Va nàixer a Vitòria en el si d'una família de músics. Sa mare María de Trinidad Bidaola, era violinista i son pare, Lorenzo Guridi, era pianista. Després de cursar els seus primers estudis en els Escolapis i en els Pares Jesuïtes de Saragossa, es va traslladar a Madrid, on va rebre classes de Valentín Arin.
Més tard, a Bilbao va participar en les activitats de la societat anomenada: "El Cuartito". Va rebre classes de violí de Lope Alaña i d'harmonia de José Sáinz Besabe. El dia 28 de gener de 1901 va oferir el seu primer concert públic en la Societat Filharmònica de Bilbao. Als 18 anys va ingressar en la Schola Cantorum de París, estudiant orgue amb Abel Decaux, composició amb Auguste Sérieyx i contrapunt i fuga amb Vincent d'Indy. Ací va conèixer José María Usandizaga al que va estar unit amb una profunda amistat.
L'any 1922 es va casar amb Julia Ispizua. El matrimoni va tenir sis fills: María Jesús, Luis Fernando, Maria Isabel, Ignacio, Julia i Javier. L'any 1944 va començar a treballar al Conservatori de Madrid, sent, anys més tard, el seu director, i on tingué molts alumnes entre ells l'aragonès Ángel Oliver Pina.[2]
Va morir sobtadament el dia 7 d'abril de 1961, a l'edat de 74 anys, en el seu domicili del carrer de Sagasta de Madrid.
Estil musical
Molt influït per Richard Wagner i els músics del romanticisme tardà, troba en les arrels del folklore basc la seua inspiració i les primeres notes que més tard donaran cos i ànima a les seues composicions. Guridi va conrear amb solidesa un enorme ventall de gèneres. Des de música de cambra (quartets de corda), composicions vocals i corals, orquestrals, peces religioses per a orgue, òperes («Mirentxu» i «Amaya») i sarsueles («El caserio», «La meiga», etc.). Entre les seues obres destaquen: El caserio (1926), Diez melodias vascas (1940), Así cantan los chicos (1909), Amaya (1920), Mirentxu (1910), Una aventura de Don Quijote (1916), La meiga (1929), Seis canciones castellanas (1939), Simfonia pirenaica (1945) i Homenaje a Walt Disney, para piano y orquesta (1956).
