Matrimoni canònic

El matrimoni canònic és un matrimoni religiós celebrat segons les normes del dret canònic de l'Església catòlica.[1] Aquesta Església considera que el matrimoni és un sagrament pel qual una parella batejada, es comprometen a estimar-se, ajudar-se mútuament i viure junts, mentre visquin, amb la finalitat de procrear i educar la descendència.[2]

Segons el catolicisme, en aquest tipus de matrimoni els ministres del sagrament són els mateixos cònjuges, i el sacerdot és el testimoni qualificat en nom de d'aquesta església. El fet que el considerin com un sagrament vol dir que creuen que Déu atorga la seva gràcia a través de la mútua acceptació del compromís.[2] També creuen que el símbol del matrimoni és l'amor entre Crist i la seva església.

Casament canònic a Monza l'any 1951.

El matrimoni canònic va néixer de la cristianització del matrimoni segons el dret romà. Els cristians solien adoptar els usos i costums de les comunitats a què pertanyien.[3] Quan el catolicisme va esdevenir religió d'estat al segle iv, l'Església va reprendre moltes estructures jurídiques romanes que va cristianitzar i el dret canònic va prevaldre sobre el dret romà. Des del segle x el matrimoni perd el seu caràcter social i es converteix en un acte religiós.[3] El concili de Trento (1545-1563) va formalitzar el costums i va prohibir els matrimonis clandestins i presumptes.[4] El matrimoni es perfà pel consentiment expressat pels esposos i esdevé ipso facto indissoluble. «La consomació física no té eficàcia jurídica quant a la constitució del vincle matrimonial, si bé serà important quant a la possible dissolució del matrimoni.»[4]

Referències

  1. «matrimoni canònic». Cercaterm. TERMCAT & Societat Catalana d'Estudis Jurídics. [Consulta: 27 abril 2024].
  2. 2,0 2,1 Coeditors Catalans del Catecisme. Catecisme de l’Església Catòlica (pdf). Centre de Pastoral Litúrgica, 2005-02-28. ISBN 978-84-88445-19-3. 
  3. 3,0 3,1 Seglers Gómez i Gámiz Sanfeliu, 2011, p. 5.
  4. 4,0 4,1 Seglers Gómez i Gámiz Sanfeliu, 2011, p. 6.

Bibliografia