Nit del Foc de les Festes de Primavera de l'Hospitalet de Llobregat
Les festes de primavera són unes festes que es realitzen en diversos països durant l'equinocci de primavera, que varia entre el 20 i el 21 de març per a l'hemisferi nord, i entre el 22 i el 23 de setembre per a l'hemisferi sud.
La classificació o agrupació de les festes atenent les estacions ve recolzada, entre d'altres, pels estudis sobre les festes duts a terme per Julio Caro Baroja, que les va agrupar seguint els cicles anuals d'hivern, primavera i estiu (de fet va publicar una sèrie de llibre sobre elles: El carnestoltes (1965), l'estació de l'amor (1979) i l'estiu festiu (1984))[1]
Per una altra banda, moltes festes es regeixen pel cicle agrari, en elles està present la benedicció d'animals i camps, conjures de tempestes, rogatives ... Seguint el cicle agrari són els equinoccis els que aglutinen el major nombre de festes en ser dos períodes en què el canvi d'estació presenta manifestacions físiques, observables i mesurables. Així, el dia més curt de l'any ha estat un moment establert per a la creació i realització de rituals que demostressin a tots que l'home pot controlar la natura. L'equinocci vernal que dona pas del hivern a la primavera està carregat de característiques que permeten la realització d'una infinitat d'actes simbòlics:[2]
pas de la foscor a la llum,
pas de terres ermes a exuberants,
pas de l'esterilitat a la fecunditat
D'aquesta manera l'home del món rural es veia en la necessitat de donar gràcies per la resurrecció que contemplava, al temps que no podia deixar de demanar que aquell miracle que observava es perpetués en el temps. Aquest és l'origen dels actes, rituals i celebracions, entre el 21 de març i el 21 de juny, que per tenir lloc a l'estació de la vida anomenem Festes de la Primavera.[2]
Orígens de les festes de primavera
L'origen de les festes de la primavera està en el fet que l'home ha sentit des de l'inici de la vida una necessitat d'estudiar i control del temps. Cal no oblidar que l'home depenia del temps (des d'un punt de vista climatològic) per a la seva subsistència des del moment en què les primeres comunitats es van fer sedentàries i agricultores en el Neolític.[2]
Per al control del temps, els antics s'adonaren de l'existència d'uns dies en què el Sol realitzava un moviment especial, els denominats equinoccis, delimitant l'esdeveniment astronòmic on el dia i la nit duren exactament el mateix temps. Cada any tenen lloc dos esdeveniments de aquest tipus: l'equinocci de primavera i el de tardor amb dates aproximades entre el 20-21 de març i 21-22 de setembre respectivament. És a dir, la terra se situa a la meitat del recorregut de la seva òrbita al voltant del sol, de manera que tots dos equinoccis corresponen al moment en què succeeixen canvis d'estació.[2]
Per a Luis de Hoyos, aquest tipus de festes són molt interessants perquè dintre de elles estan les festes que ell denomina arcaiques, i que tenen el seu origen, segons les cultures, en els solsticis (tant d'estiu, com d'hivern) com ara les cultures orientals i mediterrànies, o en tradicions paganes, judaisme i domini àrab, relacionades amb la celebració per reminiscència de la de Diana i altres de L'Índia i de cultures nòrdiques i báticas.[3] La mort i resurrecció cíclica i anual d'aquests déus, produïda en els equinoccis repetirien l'equilibri per a la renovació de la natura.[2]
Per una altra banda, les festes estacionals estan íntimament unides a les festes mítiques, compartint el mateix concepte i finalitat precatòria, votiva o d'acció de gràcies. A més, en aquests tipus de feses es pot distingir clarament les particularitats de cada comarca en els elements del joc que conformen la festa. Així, per a Luis de Hoyos es veu una clara separació entre zones d'un territori, que per exemple a Espanya, quedaria reflectit en l'ús de la llum i el foc a les regions boiroses, mentre que a les zones lluminoses, com ara la zona mediterrània, el joc se centraria en el soroll i la gatzara. També entrarien en aquest tipus les conegudes com festes del aigua, en les quals o es demana per que ploga o es demana perquè la puja pare; molt corrents a zones de esteparies i quasi desèrtiques.[3]
Derivades de les mítiques són les festes agràries i ramaderes, totalment unides al cicle de la terra i per tant comparteixen orígens i tradicions. Són exempls les festes de recol·lecció, tant típiques a Espanya.[3]
Tampoc es poden perdre de vista les festes religioses que tenen lloc durant la primavera, i que en part es deuen a la cristianització i més concretament a la catolització de festes d'origen pagà connectades amb les festes agrícoles.[3]
