Francesc Aizcorbe i Oriol

Plantilla:Infotaula personaFrancesc Aizcorbe i Oriol
Biografia
Naixement21 juliol 1888 Modifica el valor a Wikidata
Cervera (Segarra) Modifica el valor a Wikidata
Mort11 gener 1967 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Residènciapasseig de Sant Joan Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióadvocat, periodista Modifica el valor a Wikidata
PartitComunió Tradicionalista
Partit Social Popular
Falange Española Tradicionalista y de las JONS Modifica el valor a Wikidata

Francesc Aizcorbe i Oriol (Cervera, 1888 - Barcelona, 1967) fou un advocat i periodista català.

Era fill de Pere Aizcorbe i Rosa Oriol Masés.[1][2] Des de jove milità en lo carlisme. Entre 1905 i 1915 fou col·laborador de la revista tradicionalista de Vic Ausetània amb los pseudònims de Ben-Hur i Espigoler.[3]

Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i fou redactor d'El Correo Catalán, des d'on va fer campanyes de gran repercussió ciutadana.[4] L'any 1915 publicà en aquest diari cròniques de la Primera Guerra Mundial amb lo pseudònim Amador de España.[5]

El novembre de 1917 Aizcorbe va participar en lo Congrés de Joves tradicionalistes catalans al Círcol Tradicionalista de Barcelona amb Vicenç Carbó, Joan Baptista Roca, Àngel Marquès, Pere Roma, Bernardí Ramonell i Josep Brú.[6] Aquest congrés, organitzat amb lo propòsit de reorganitzar el tradicionalisme català i revisar-ne el seu programa, va ser criticat pels periòdics afectes a Mella com El Norte de Girona, el qual lo va acusar de fer maneigs per a afavorir l'aliança amb la Lliga Regionalista i trencar la unitat del partit,[7] un any abans que fossen los dirigents mellistes qui finalment se'n separessen.

A l'octubre del 1919 va participar en la fundació dels Sindicats Lliures en la reunió celebrada a l'Ateneu Obrer Legitimista del carrer de la Tapineria, i en va redactar els estatuts.[8] Entre 1921 i 1922 fou redactor del Diario de Barcelona.[9]

L'any 1922 fou, juntament amb Ramon Bassols, un dels principals promotors a Catalunya del Partit Social Popular liderat per Ángel Ossorio y Gallardo, del qual en formaven part antics carlins, mauristes i demòcrata-cristians.[10]

Després de la Guerra Civil espanyola, va pertànyer al Cos Jurídico-Militar com a oficial segon honorífic, i en lo Jutjat Militar d'Igualada va elaborar expedients contra desafectes al règim de Franco com Ramon d'Abadal i de Vinyals,[11] Ramon d'Abadal i Calderó[12] o Marià Rubió i Tudurí, entre d'altres.[13]

Fou accionista de Fomento de la Prensa Tradicionalista, S.A. (que editava El Correo Catalán)[14] i un dels socis fundadors de l'Associació de la Premsa i de la societat "Amigos de la Ciudad", de la qual va ser secretari d'honor. En lo moment de la seua mort era director de la revista Barcelona.[4]

Va casar amb Benita Bausili, amb qui va tindre per fills Benita, Immaculada, Francesc, Atanasi i Josep Maria Aizcorbe Bausili.[4] Francesc Aizcorbe Bausili, agent de canvi i borsa, va pertànyer durant los anys 60 al consell d'administració d'El Correo Catalán i va ser qui l'any 1974 va adquirir la majoria de les accions del diari en nom de Jordi Pujol.[15]

Referències

  1. ↑ «Certificat de defunció de Francesc Aizcorbe Oriol». Registre Civil de Barcelona, 1777, 12-01-1967, pàg. 322.
  2. ↑ «Doña Rosa Oriol, viuda de Aizcorbe». Hoja del Lunes, 06-01-1958, pàg. 4.
  3. ↑ Rodergas i Calmell, Josep. Els pseudònims usats a Catalunya: Recull de 3.800. Editorial Millà, 1951, p. 48, 110. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «Necrológicas: Don Francisco Aizcorbe Oriol». Hoja del Lunes, 16-01-1967, pàg. 10.
  5. ↑ Rodergas i Calmell, Josep. Els pseudònims usats a Catalunya: Recull de 3.800. Editorial Millà, 1951, p. 21. 
  6. ↑ «Coses del partit: Congrés de Joves tradicionalistes catalans». L'Amic del Poble, 24-11-1917, pàg. 1.
  7. ↑ «¡Ja hi som!». L'Amic del Poble, 24-11-1917, pàg. 1.
  8. ↑ Barcelona, Objetivo Cubierto. Editorial Timón, 1958, p. 107-113. 
  9. ↑ Molist Pol, Esteban. El "Diario de Barcelona," 1792-1963: su historia, sus hombres y su proyección pública. Editora Nacional, 1964, p. 191. 
  10. ↑ Molas, Isidre. Diccionari dels partits polítics de Catalunya: segle XX. Enciclopèdia Catalana, S.A., 2000, p. 219. ISBN 84-412-0466-7. 
  11. ↑ Vilanova, Francesc «Les responsabilitats polítiques deIs regionaIistes cataIans (1939-1942)». Recerques: història, economia, cultura, 31, 1995, pàg. 24.
  12. ↑ Abadal i Calderó, Ramón d'. Dietari de guerra, exili i retorn, 1936-1940. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001, p. 469. ISBN 84-8415-345-2. 
  13. ↑ Vilanova i Vila-Abadal, Francesc. Repressió Política I Coacció Econòmica: Les Responsabilitats Polítiques de Republicans I Conservadors Catalans a la Postguerra 1939-1942. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999, p. 151. ISBN 84-8415-126-3. 
  14. ↑ Doctrina mercantil de la Direccíon General de los Registros y del Notariado (1880-1988). Civitas, 1989, p. 466. 
  15. ↑ Saura, Víctor. Carlins, capellans, cotoners i convergents: història d'"El Correo Catalán" (1876-1985), 1998, p. 88.