho, anà a Medina del Campo per trobar-hi Teresa de Jesús, llavors dedicada a la reforma de l'orde carmelità. Teresa li parlà del seu projecte i li demanà que demorés la seva decisió de fer-se cartoixà; Teresa convencé el frare perquè l'ajudés en la seva tasca de reforma, estenent-la als convents de frares, com ella estava fent amb els de monges. L'any següent, Joan va començar la seva tasca de reforma, en la línia de Santa Teresa, perquè els convents carmelitans tinguessin una vida d'acord amb el carisma original de l'orde, molt més ascètica, austera i rigorosa que la que tenia en aquell moment. El 28 de novembre, amb Antonio de Jesús de Heredia, va reformar la comunitat carmelita de Duruelo, que es convertí així en la primera casa masculina del que després serà l'orde dels carmelites descalços.
Joan continuà col·laborant amb Teresa de Jesús fins al 1577, fundant monestirs arreu de la Corona de Castella i participant en el govern de la nova branca de l'orde. L'oposició de part dels frares carmelites, que consideraven la reforma massa estricta i que el procés podria suposar una divisió a l'orde, va anar creixent i arribà a provocar conflictes al si de l'orde.
Empresonament i últims anys
La nit del 2 de desembre de 1577, després de refusar les ordres del superior de traslladar-se a un altre convent i deixar la tasca de reforma, va ser arrestat i empresonat a Toledo, per ordre del superior carmelità, on havia de fer penitències setmanals i viure aïllat en una petita cel·la. Va aconseguir escapar-ne nou mesos després, el 15 d'agost de 1578. Mentrestant, havia escrit una part important del seu poema més conegut, el Cántico espiritual, mercès a un frare que li proporcionava paper, malgrat la prohibició que en tenia.
Va ser enviat a Jaén on va continuar amb la tasca de reforma i fundació de convents carmelites descalços i un col·legi per a la formació de novicis a Baeza. Després de la mort de Teresa de Jesús (1582), Joan va ser prior del convent reformat de Granada. Continuà escrivint, datant de llavors les seves grans obres espirituals. Excel·lí com a superior dels convents reformats i mestre espirituals. Viatjava molt per a visitar els nous convents reformats.
En 1589 va ser triat prior del convent de Segòvia. El 1591, però, fou novament marginat, aquest cop pels carmelites descalços: un capítol general el volia enviar a Mèxic per tal que hi fundés convents. Joan es retirà a una ermita de La Peñuela, prop d'Úbeda, el 10 d'agost, ja malalt. El 28 de setembre, en trobar-se pitjor, va al convent de l'orde a Úbeda, on morí la nit del 13 al 14 de desembre de 1591 a causa d'una erisipela (cel·lulitis).
Les seves obres van ser editades el 1618. Va ser beatificat en 1675 i canonitzat el 1726. El 1926, Pius XI el feu Doctor de l'Església. La seva festa litúrgica és el 14 de desembre, tot i que entre 1738 i 1969 estava marcada el 24 de novembre. Venerat per l'Església d'Anglaterra, és considerat Mestre de la Fe.
Convent dels carmelites de Segòvia, on hi ha les restes del sant
Sepulcre i reliquiari del sant, construït el 1926
Antiga tomba del sant, al convent de Carmelites de Segòvia
Oratori de S. Juan de la Cruz a Úbeda, edificat al convent on el sant va morir; hi va haver, fins al trasllat a Segòvia la tomba del sant.
Reliquiari a Úbeda, amb restes del sant.
Obra escrita
La seva obra poètica, en castellà i seguint l'estil de la poesia lírica renaixentista, és breu: només suma un total de 999 versos; no obstant això, és reconeguda com un dels cims de la literatura castellana de tots els temps.
Els seus poemes principals són:
Cántico espiritual del cuerpo y el alma, inspirat en el Càntic dels càntics.
Noche oscura del alma, escrit durant l'empresonament a Toledo.
Llama de amor viva.
A més, va escriure set poemes més, coneguts pels seus primers versos: "Entréme donde no supe", "Vivo sin vivir en mí", "Tras de un amoroso lance", "Un pastorcico, solo, está penado", "Aquella eterna fonte está escondida", "En el principio moraba" i "Encima de las corrientes".
La seva obra en prosa és, encara que menys coneguda, igualment valuosa literàriament. Són comentaris als seus poemes, que queden explicats des d'un punt de vista teològic. Aquests textos són considerats com a les obres més representatives de la mística cristiana de l'època. Porten títols similars als poemes comentats, essent, però, molt més extenses: Cántico espiritual, La llama de amor viva, Noche oscura del alma i Subida al Monte Carmelo, que tracta de la cerca de l'amat (Crist) per l'anima. Altres obres, més breus, permeten un coneixement més pregon de la persona i la doctrina de Joan de la Creu.
La imatge de la nit fosca de l'ànima és recurrent en ella, representant el període de privacions de la vida terrenals, els dubtes i les proves a què ha de sotmetre la persona que busqui la il·luminació divina. En aquest procés el creient ha de renunciar a aspectes de la seva personalitat i al pecat, fet que causa dolor temporal i confusió, però que acaba amb la recompensa de Déu.
-John_of_the_Cross-1656.jpg)