A mode de conclusió: les festes tenen lloc en un període temporal; al temps, les societats rurals es regeixen per un temps cíclic, cosa que suposa que les etapes es repeteixen any rere any, seguint les estacions de la naturalesa i el desenvolupament de les tasques agrícoles. Així, les festes es presenten com un element cultural que més es repeteix i es perpetua. Actuen com a fites o límits simbòlics que permeten ordenar el temps i l'inici de la primavera està ple de ritus, tradicions i festes que reflecteixen la unió entre home i natura.[2]
Característiques
Si es pretén classificar les festes i poder establir una tipologia com a mecanisme per a comprendre els principis d'organització que hi intervenen, hem de prestar atenció a dos criteris fonamentals:[2]
el subjecte celebrant, podem diferenciar entre aquelles festes en què participa activa i corresponsablemete tot el poble a través d'una comissió organitzativa i aquelles altres en què el protagonisme correspon a un segment de la població (carrers, confraries, gremis, edats o estats).[2]
l'objecte celebrat, podem diferenciar entre les festes que desenvolupen el cicle litúrgic eclesiàstic, el ritual agrari, el ritual terapèutic i els patronatges.[2]
Dins el ritual agrari, el mes de maig es té com a expressió de joventut, bellesa, salut i la majoria de les festes que se celebren en aquest període expressaven fecunditat, prosperitat, assegurar que la vida i la seva renovació cíclica arribin a la seva plenitud.[2][4]
Com que el mes de maig és quan es produeix una exaltació de manera generalitzada i planetària del component vegetal com a fruit de "La Mare Terra", és en aquest mes quan els pobles i les gents que els habiten es comencen a despertar i esquitxen el mapa centenars de festes de la primavera, que encara que sacralitzades, en el rerefons, com hem dit adés, amaguen el seu caràcter propiciatori de la terra per tal de protegir les seves collites i salvaguardar els camps que són al seu manteniment.[2]
Podem descobrir així en totes les festes de primavera símbols emanats del món vegetal, com ara l'arbre, les flors, fruits, herbes, etc. Aquest simbolisme vegetal, ve reforçat pel paper que juguen el llorer, l'olivera o els palmells en festivitats com ara el Diumenge de Rams, les flors de Sant Jordi, el Corpus o les enramades. D'aquesta manera s'aixequen majos, creus, es confeccionen enramades, es canten "Marzas y Mayas", es beneeixen camps, es fan rogatives i desenes de ritus simbòlics que posen de manifest la relació: Home -Terra -Collita - Climatologia - Divinitat.[5]
El calendari de festes cristianes es troba fundat sobre les dates que assenyalen el començament i el final d'aquestes oblidades etapes, i les celebracions religioses estan impregnades encara dels vells ritus propiciatoris de la marxa normal del cicle agrari.[2]
Segons Car Baroja l'Església en el seu afany per sufocar les pràctiques paganes i desvirtuar certes creences, ha tractat d'assimilar-les el més possible, o bé aquesta assimilació l'ha volgut fer el poble conscientment. Un exemple podria ser el cas de la "Maya" pagana passar que passa ser la "Maya" que presideix les taules petitòries de la festa de la Creu de Maig; el vell Arbre es va convertir també a vegades en la creu; al Sant del primer dia del mes el van convertir a "Sant Jaume el Verd"; Sant Gregori es converteix en el patró de les aigües de maig, quan no és la creu mateixa, entre altres, i la verge protectora de les donzelles, i a la qual aquestes ofereixen flors, es fa la patrona de tot el mes. És a dir, l'home rural supeditat, al principi, cent per cent a la terra i el que genera, s'embolica d'un halo de rituals per agrair i demanar aquests fruits dels que tant depèn.[2]
Exemples de Festes de Primavera a Catalunya
Hi ha un ventall de festes de primavera a Catalunya, en les que es poden trobar celebracions gastronòmiques, religioses, teatrals, temàtiques, tradicionals, recuperades...
Festes de Pasqua Granada: són aquelles festes que tenen lloc durant la Pasqua, la Pentecosta o Segona Pasqua. La segona Pasqua és un tipus de festa lligada al calendari agrícola, coincident amb la sega i als fruits de les collites, d'on li ve el nom de granada.[6] Entre les festes tradicional i populars cal destacar: el concurs de Cassoles del tros a Juneda, que tenen lloc el diumenge de la segona Pasqua.[6]
Exemples de Festes de Primavera a la Comunitat Valenciana
A la Comunitat Valenciana les festes de Primavera abasten un fum de festes de molts diversos àmbits, tindríem:[7]
Les festes de Sant Emigdi (el 21 de març se celebren a Almoradí i Catral, al Baix Segura, les festes en honor aquest sant protector front els terratrèmols) de la Magdalena (festa relacionada amb una de les dues llegendes que expliquen la identitat de Castelló com a poble), festes del cicle Pasqual, La Mare de Déu dels Dolors i Sant Blai en Montaverner, al mes de març.[7]
Altres festes que van ser declarades d'interés turístic abans de la publicació de l'Ordre del 2006 per la que es regula la declaració de festes d'interés turístic nacional i internacional.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_04.jpg)
