La genealogia (del grec: γενεάgenea, "generació"; i λόγοςlogos, "coneixement") és la disciplina que estudia l'ascendència i la successió de les persones i els llinatges i determina els seus parentius i aliances mitjançant documentació fefaent.
Aquesta disciplina implica la recopilació dels noms de parents tant vius com difunts, i estableix la relació entre ells, per tal de construir un arbre genealògic.
La genealogia és considerada una de les ciències auxiliars de la història, a més de la medicina, el dret, la demografia, la sociologia, la nobiliària, l'estadística, l'economia, la genètica, la zoologia, la botànica, la filogènia o la paleontologia.[1]
Història
La genealogia ha estat, des de temps antics, una disciplina per la qual gran part de les civilitzacions d'arreu del món han despertat l'interès i l'estudi.
L'antic Egipte és un exemple en el qual l'estudi de l'ascendència ha tingut un paper cabdal. La mitologia egípcia establia de quina manera estaven relacionades les diferents divinitats, però també entre els faraons tenia rellevància, fins al punt que a partir de la V dinastia els monarques es van començar a atribuir descendència del déu Ra.
També en les societats occidentals la genealogia estava focalitzada en establir el parentiu de governants i nobles, sovint per tal de demostrar la legitimitat d'una autoritat o una riquesa.
Procés de recerca
La recerca genealògica utilitza registres històrics (civils, parroquials, notarials, militars, etc.) per demostrar l'ascendència i el parentiu, complementant en alguns casos la informació obtinguda d'altres fonts, com per exemple documents familiars o testimonis orals. La fiabilitat de les conclusions es basen en la qualitat de les fonts: la originalitat, la informació que contenen i l'evidència que se'n pot extreure. En molts casos, els genealogistes han de reunir hàbilment proves indirectes o circumstancials per construir un cas per a la identitat i el parentiu. Totes les evidències i conclusions, juntament amb la documentació que les recolza, s'uneix per crear una genealogia coherent o història familiar.
L'avenç d'internet ha agilitzat en alguns casos l'accés a la informació de caràcter genealògic i ha propiciat, a més, la compartició d'informació i la col·laboració entre genealogistes.[3]
Fonts documentals
Per a les generacions més recents, la font d'informació principal sobre naixements, matrimonis i defuncions es troba als registres civils. A l'estat espanyol, el registre civil s'instaurà l'any 1870.[4] Per a dates anteriors, el més habitual és la consulta dels registres parroquials de l'Església catòlica, instaurats pel Concili de Trento de 1563 i que començaren a posar-se en funcionament vers l'any 1570. Aquests registres contenen informació sobre baptismes, matrimonis i defuncions ocorreguts en una parròquia.[5]
De forma paral·lela, es pot obtenir informació d'utilitat genealògica en documentació civil ben diversa, com per exemple censos i padrons municipals. Els arxius de protocols notarials també són una valuosa font d'informació genealògica, amb testaments, capítols matrimonials o contractes d'arrendament que permeten determinar tant relacions de filiació com també transmissions patrimonials.[6]
Existeixen nombroses eines informàtiques per a la recopilació, emmagatzematge, gestió i representació de la informació genealògica. Com a mínim, el programari genealògic inclou informació bàsica sobre individus, com a naixements, matrimonis i defuncions. Molts programes permeten informació biogràfica addicional, incloent ocupació, residència i notes, i la majoria també ofereixen un mètode per fer un seguiment de les fonts de cada document. La majoria de programes poden generar gràfics i informes bàsics de parentiu i permeten la importació de fotografies digitals. Les funcions més avançades inclouen la possibilitat de restringir la informació que es comparteix (normalment eliminant informació sobre les persones que viuen per qüestions de privadesa, la importació d'arxius de so, la generació de llibres d'història familiar, pàgines web i altres publicacions, la capacitat de manejar matrimonis del mateix sexe i nens nascuts fora del matrimoni, la recerca de dades a internet i la prestació d'orientació per a la investigació. Els programes poden estar orientats a una religió, nacionalitat o grup ètnic específic, amb camps rellevants per a aquests casos. Els recursos en línia comporten una programació complexa i grans bases de dades, com ara censos.
Hi ha disponibles diversos programes en llengua catalana, com per exemple GRAMPS, GDS (de Marshall Systems) o Family Tree Builder (de MyHeritage).
Col·laboració i voluntariat
La col·laboració entre investigadors és una altra peça fonamental del procés d'investigació genealògica. El grau de col·laboració és molt divers, des de l'intercanvi d'informació entre investigadors particulars fins a l'organització estructurada en societats genealògiques.
A nivell informal, la compartició d'informació pren diverses formes. Existeixen fòrums i llistes de correu que permeten trobar familiars, sol·licitar recerques de registre, obtenir consells de recerca i molt més. Alguns genealogistes opten per mantenir blogs i llocs web, en els que publiquen les seves investigacions (transcripcions de documents, indexacions i buidatges de registres, etc.). Un altre servei comú és oferir cerques de registre per a zones geogràfiques concretes. Els voluntaris fan recerques d'enregistrament o fan fotos a les seves zones d'origen per a investigadors que no poden viatjar. L'intercanvi d'informació entre investigadors particulars pot venir facilitada per programari de genealogia, especialment en línia, que permet la comparació de l'ascendència de dos usuaris i trobar-hi les coincidències.
En un pla més formal, les societats genealògiques d'arreu del món ofereixen un entorn voluntari més estructurat. La majoria de les societats tenen un àmbit de treball concret, com ara un cognom, una ètnia, una àrea geogràfica o la descendència dels participants en un esdeveniment històric determinat. Les societats genealògiques estan formades gairebé exclusivament per voluntaris i poden oferir una àmplia gamma de serveis, inclosos el manteniment de biblioteques per a l'ús dels membres, publicar butlletins informatius, proporcionar assistència a la recerca al públic, oferir classes o seminaris i organitzar projectes de conservació o transcripció de registres.[8]
Com que l'ADN d'una persona conté informació que s'ha transmès dels seus avantpassats, es pot emprar l'anàlisi d'ADN per a la recerca genealògica. Són de particular interès tres tipus d'ADN:
L'ADN autosòmic, que es troba en els 22 parells de cromosomes heretats dels dos pares i poden descobrir familiars de qualsevol branca de la família.
L'ADN mitocondrial, que es transmet gairebé senes mutacions de la mare als fills a través de la línia matrilineal.
El cromosoma Y, present només en els mascles, que es transmet amb mutacions menors a través de la línia patrilineal.
Una prova d'ADN genealògic permet que dos individus trobin la probabilitat que estiguin o no estiguin relacionats en una quantitat estimada de generacions. Els resultats individuals de les proves genètiques es recullen a les bases de dades per tal de relacionar persones descendents d'un ancestre comú relativament recent.[9]
↑Kriesberg, Adam «The future of access to public records? Public–private partnerships in US state and territorial archives». Archival Science, 17, 1, 03-08-2016, pàg. 5–25. DOI: 10.1007/s10502-016-9268-6 [Consulta: 1r abril 2020].
↑Riart i Vendrell, Joan «Reflexions sobre la genealogia genètica». Paratge, 31, 2018, pàg. 11-22. ISSN: 1130-3395 [Consulta: 15 març 2020].
Manrubia, Susanna; Zanette, Damián H. Gens i genealogies: sobre la nostra herència cultural i biològica. 1a edició. Alzira: Bromera, 2013. ISBN 978-84-9026-085-2.
Nieto, Mireia. Nuevas genealogías: ¿cómo abordar el árbol genealógico en el siglo XXI? (en castellà). 1a edició. Barcelona: Tataranietos, 2014. ISBN 9788461729562.
Riart i Vendrell, Joan «Interès per la genealogia. Què heretem? Com ens influeixen els nostres avantpassats?». Paratge, 30, 2017, pàg. 11-27. ISSN: 1130-3395.
